dijous, 30 d’abril del 2009

Dijous poema

Festa al Rebost - Apel.les Mestres

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Ànimes (3)

Gos okupa

És un gos alegre per obligació. Que viu bé. Però que menja la dieta okupa, com tothom, i que més aviat passa una mica de gana. Lligat amb un cordill (icona del gos okupa), passeja molt amb els seus companys, que no amos. I no el renten mai perquè ningú mai no es renta (les cases okupades no solen tenir aigua corrent). Dorm més de dia que de nit, que a casa hi ha molta vida nocturna! I generalment és de mida gran a molt gran, sinó grandíssima.
Acostuma a ser jove: com que les okupacions venen a ser més aviat curtes, no es pot dir que s’hi faci vell, i quan els desokupen, sovint, ell es queda a dins sol com una andròmina més: el gos okupa és com el capità d’un vaixell que s’enfonsa; és l’últim de marxar. I, de vegades, com que ningú no hi pensa, s’enfonsa amb el vaixell…

dijous, 23 d’abril del 2009

Dijous poema

Avui és Sant Jordi. I he volgut que el poema tingui la màxima redundància.

Jordi de Sant Jordi - Just al front port vostra bella semblança

Just al front port vostra bella semblança.
d'això el meu cos nit i jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
i ni per mort no se'n perdrà la forma;
ans quan seré del tot fora del segle,
els qui el cos portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran el vostre signe.

Tal com l'infant quan mira el retaule
i, contemplant la pintura amb imatges
amb son cor net, no hi ha qui le'n separi
-tant és el pler de l'or que l'enrevolta-,
així em pren davant l'amorós cercle
de vostre cos, que de tants bens s'enrama,
que mentre el veig més que a Déu el vull veure:
tant de goig tinc per l'amor que em penetra.

Així em té pres i així m'empresona
l'amor ardent, com si fos dins d'un cofre
tancat amb clau, i tot mon cor fos dintre,
on no pogués moure'm de cap manera;
car tant és gran l'amor que us tinc i ferma
que el meu cor no el destorba l'angoixa,
bella, de vós, ans resta com la torre
i sols us ama a vós, blanca coloma.

Bella sens par de presència noble,
vostre bell cos és més bell que el de totes,
i tan gentil que lluu com pedra fina
amorós, bell, més penetrant que estrella;
d'on quan us veig amb les altres en flota
les depassau, tal com fa el carboncle
que de virtuts les fines pedres passa:
vós la millor, l'astor sobre l'esmerla.

L'amor que us tenc a tot arreu m'estella,
no ha estimat més coralment cap home;
tan fort amor com aquest que el cor m'obre
no fou jamai en cos d'home ni ànima.
Som més torbat que no ho fou Aristòtil
d'amor que crema i els cinc sentits desferma;
com monjo bo que no deixa la cel.la,
tinc prop el cos de vós tant com dits d'ungla.

Oh cos donós, net de frau i delicte!,
preneu de mi pietat, bella dona,
no permeteu que d'amor jo peresca,
ja que vos am més que cap home afirma;
i us suplic a vós el més bell arbre
de tots bons fruits on valors prenen ombra,
que em retingueu en vostra excel.lent cambra,
que vostre sóc i seré tant com visqui.

dijous, 16 d’abril del 2009

Dijous poema

Vicent Andrés Estellés

Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.

divendres, 10 d’abril del 2009

Divendres poema

Aquesta setmana és Setmana Santa. I hem canviat l'encapçalament de Dijous poema perquè la fortíssima tradició i els records d'una infantesa ennegrida per la religió, ens obliguen, avui, a regalar-vos amb aquest excel.lent poema.

Salvador Espriu - Setmana Santa

[XXV]


Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.

dijous, 2 d’abril del 2009

Dijous poema

Enric Casassas


La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un vendaval.

I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA

La veritat en un setrill (lletra e)

La invasió dels bolets
Als membres de l'equip de "Personatges itinerants", amb tota l'estimació gastronòmica.

