dimarts, 26 de maig de 2009

Ànimes (4)

Gos llebrer

No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…

dijous, 21 de maig de 2009

Dijous poema

Agustí, avui el teu record és encara una presència constant que dibuixa llàgrimes en la nostra retina. He triat per a tu aquests versos...

Màrius Torres - Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

dijous, 14 de maig de 2009

Dijous poema

Joan Brossa – El Saltamartí

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

diumenge, 3 de maig de 2009

La veritat en un setrill (lletra f)

Batiste Cordet

Batiste Cordet, fill de Casa Cordet de Petrer, a la Vall del Vinalopó, va néixer l’hivern de 1887. I la seva mare, que ja havia parit sis germans més, va morir en el part cansada d’esforçar-se a fer-lo venir al món i de no acabar d’entendre perquè portava la vida que portava. Batiste va ser el Petrerenc 3814 i el seu pare, content, ja pensava en el jornal que s’estalviaria a l’hora de veremar i de collir olives. Tot plegat comptes mal fets, ja que Batistet, quan va tenir l’edat, va decidir anar-se’n a una fàbrica de sabates on el treball no depenia del mal temps i a l’hivern podia traginar sota cobert. Però era un home inquiet, i ben aviat va començar a trobar petits poble i sabates, i va començar a rodar per la comarca tastant feines i feinetes a la recerca de l’impossible: molts diners i poc esforç.
Quan anà al servei militar va aprofitar l’ocasió, i s’apuntà a la Guàrdia Civil tot pensant en un futur més d’acord amb les seves ambicions.
El món de la caserna li recordava l’autoritat paterna, però sense pallisses (amb una mica de sort les repartia ell), i els germans i les germanes quedaven substituits per una petita tropa disposada a l’obediència. Tenia casa, roba i menjar, i, a més, cobrava un sou per poca feina. No podia demanar més.
Ben aviat ascendí en l’escalafó i el traslladaren a un poble de Catalunya, massa petit per al seu gust, però pensà que arribarien temps millors i decidí que aprofitaria per casar-se. Allà, doncs, hi conegué una noieta feble de sentits i fàcil d’enlluernar amb l’uniforme i s’hi casà al cap de tres mesos.
El traslladaren a Girona. Allà tingué la sort de viure els incidents més greus de la proclamació de la República i els anys posteriors sense haver-se de comprometre massa, fins que l’entrada dels Nacionals a Barcelona li permeté de demanar el trasllat voluntari a la Presó Model, on ascendí ràpidament a Tinent. Havia aprofitat molt bé l’ocasió. Tenia molta gent per manar i milers de presos, la pitjor escòria que hauria pogut imaginar-se, a l’abast de la mà.
I el més important de tot. Cada dia, cinc dies a la setmana, ell, personalment, comanava l’escamot d’afusellament que, al Camp de la Bota, lliurava Espanya de quinze o vint indesitjables…
Després, tot dinant, cada dia, tots els dies, li repetia a la seva dona, amb aquell accent seu inconfusible:
-Un dia afusellaré el teu germà, dona, un dia l’arreplegarem, aquell fill de puta, i jo mateix el portaré al Parapeto i l’ompliré de plom! Per ma mare!
El seu cunyat, fugit des d’acabada la guerra, havia comès el delicte de ser un jove mestre de poble, de ser comunista i de poca cosa més.
La dona, tremolosa, li servia un menjar sense sal on hi havia escopit com a tots els àpats, des de no recordava quan…
Passava el temps i minvaven els afusellaments, amb gran pena per a Batiste. Però la Model seguia plena de presos a qui insultar i a qui abocar la bilis constant, la bilis de sempre, fins que arribà la jubilació.
Vivía bé, molt bé. La paga de tinent i l’accés als avantatges de l’estraperlo li havien posat les coses fàcils. S’havia comprat un pis al davant de la presó i cada dia, el primer que feia, quan pixava, mirant per la finestreta del vàter, era recordar-se dels veïns del davant amb quatre frases enverinades.
I després d’esmorzar, per estirar les cames, passejava fent sempre el mateix camí. Baixava pel carrer d’Entença, voltava la plaça d’Espanya, i tornava cap a casa després d’haver comprat la Vanguàrdia.
Un diumenge de maig, càlid i brillant, però avorrit com tots els altres, quan ja girava per la plaça, amb el semàfor verd, va començar a travessar el carrer. Llavors, un tramvia va sortir del no res. Li va semblar que accelerava sense fer cap avís. Li va semblar que el conductor somreia. Li va semblar que el coneixia. Però si era..!
Quan va tenir lloc l’enterrament d’en Batiste Cordet (caixa segellada, no l’hauria reconegut ni sa mare, si hagués viscut) al pati de la presó va formar la Guàrdia Civil i va disparar les salves corresponents.
Per dins de les galeries, corria la beguda i es cantava el Rascayú.