dijous, 29 de gener del 2009

Dijous poema

Josep Carner – La Sopa

Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc-.

La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.

Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.

Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-ne es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d'or.

Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.

A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als infants.

dijous, 22 de gener del 2009

Apunts a la llibreta

Joseph Pujol

En Joseph Pujol, occità marsellès i fill de catalans, tenia una habilitat que el va distingir en una època (a cavall entre els segles dinou i vint) que es prenia l'escatologia d'una manera molt més natural i assossegada que els avançats ciutadans del segle vint-i-u.
De ben petit s'adonà que podia controlar els seus esfínters molt més enllà dels usos habituals i que els seus pets, modulats i emesos amb força i decisió, entonaven exquisites melodies.
La cosa començà com una broma entre parents i amics del petit aprenent de flequer, als que obsequiava amb la interpretació d'"Au clair de la lune" i altres tonades populars. Però el noi, en un exemple de l'autoaprenentatge, assolí ben aviat uns nivells de virtuosisme que tothom envejava. La notícia s'anà escampant i començà a exhibir el seu art a les festes locals de la contrada fins que el 1892, als trenta-cinc anys, debutava al Moulin Rouge com a "Le Pétomane". Amb aquest nom recorregué França, bona part d'Europa i fins i tot va arribar a actuar a Madrid i a Barcelona.
La seguretat amb què tocava la Marsellesa i la seva natural capacitat per afinar, li aconseguiren, per unanimitat, el reconeixement de la categoria de veritable músic.
Desaparegué de la vida pública en esclatar la Segona Guerra Mundial. No farem una broma fàcil amb aquesta coincidència.
Però no podem estar-nos de remarcar el que indicàvem en començar l'apunt: l'ús voluntari del pet, als nostres dies, es limita a un estúpid deixar-lo anar que només fa riure els còmplices de la bretolada.
Un brindis pel retorn del pet musical!

Dijous poema

Gabriel Ferrater - El distret

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

dijous, 15 de gener del 2009

Dijous poema

Clementina Arderiu - Malalta

Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.
Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.

dijous, 8 de gener del 2009

Dijous poema

Salvador Dalí - Poema de les cosetes
A Sebastià Gasch, amb tota l’alegria anti-artística

Hi ha una coseta petita posada alta en un indret.
Estic content, estic content, estic content, estic content.
Les agulles de cosir es claven en els niquelets dolços i tendres.
La meva amiga té la mà de suro i plena de puntes de París.
Una sina de la meva amiga és una calma garota,
l’altra un vesper bellugadís.
La meva amiga té un genoll de fum.
Els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos,
els petits encisos, els petits encisos,els petits encisos,
els petits encisos, els petits encisos...
ELS PETITS ENCISOS PUNXEN.
L’ull de la perdiu és vermell.
Cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes,
cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes...
HI HA COSETES, QUIETES COM UN PA.

dimarts, 6 de gener del 2009

La veritat en un setrill (lletra b)

