La Màquina d'escriure

La Fageda d'en Jordà.avi

2010-10-28T14:17:00.003+02:00

Abans que s'acabi l'any Maragall, aquesta meravella que ens fa veure la fageda d'en Jordà sense veure-la, tot i que ara, preparada per al turisme, no és ben bé la fageda d'en Jordà.

Contes de Camí Ral. 1

2010-05-23T20:34:00.010+02:00

La barca d’en Baldiri

En Baldiri sempre havia pensat que calia una bona manera per travessar el riu i anar a Barcelona. Totes li semblaven lentes o massa complicades. I va creure que una barca, com havia vist a Miravet una vegada que hi havia anat en una visita a l’oncle Josep, podria ser una solució més fàcil i, sobretot, adequada als seus interessos. Fàcil, ràpida, i el més interesant: un bon negoci!

Però n’havia de comprar una i no totes anaven bé. Per al Llobregat, la barca havia de tenir una carena ben plana, d’acord amb la fondària del riu, ben diferent de les de la costa. Allà se les havien d’haver amb les onades i els mals oratges, i la profunditat de les aigües no els representava cap problema. I com que havia de transportar persones havia de ser prou gran. Tantes a cada viatge, tants diners que cobraria d’un sol esforç.

El riu per Sant Boi no passava massa cabalós i només li caldria un ajudant per fer moure el giny que posaria uns metres més amunt de l’altre costat per tal d’assegurar una bona arribada al punt exacte, i, tot seguint la corda i amb quatre cops de perxa, la feina quedaria feta en un moment.

Finalment, comprà una barca en desús que havia trobat en un poble de l’Ebre, més amunt de Miravet, se la va fer arreglar per un vell fuster, i contractà un transport fins a Sant Boi.

La cosa no va ser fàcil. Hi havia gastat una colla de diners, però ja tenia la barca nova, flamant, acabada de pintar i lligada a la vora del Llobregat, just davant del camí que baixava de la carretera.

La Guàrdia Urbana de Cornellà el va detenir. Vàren cridar els Mossos, ja que en tractar-se d’un afer d’aigües jurisdiccionals se’ls presentava per definició un problema de jurisdiccions. Però un cop fets els primers interrogatoris, els dubtes se’ls varen aclarir i el van ingressar al Sanatori Psiquiàtric: no hi havia família pròxima i tenien por que, sense una declaració d’incompetència acabés de gastar-se tots els diners que havia guanyat en la loteria de Nadal.

I la barca, com que en Baldiri era de Sant Boi, va quedar detinguda a l’Ajuntament a l’espera d’un dictamen municipal per saber si era aprofitable per al llac del Parc de Marianao. Dubtaven si preservar-ne el nom: “La reina del Llobregat”.

En Baldiri, des de la finestra de la cel.la, mirava la muntanya de Sant Ramon i ja dibuixava a la paret els primers esboços del que hauria de ser un magnífic funicular...

La poesia i el moment polític

2010-05-13T12:04:00.003+02:00

Els poetes, de vegades, no pas sempre, han tingut la visió de saber quina era la seva feina en cada moment de la seva vida. Joan Brossa en va ser un.

PEL FET... (Joan Brossa)

Pel fet de trobar-se Carles Riba
a Londres, i davant la impossibilitat
que Josep Maria de Sagarra es traslladés
a Huelva, la representació de la poesia catalana
va quedar reduïda a Luys Santa Marina,
Fernando Gutiérrez, Santos Torroella
i Rafael Manzano.

Desembre de 1956.

El retaule de Sant Baldiri

2010-02-07T11:56:00.004+01:00

Lluís Dalmau va ésser un pintor gòtic -que alguns autors ja situen en el Renaixement- molt important. Va introduir la pintura a l'oli a Catalunya i va treballar al servei d'Alfons el Magnànim. Se'n coneixen, acreditades, dues obres: El Retaule de la Verge dels Consellers (1443-1445), encarregat pel Consell de Cent i dipositat al MNAC, i el Retaule de Sant Baldiri, de la Parròquia de Sant Boi de Llobregat (1448), del que només se'n conserva la part central encara que n'hi ha localitzades dues possibles altres parts en col.leccions privades. Aquest darrer retaule, magnífic, es pot veure a la sagristia de l'església per cortesia del rector. Lamentem la taca blava de l'esquerra amb l'escut constitucional de Sant Boi, que, amb tota seguretat, en tenim proves documentals, no hi era quan en Lluís Dalmau va pintar el retaule.

