divendres, 27 de març del 2009

Ànimes (2)

Gos vell

Diabètic, amb un fetge inflat com un meló per haver menjat tota la vida com una persona, les persones se’l miren amb pena i pensen en la sort que tindrà quan li arribarà l’hora que li faran l’eutanàsia. Gros com un porc, camina lentament amb la sort d’anar a quatre grapes i no necessitar crosses. Dorm sempre fora perquè se li escapen els pets a tothora i només el deixen entrar a casa de passada per baixar al carrer dos cops al dia. El fred li fa un abric gèlid i dur que se li enganxa als ossos. I morirà un dia tot sol, al balcó, una nit de pluja, perquè la família l’haurà oblidat per anar al cine a veure una pel.lícula de Walt Disney doblada al català.

dijous, 26 de març del 2009

Dijous poema

Miquel Bauçà - Tots els costats com un llac

Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil -les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós. Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives. Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa, fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’alfàbega trista”.

dijous, 19 de març del 2009

Dijous poema

Avui sóc al País Valencià i aquesta nit cremaran les Falles. Per tant, és de justícia incloure en aquesta petita selecció uns versets de falla del 2009 dedicats a Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, que serà cremat (en efígie) en un acte de purificació molt propi dels valencians.

A un home tant mafiós

Les males llengües comenten
que és un home afortunat,
tot perquè la loteria
deu vegades li ha tocat.

De mirada un tant dubtosa
els té a tots ben controlats
alcaldes i regidors,
jutges i diputats.

Ell maneja tots els fils,
fa sempre el que li ve en gana,
per tothom és conegut
l’Al Capone de La Plana.

dijous, 12 de març del 2009

Dijous poema

Pere Quart - Musclo

Anà perdent la salut
de tant beure a doble queix.
Fou enterrat en taüt
amb fons d'un arròs amb peix.

dijous, 5 de març del 2009

Ànimes (1)


Gos de carro


Sovint és trobat, o regalat. Lligat sempre amb un cordill ni massa llarg ni massa curt que li permet viure entre dues rodes grans com tot el món, camina sense parar seguint les passes d’un gos enorme que no para de cagar. Només espera que aquesta casa on viu, on dorm, on s’aixopluga quan fa mal temps, s’aturi de tant en tant per poder descansar una estona. Un home, a voltes, pensa en ell i li posa aigua i una mica de menjar. I de camí, sempre arreplega alguna cosa d’ací d’allà. Quan serà vell i no podrà seguir el pas, no viurà gaire temps. El gos de carro, sense carro, no va enlloc.

Dijous poema

Josep Maria Bayarri – Ànsia color de safrà

Tens uns ulls de record.
A bones hores, ara,
el sentit de l’esguard se m’esparvera.
Tu sentiràs al centre de la còrnia
una deshumanització de l’iris
i me voràs com sure en la igniscència
precisa.

Recordaràs l’encant de l’auri
quasi terrós. Alhora persistent
vindrà al teu cristal•lí la papallona
i pel finestral bru de tes pupil•les
la meravella de lo que no és.

Tens uns ulls de record.
Adés les hores de la infància
d’arbres i de flors de paper de seda;
després les pomes de la joventut
que tenia sucoses somniacions;
més després l’ànsia de color de safrà
i suculenta de les arquivoltes
del sentiment.

Mira jo me sé estar grunsant-me
en les cordes dels àpexs evocadors
dels teus ulls.

dimecres, 4 de març del 2009

La veritat en un setrill (lletra d)