El rei negre

En José era argentí. “Porteño” com deia ell, nascut a Buenos Aires. També era negre, fill d’africans, però de criança genuïnament local, ballador de tangos, d’accent inconfusible i de caràcter i maneres més inconfusibles encara. El nom, curt, senzill, potser delatava el seu orígen: els blancs que ell coneixia tenien noms més eufònics i reveladors: Aleksander, Berkeley, Cuadragésimo, Anempodisto, i d’altres que els podien semblar de més o menys importància.
Però al contrari d’alguns dels seus conciutadans, mai no va necessitar de la persecució política per tenir motius per emigrar: un negre que balla tangos no era gaire ben vist i la feina de bastaix no li arribava ni per anar tirant. La Madre Pàtria doncs, va ser l’objectiu principal. I Barcelona el destí definitiu.
Ben aviat va veure que la seva negritud, afegida a la seva pobresa, formaven una parella que li tancava, com a l’Argentina, les portes grans per on entrar a una terra on havia pensat que hi faria les amèriques. I havia trobat, a més, una mena d’indígenes que, com els mapuches, insistien a parlar una altra llengua amb la que no hi havia comptat.
Com que era un home jove i fort, acostumat al treball dur, ben aviat va trobar feina al moll descarregant vi de Xile i carn argentina. I amb la seva facilitat per relacionar-se va aconseguir bons contactes amb la Guàrdia Civil, que li permeteren un accés fàcil a determinades mercaderies que el van ajudar a anar tirant a la seva habitació de la Pensió Carmeta.
Sociable i parlador com era i no tenint gaire ganes de fer vida amb els seus compatriotes, va apuntar-se a l’Associació de Veïns del seu barri, on, en les hores lliures, aprenia àrab i mirava de conèixer gent nova.
I resulta que aquell any –coses de la participació- a l’Associació de Veïns li va tocar d’aportar el Rei Negre a la Cavalcada de Reis. A la Junta Directiva es va discutir la possibilitat de proposar una persona d’un color diferent del blanc que no fos el negre, ja que al barri n’hi havia de tots els colors. I, a més, segurament això li faria gràcia al Regidor de Cooperació Multiètnica. Però de seguida la proposta va ser desestimada per les queixes de les mares que asseguraven que això no agradaria gens les criatures, que encara no entenien tot allò de la fusió de cultures. I com de negres de veritat no se’n tenen a mà a cada moment, totes les mirades convergiren en la figura d’en José, que sense voler-ho ni demanar-ho, va convertir-se en monarca, ell que procedia d’una República de tota la vida.
Tothom el felicitava: que si el rei negre és el que més s’estimen els nens, que si és el que va al darrera i tothom se l’espera amb més ganes, que si té la carrossa més bonica...
Però els problemes van començar ben aviat. Ell era tot un homenot, i el vestit de rei era per a un rei normal, de l’Orient, no per a un atleta de metre noranta! La camisa no li cordava, les sabates no li anaven, la corona tampoc. Així doncs, després d’alguns intents de recerca fallida, la camisa l’havia de dur descordada, havia d’anar amb vambes i la corona, com que era de roba, doncs cosida i enganxada al cabell.
El dia de la Cavalcada no va trigar gaire a arrufar el nas. El responsable li va dir, d’entrada, que no havia de preocupar-se de res, que duia una escorta reforçada amb policies vestits de paisà. No ho va entendre gaire, però amb el bri de bona fe que li quedava ho va relacionar amb la protecció necessària davant la multitud.
Ben aviat ho va entendre del tot. No havien passat ni cinc minuts de recorregut quan varen començar els primers crits:
- negro, tira caramelos!
I una mica més endavant:
- cabró, cabró, no ens portis carbó!
Va començar a empal.lidir per dins quan rebia els primers retorns de caramels, amb tota la força, i molt ben adreçats.
- tira caramels, tio merda!
Era incomptable el nombre de persones adultes amb paraigües capgirats esperant rebre caramels dels reis. Els nens, a segona fila, per dessota, introbables. Els insults augmentaven i empitjoraven. I en José s’esmerçava vanament a llençar caramels tant fort, tant de pressa i tant lluny com podia...
De cop, una pila prima i llargueta, de les que es posen als conillets de color de rosa per fer-los tocar el timbal, va sortir de la negror i va fer diana al bell mig de l’ull dret del José. El dolor va ser indescriptible, però la situació, amb milers de criatures al carrer tot mirant-se’l embadalides li va fer aguantar fins al final. Una inflor enorme se li escampava per la cara, i l’ull se li havia posat com una albergínia.
No va pujar al balcó de l’Ajuntament amb la resta d’autoritats i se’l van endur en una ambulància cap a l’Hospital. De primeres, va haver-hi una certa esperança de recuperació, però al final, va perdre l’ull.
Ja no va tornar a les classes d’àrab i l’Associació de Veïns li va fer arribar una placa que deia: “Al Rey Negro, que ha donat un ull por la causa”
Amb els diners que li van donar de l’assegurança -ja se sap, si perds un dit, tant, si perds tota la mà, tant, si perds un ull, tant, si perds els dos, un altre tant...-va decidir tornar a l’Argentina, amb el seu ull de vidre tapat. Però aviat se’ls va gastar perquè, com tothom sap, a l’Argentina, amb tot allò del “corralito” no es podien posar els diners al Banc i, com que els tenia a casa, eren de mal administrar. Però no tot era mala sort. Va poder recuperar la feina al Port de Buenos Aires, però ara, després de la seva aventura d’ultramar, tothom el coneixia i, fins i tot, li tenien un cert respecte. Ara li dèien “el Pirata Negro”.

dijous, 1 de gener del 2009

Dijous poema

Màrius Torres - Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937