Carta a una Poetessa

2010-01-12T14:48:00.001+01:00

La poesia de Carles Riba pot tenir molts embolcalls. Però potser cap de tan barroc com aquest. Malgrat tot, ens agrada.

Gabriel Ferrater 1970

2010-01-07T00:06:00.001+01:00

També hi eren Rosa Leveroni, Agustí Bartra, Josep Carner, J.V. Foix... Però no tindrem accés a imatges de tots, segurament. És una llàstima. Tenim, això sí, so de tot el Festival.

Pere Quart 1970

2010-01-06T21:15:00.001+01:00

La grandària del Price, dedicada a la poesia, ja era un fet extraordinari. Però veure Pere Quart recitar les Corrandes d'Exili, era un fet d'un caràcter emocional i polític inoblidable.

Espriu 1970

2010-01-05T16:03:00.001+01:00

El 25 d'abril de 1970, al Gran Price de Barcelona, tingué lloc el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. Els nostres més grans poetes hi recitaren, en un ambient de llibertat vigilada, la seva obra. Foren unes hores inoblidables. Potser en posarem algun altre fragment. Ara, la majoria, són morts, com Franco.

El pas del temps

2009-12-28T11:55:00.003+01:00

Quan un any s'acaba, sovint ens ve al record el pas del temps i veiem la rapidesa amb què la memòria pinta amb suavitat de colors pastell coses que vàren ser molt més grises.

Un poema de Joan Margarit sempre és de bon païr després de tants àpats...

Joan Margarit - L'any que va morir

En la fotografia color sèpia
és jove i somrient.Recorda
les noies de pel.lícules de guerra
de la meva infantesa:
vaixells entre la boira, trens de nit
i grans ciutats sota l'alarma aèria.
En la llosa hi ha escrit que va morir
l'hivern de mil nou-cents quaranta-quatre,
als vint anys, quan a mi m'enamorava
des de la xafogosa obscuritat
creuada per un focus, l'heroïna
de nits d'amor d'infant. La dura pedra
té un petit clot amb aigua de la pluja
on beuran els ocells quan, l'abric llarg
i el vent desordenant els cabells grisos,
s'allunyi el narrador.
Té el mateix somni als ulls, a una ciutat,
dins un cinema on ara està tot sol.

50 anys d'excursionisme

2009-12-11T21:10:00.005+01:00

L'Antonieta Vendrell, amb el suport del Centre Excursionista de Sant Boi, ha publicat un llibre magnífic -50 anys d'excursionisme a Sant Boi- que recull tanta vida en les seves pàgines que cada cop que l'obres hi trobes un record viu i nou com si el temps no hagués passat.
Gràcies, Antonieta! No sempre trobem a l'abast de la mà un tros de la nostra biografia col.lectiva tan ben treballat.

Avui, poema

2009-12-06T10:05:00.003+01:00

Avui és Sant Nicolau!

Al Nord d'Europa sant Nicolau té una reputació de donador de regals, perquè es diu que oferia presents als xiquets pobres; el seu paper correspon, doncs, al dels Reis d'Orient d'altres contrades: de sant Nicolau, Sint Niklaus en neerlandès, deriva el Santa Claus nordamericà. Molt venerat encara avui als països del centre d’Europa per motius diversos, al Principat i al País Valencià sant Nicolau és considerat encara en alguns llocs el patró de la mainada, dels xics i xiquets de les escoles i també dels escolans (avui els de Montserrat elegeixen el seu bisbetó).

Hom creu que avui comença el viatge que portarà al barbut personatge des del nord del continent, portant regals a les cases que l’esperen. El dia 6 de desembre és la data en què tradicionalment comencen les festes de Nadal, tal i com reflecteix la dita: "Sant Nicolau obre les festes de Nadal amb clau".

