dijous, 11 de juny del 2009

Dijous poema

Avui posem una sextina. Segons els estudiosos, la sextina va ser inventada per Arnaut Daniel, trobador occità del segle XII, molt admirat pel Dant i per Petrarca. És una estructura poètica que «impausa que los sieis vers de chada coblada s’achaban per sieis rimas dispausadas alternativament segon la combinason 6-1-5-2-4-3. La setesma e darniera coblada, compausada de nonmàs tres vers, deu comportar los sieis mots clau dau poema.»

Joan Brossa - Sextina del poeta barbabrut i la seva companya

Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge;
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m’omple de pena.

Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge.
on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.

Si l’has besat perquè es talli les ungles,
t’escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m’acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
Quan es treu el jersei mai no se’l penja
i només qui s’esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l’ombra fins diumenge.

Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d’un arbrat que creix tot d’ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d’un budell l’altre tot penja.

Amb en Joan, però, la vida penja
d’un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d’una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.

No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.

dijous, 4 de juny del 2009

Dijous poema

Mossèn Cinto escrigué una meravella que es diu Canigó. En presentem els vuit darrers versos.

Jacint Verdaguer

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.