El cuiner georgià

En Iosif (el seu pare no tenia més imaginació per posar noms), va néixer a Gori, a Geòrgia. Al mateix poble que en Iosif Stalin. I es deia Iosif igual que el seu pare i el seu avi, i que totes les generacions que ell podia recordar.
En Iosif no havia conegut el seu avi: a la seva família es casaven tard i sovint tenien fills quan el cap ja els blanquejava. A casa seva tenien una cantina-restaurant que servia menjars econòmics als treballadors de les fàbriques locals. Hi treballava tot un estol familiar: cosinsmainosapsquants, dues ties, un oncle ferit de guerra, una germana, dos nebots...No sempre tots alhora, però tots en menjaven.
L’avi era una llegenda a Gori: se’l sabia de la mateixa edat que Stalin, i n’havia estat un gran i infatigable seguidor, i sempre explicava que, a l’escola, havien compartit pupitre i, més tard, secrets de sotana al seminari de Tbilissi, la capital. Stalin en va ser expulsat als vint anys per les seves idees revolucionàries i l’avi d’en Iosif per motius molt diferents, més relacionats amb el comerç intern d’embotits i alcohol i amb la seva facilitat per relacionar-se amb les ballarines del teatre local.
L’avi d’en Iosif va fer carrera definitiva d’ençà del terratrèmol que destruí la ciutat de Gori el 1920. L’estraperlo, i les facilitats que li donava la seva relació amb el partit bolxevic a l’hora de la reconstrucció de la ciutat, li varen permetre accedir amb facilitat a poder administrar una mena de restaurant que amb el temps va arribar a ésser l’enveja de tota la ciutat.
Per la història amb l’Stalin i pels fets del terratrèmol, la família d’en Iosif tenien a Gori una fama més que merescuda de filo-stalinistes i de bandarres.
Però no tots els culs seuen sempre en cadires toves. I el final de l’URSS, amb la separació de Geòrgia, va fer davallar la indústria local cap a una crisi espessa com una boira que tancava fàbriques dia si, dia també.
I en Iosif també va haver de deixar el restaurant. La família ho tenia malament. Culinàriament, cru. I en Iosif, que no sabia fer una altra cosa, se’n va anar a la capital a la recerca de feina. Va trobar un lloc de cambrer en un local de molt mala mort i ben aviat va fer el càlcul intel•ligent de casar-se amb una puta russa que va conèixer en hores de treball, convençut que li obriria les portes a feines més acomodades. Va tenir raó mentre la va tenir, i durant uns quants anys l’ofici de la seva dona li va permetre treballar poc i fer-se una caseta a Gori. Però hi ha feines que depenen molt del mercat i la forta competència va treure la dona de circulació molt abans que ell es pensava.
Així doncs, i tot aprofitant (aprofitar, com tothom sap, és el verb preferit d’en Iosif i la seva família) algunes velles amistats de l’Olga, la seva muller, va aconseguir l’encàrrec de dirigir el vagó restaurant d’un dels trens del Transsiberià de Moscou a Vladivostok. 9300 quilòmetres en una setmana sense baixar del tren era un repte ben contradictori: moure’s tant movent-se tan poc. Va contractar una noia siberiana per treballar a la cuina i servir plats i va començar una nova etapa de martingales i enganys. El nou Cap de Restaurant tenia ben comprats el Cap de Tren i la majoria dels caps de vagó amb menjar i participació en els beneficis sobre les trampes que feia, sobretot amb els estrangers, a canvi de silencis i complicitats.
Però un dia va voler ensarronar una colla de cubans. I en Iosif ignorava la relació cubana-russa i com s’articulava. I els cubans, en arribar a Moscou, varen moure fils a ritme de salsa i tothom va ballar de seguida. Els fets van viatjar d’un despatx a l’altre durant uns mesos, fins que al final li van retirar la llicència per treballar al tren.
La parella va tornar a Gori en el pitjor dels moments. Era l’agost del 2008 i la guerra hi havia fet estralls. I la caseta ja no hi era: una bomba russa l’havia fet miques. I la “bona” gent del poble, en un atac d’ira, havia cremat el restaurant amb una part de la família a dins, fent-los culpables (la guerra sempre és injusta) del que estava passant. I per acabar-ho d’adobar, tenir una dona russa no el feia el veí més popular.
No li quedava res, només l’Olga, i tothom la insultava pel carrer. A ella i a ell, fill de la família més odiada del poble, fins i tot després de l’incendi purificador.
No tenia massa sortides, covard com era. Anà a cercar entre les runes un vell kalasnikoff 47, resta del mercat negre d’altres anys, i de poc que es mata entre bigues, teules i maons. Veié que encara funcionava i que estava carregat. Se l’adreçà a la boca i premé el gallet amb força.
Del cap no en quedà res, de tants trets que li etzibava el vell fusell. Estremia l’estampa d’aquell cos assegut a terra, sense cap, amb el fusell entre les cames.
I l’Olga? Ja corria cap als tancs russos. Ningú com ella comprenia la soledat del soldat rus...