El dia de Sant Nicolau es fan els captiris o captes realitzades pels infants, anomenats popularment "nicolauets", “nicolaus” o “micolaus”. Els nens recorren el poble casa per casa i botiga per botiga, sovint disfressats i amb un d'ells vestit de bisbe, cantant tot tipus de cançons tradicionals. La comitiva recull tot el que la gent els dóna i amb tots els queviures (dolços, begudes, fruites, fruits secs) i els diners que arrepleguen, fan un bon berenar. A Sant Boi, fa una colla d'anys, jo mateix encara recordo haver-ho fet.

Una de les moltes cançons que es cantaven:

Virolet Sant Pere,
Virolet Sant Pau,
la caputxa us queia,
la caputxa us cau.
Caritat senyora,
caritat si us plau,
que venim de Roma
i portem corona
de Sant Nicolau.

Avui, poema

2009-11-27T12:34:00.003+01:00

Passats de data, posem el poema que Joan Brossa va dedicar el 20 de novembre a una de les persones més odiades si no la que més, d'aquest país.

Joan Brossa - FINAL!

-Havíes d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

Avui, poema

2009-10-30T10:19:00.003+01:00

Ramon Savall, poeta i Conseller en Cap de Barcelona del 1405 al 1408, escrivia aquests versos, espantat de com anaven les coses. Els transcric, convençut que donaran una visió més transversal, històricament parlant, de com van en aquests moments.

Ramon Savall

1 De mal saber, ab verinos coratge
2 e rabavats, dur, inich ez anterch
3 son huy les gents, que no vey, tant no serch,
4 que·l baix a l’alt vulla dar aventatja,
5 tant es l’ergull e l’enveja que s’an
6 que no s’inch veu cominal pauch ne gran,
7 per que vem tuyt capval a mal viatje.

8 Pensar no puix que·ls homens de peratge
9 haguessen rey, si fos a lur voler;
10 ço qui·lls fig mes e·ls fa lo cor doler
11 es temps de pau, com no han sou ne gatge.
12 Los ciutadans fan stament reyall,
13 en lur vestir meten guany e caball:
14 en breu fondran e muderan penatge.

15 Dels mercaders es cosa fort salvatge
16 qui·lls veu anar cavalcant a tropells,
17 rient, cantant, folrats de bellas pells,
18 per que sovent n’ich tornen ab guiatge.
19 Dels menestrals, mal dir e ben mengar
20 es lur deport e no molt trebellar.
21 Aytal se fa de cascu son missatge.

22 Pagessos veig que·s lansan a carnatga
23 per ben venjar, menant bandositats;
24 pentinats van, ab los collars brodats;
25 e no us penseu dubten de fer ultratge
26 per punt d’onor a qui·s vulla que fos.
27 De ffeyna fer los es fort enujos,
28 per que mant jorn han pa sens compenatge.

29 De neguns homs, lurs obres ne lenguatge
30 no s’enten huy, ten falçat han llur cor.
31 Malvestat viu e la bondat hich mor;
32 pau no s’ich te, ne fe ne homenatge.
33 Los grans princeps e los magors prellats
34 del dret cami son del tot desviats
35 per punt d’onor: qui·s voll n’aja damnatge!

36 Dona del mon, qui fes lo pariatge
37 de Deu e hom per qui fom reperats,
38 pregats per nos, qui som descaminats,
39 lo vostre Fill, qui ’n vos feu son hostatge.

40 Mete·s cascu la ma en son coratge
41 e veja si d’ayçets mal es tocats,
42 e, si u veu clar, lu[n]y se de tals barats.
43 Prenets mos dits per peres e formatge