Un dia boirós de primavera, ni massa fred ni massa calorós, la Maria va llevar-se i en un gest d’un automatisme romànticament inútil va obrir la finestra per flairar unes aromes inexistents en l’aire del Llobregat. I no se sap si pel canvi climàtic o per alguna causa encara més greu, “la bomba atòmica!” n’haurien dit els avis, va veure com apareixien uns bolets a la jardinera. La Maria era soltera de naixement, i vivia en un piset cantoner petit i assolellat a Sant Feliu de Llobregat, amb una vista esplèndida del riu i també de Montserrat, els dies de poca broma (poca broma, que parlem de fum).Va esperar uns dies per tal de poder identificar bé els foncs misteriosos (la Maria, de més jove havia anat a buscar bolets amb el seu pare i en tenia una certa coneixença) i va poder comprovar que eren uns magnífics rovellons que anaven creixent amb força i determinació.
Ho va comentar amb la veïna del primer, l’Antònia de tota la vida, que li va confirmar que també tenia els testos plens de bolets, però que no eren rovellons. De seguida, la Maria va baixar al pis de l’Antònia de tota la vida i va comprovar que tenia una magnífica collita de fredolics. Com que la cosa començava a prendre una dimensió digna d’ésser comentada en àmbits més concorreguts, la Maria i l’Antònia de tota la vida vàren baixar a la carnisseria de baix. En Joan de la carnisseria de baix ja comentava amb dues clientes la sorprenent notícia: per tots els racons de la botiga sortien, què dic sortien, brollaven xampinyons i més xampinyons a quin més olorós i més bonic. I no els calia gaire ombra, sinó que omplien armaris, sotataules i parets i fins i tot els frigorífics. I tot ho voltaven amb un desvergonyiment digne d’altres éssers vius. Tant i tant que en Joan de la carnisseria de baix les va convidar a servir-se’n més per poder-se’n lliurar que per una generositat natural que els seus pares li haguessin deixat en herència .
Les sospites de la Maria la vàren fer sortir al carrer. I com a casa seva, com a casa de l’Antònia de tota la vida i com a la carnisseria de baix, el fenòmen es feia notar com quan l’Ajuntament guarneix els carrers per Festa Major: no hi havia jardí, jardinera, rotonda, botiga, o test de finestra més petita que no tingués la visita de rovellons, ous de reig, pets de llop, peus de rata, pinetells, carreretes, surenys o camagrocs…
De primer, l’efecte era bonic, interessant, fins i tot engrescador. Veure bolets comestibles a l’abast de la mà per tot arreu era extraordinari, senzillament la notícia més gran en la història de Sant Feliu. Però ben aviat la situació va començar a resultar preocupant: els bolets començaven a envair carrers, places i voreres i la gent hi caminava amb dificultat. Els cotxes relliscaven i sovintejaven els petits accidents.
La Maria va pujar a casa i va engegar la televisió. Com ja s’imaginava, alguna cosa passava que superava les fronteres del país. I, si a Catalunya teniem la visita dels bolets, a Anglaterra l’herba creixia a alçades de sis i set metres, a Suïssa les vaques no paraven de fer llet, o a Rússia els esturions feien tant de caviar que l’havien d’aprofitar donant-lo als porcs.
Quan les Nacions Unides ja feia unes quantes hores que s’havien reunit d’urgència en un vaixell al mig de l’oceà, ja que Nova York era plena de d’una boira espessa com la mantega que impedia caminar, la Maria va despertar-se.
Per sopar s’havia cruspit un bon plat de vedella de la carnisseria de baix amb uns bolets que havia collit l’Antònia de tota la vida, i havia fet una mala digestió.
Suada i desorientada va anar a la dutxa i va deixar córrer l’aigua freda una bona estona fins que va sentir-se alleujada. Quin malson! Quina part del guisat li hauria fet mal?
Va atansar-se a la finestra i la va empènyer per fer entrar l’aire del matí. Encara amb els braços estirats, els ulls se li van obrir com plats de crema de Sant Josep: la jardinera i tot el finestral eren plens d’una mena de petits bolets, transparents, de color de rosa, que omplien l’aire d’un aroma agradablement familiar…