Avui les gents són de mal humor amb verinós cor i amb voluntat dura, inica i obstinada, fins a tal punt que no veig que cerquin sinó que el baix vulgui avantatjar l'alt: tan grans són l'orgull i l'enveja que es tenen, que ací hom no veu gent normal, petita o gran, ja que els veiem tots cap per avall per mal camí.
No puc pensar que els homes de la noblesa tinguessin rei, si això depengués d'ells; allò que més els fereix i els fa doldre el cor és temps de pau, quan no tenen ni sou ni gatges. Els ciutadans presumeixen d'estament reial, invertint en llurs vestits guanys i capital, i en breu es deixataran i canviaran de plomatge.
És cosa molt repel.lent veure els mercaders anar cavalcant en colles, rient, cantant, folrats de belles pells, i que sovint tornin ací amb escorta. És plaer dels menestrals la maldiença i menjar bé, i no treballar molt; tots es fan servidors d'ells mateixos.
Veig pagesos que es lliuren a matances per prendre bona venjança, lluitant en banderies; van pentinats i amb els collars brodats. I no penseu que temin ultratjar qui fos per punt d'honor. Els enutja molt fer feina, perquè molts dies tenen el pa sense companatge. Avui no s'entenen les obres ni el llenguatge dels homes, tan fals és llur cor. Viu la malvestat i la bondat hi mor; no s'hi mantenen pau, ni fe, ni homenatge. Els grans prínceps i els majors prelats són del tot desviats del camí dret per punt d'honor, sigui qui sigui qui en rebi el dany.
Senyora del món que féreu la unió de Déu i home, pel qual fórem reparats: pregueu per nosaltres, que anem desencaminats, el vostre Fill, que, en vós féu el seu allotjament.
Que cadascú es posi la mà al cor i vegi si és tocat d'aquests mals, i si ho veu clarament que s'allunyi de tals malifetes: prengueu les meves paraules per peres i formatge.

Museu Torres Garcia - Montevideo - Uruguai

2009-10-17T21:24:00.001+02:00

Després d'haver parlat de la proporció àurea, l'exemplifiquem amb Torres Garcia, l'uruguaià més català que conec.

Proporció àurea

2009-10-11T21:09:00.001+02:00

Encara que calgui un ànec per explicar-ho és molt interessant arribar a comprendre el secret bàsic d'aquesta proporció, tan estimada pels artistes. Alguns dels que conec, molt.

Avui poema

2009-10-07T13:06:00.003+02:00

Aquests dies només tenim fets desgraciats al cap.
Arnau d'Erill, entre el 1412 i el 1418 va escriure un sirventès força violent adreçat a un nebot que havia violat una monja filla seva. El fragment és aplicable.

Arnau d’Erill – Sirventès (fragment)

O tu traydor, ¿com pots anar per plaças
ne per ciutats, mesclat ab bones gents?
Tot lo món sap tos greus deffalliments;
cert, tu mereixs c’om te coron d’alaças.
Non has gosat deffendre ton leig crim:
tu est Mordret e semblant de Cahim,
ple de viltats ez exorch de tots béns:
si fossen bons, mort t’agren tos parents.

Oh tu, traïdor!, ¿Com pots anar per places ni per ciutats mesclat amb bones gents? Tothom sap les teves grans culpes; tu mereixes, certament, que hom et coroni de safrà.
No has gosat justificar el teu lleig crim. Tu ets Mordred i semblant a Caïm, ple de viltats i eixorc de tots béns: si fossin bons, els teus parents t’haurien mort.

Josep Carner

2009-09-29T13:16:00.006+02:00

Sense entrar en la conversa, com si diguéssim, copio literalment unes notes de Josep Pla referides a Josep Carner i a un sonet que transcric al final.

Sobre Josep Carner -Josep Pla-

Amb motiu d'haver fet vuitanta anys, Josep Carner rebé, en el seu domicili de Brussel·les, uns quants amics catalans i els donà aquest vers que em fa arribar una bona amiga.

Aquest sonet terrible de Josep Carner s'hauria de donar a llegir a tothom amb la intenció que tothom el medités. Però potser hauria valgut més que aquest sonet no s'hagués hagut d'escriure mai, fent per manera que les persones que formaven part de les classes dirigents en el període anterior a aquest període haguessin tingut una mica de cura de les persones amb les quals es jugaven els diners –per dir-ho amb la vulgaritat natural del país. Carner fou un home personalment fabulós. He escrit un «Homenot» sobre Josep Carner. Aquest home, totalment desconegut en aquest país per les generacions joves, ha estat objecte d'un retrat literari escrit per mi, perquè jo l'he conegut molt bé en el moment que iniciava la seva plenitud humana, o sigui dialèctica. Ha estat un cas de capacitat d'expressió i de domini de la llengua literalment prodigiós. Deia el que volia. Quan parlava amb la gent deia el que volia i se l'emportava com una fulla alleugerida pel vent. No els recitava pas les seves poesies –que no crec que haguessin comprès– ni utilitzava el llenguatge de la seva Malvestat d'Oriana, que era el llenguatge clos dels poetes provençals, que, per desgràcia, els poetes d'ací imitaren. Parlava de tot indistintament, sobretot de política i sempre utilitzant les fonts del periodisme anglès, que llegia àvidament. Per ell tot era igual: Anglaterra, França, Catalunya, Espanya, Itàlia, Provença. Feia un aiguabarreig que, de vegades, semblava dominat per la inconsciència. Per ell tot era intercanviable i indiferent. Si alguna vegada hagués parlat amb els pagesos, amb els botiguers, amb els petits fabricants de l'època, amb les classes bàsiques del país, aquestes persones haurien quedat sense respir. El seu món era el dels esnobs, els singulars, els calets més o menys sorprenents –menys que més. Era un refinat, unretòric prodigiós, un impacte facilíssim de la fraseologia liberal, ultraliberal de l'època. Aspirava a ésser tingut per un anglès –i ja cònsol d'Espanya, encara més. No crec que, d'aquest país, en sabés res de res –fora, és clar, del que havia llegit, de literatura sobretot, i el que li havien contat els seus amics. Així i tot, i sobretot pel fet d'ésser un gran barceloní i un bohemi de coll planxat i ben vestit, arribà molt amunt en aquest país. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, director d'una col·lecció literària, inspirador notori d'un diari, personatge important de la minoria noucentista. Fou considerat sempre un gran artista, i el punt de bohèmia que tenia l'ajudà considerablement en aquest sentit. A més, era catòlic, molt amic dels jesuïtes, apreciadíssim de moltes famílies de dreta litberal, lagunes de les quals havien fet la darrera guerra carlina, com la del seu íntim Bofill i Mates. Però aquesta situació no li donà mai una gran obertura en aquest país, perquè, del poble-poble, no en tingué mai cap coneixement. Havent topat, malgrat la immensa generositat de Cambó, amb la Lliga, es tornà un ressentit. Entrà en la carrera consular i aquesta fou, potser, la seva relativa salvació –i dic relativa perquè no deixà mai d'ésser un bohemi. Dins aquesta carrera fou considerat extremament bé. Jo el vaig veure fent de cònsol a Gènova i a Le Havre amb un beneplàcit extraordinari dels seus superiors: les ambaixades de Roma i de París. Fou a Madrid que Carner tingué el gran èxit que a Barcelona –fora d'una minoria petitíssima– tothom li discutí. Els articles que publicà a El Sol tingueren un èxit fabulós. N'he sentit fer grans elogis a Ortega, Unamuno, Pérez de Ayala, Díaz Canedo, sense parlar d'Aznar, que era el director del paper. Entrà a formar part de la «masa encefálica de la nación». Cregueren que havia sorgit un escriptor castellà de gran categoria. Del que havia fet a Barcelona, no en tenien ni idea. Vinguda la guerra, fou tingut en gran estima. L'ambaixador Ossorio y Gallardo, a Brussel·les i a París, el considerà el seu braç dret. Fou un home important, ben vestit, de pes. No sé pas quin criteri tingué de la guerra civil. No el vaig veure mai. Quan vingué l'ensorrada, es demostrà que Carner havia estat el de sempre. Hiperbòlic i frívol. I al capdavall hagué d'escriure el sonet. No s'haurà pogut pas queixar de falta de temes.

El poeta i escriptor Josep Carner –considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia– no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d'explicar. Si es vol judicar l'home a través de la poesia que ha escrit, s'hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior. Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l'hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit –activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava –és un home devorat per la ironia–, d'un ambivalent, d'un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva –potser només comparable a la de Bofill i Mates– que portava la ironia al roig viu. Sovint –però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país– era sarcàstic. Només potser respectava els capellans –alguns capellans, s'entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat –era d'una família que probablement havia estat pietista. Tinc la impressió que estima més el pare Casanovas S.J. que els grans personatges del país en aquest moment: Gaudí, Turró, Ruyra, Cambó, Maragall, etcètera. Prat de la Riba l'estimava com un director de diari estima les persones que contribueixen a emplenar-lo, perquè entre Prat i Carner els gustos eren molt diferents.

En els seus primers anys de Barcelona, la pobresa de Josep Carner fou certa però molt ben dissimulada. Durant aquests anys la qualitat del seu tracte fou tan fascinadora, la seva conversa fou tan inhabitual i divertida, fou un home tan valent i, per tant, tan arriscat, que Carner es convertí fàcilment en un comensal admiradíssim de moltes cases que freqüentà en aquells anys. Per sortir de la pobresa, i per donar una campanada contra la gasiveria del país, entrà –ja tard– en la carrera consular, i potser aquesta entrada li hauria resolt el problema econòmic si no s'hagués casat. Es casà amb una senyora Edwards, d'una família de Xile dedicada a la diplomàcia. La senyora era molt lluny, però el viatge fou magnífic. A Carner, li agradà sempre l'infantilisme del viatge. Ja casat, no tingué mai cap cèntim perquè el seu pressupost, com a vice-cònsol primer i com a cònsol després, no arribà mai a tancar-se d'una manera equilibrada. La pobresa, daurada, de Carner arribà a crear-li un hàbit –una mena de convicció fortíssima que els diners no eren una cosa decisiva en la seva vida, sinó simplement aleatòria i esporàdica però indefectiblement assegurada. Arribà a creure que els diners no tenien gens d'importància. No he conegut ningú que tingués una generositat menys meditada, que hi apliqués menys la comptabilitat. Estava segur que a fi de mes –abans de fi de mes– no en tindria cap. Aparentment no crec que demostrés mai cap maldecap. També crec que aquest dèficit permanent li produí moments desagradables. Els diners dels altres li produïren un visible ressentiment, però no crec que s'hi engavanyés massa. Ara: sobre el problema de saber que Carner fou el reflex precís de la seva poesia, em sembla que hi hauria molt a dir.

Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i de l'esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.

Avui poema

2009-09-27T09:42:00.003+02:00

Vladimir Maiakovski, poeta extraordinari, llegia els seus poemes en grans estadis davant de multituds. A la mort de Lenin, va escriure un poema que es va publicar a la premsa de l'endemà. El va completar més endavant i es va publicar com un llibre. És potser una de les més grans cançons d'amor per una persona dedicada a l'acció política. Més endavant, en els anys 30, tot i haver-se mantingut fidel a les seves conviccions, Maiakovski va suïcidar-se d'un tret al cap després d'alguns incidents amb les autoritats. Transcric un petit fragment del poema.

Vladimir Maiakovski - Poema a Lenin

JO VAIG CONÈIXER UN OBRER.
Era analfabet,
però havia sentit parlar Lenin.
I, sobtadament, ho comprengué tot.

Jo vaig sentir explicar-ho a un camperol siberià:
arrabassarem fusell en mà
un poblet a l’enemic,
i repartirem les terres.

Encara que no havien llegit ni escoltat Lenin,
aquests homes eren leninistes.

Vaig veure unes muntanyes
on no hi creixia ni un sol arbust.
Només els núvols havien caigut de cara sobre les roques.
I l’únic muntanyenc que hi havia en cent quilòmetres
lluïa una ensenya de Lenin clavada als seus parracs.

Diran: això són ximpleries.
Les seyoretes també es posen agulles per coqueteria.
Però allò no era una agulla. El cor d’ell allà bategant,
sobreixint d’amor a Ilitx, cremà la camisa i encengué l’ensenya.

Avui poema

2009-08-20T11:33:00.005+02:00

Aquestes calors insuportables ens menen a altres calors de jovenesa on passejavem pels camps i pels boscos de Sant Boi. Llavors, tot era una mica més nostre que ara i, fins i tot, hi havia libèl.lules...

Maria Antònia Salvà - Libèl.lula

Flor viva de l’aire,
libèl.lula atzur,
volares rondaire,
per sobre del mur.

Tota esgarrifança,
tota il.lusió,
son blau d’esperança
llançant a baldó,

la meravellera
s’emmeravellà;
més tu, l’encisera,
fugies enllà.

Avui poema

2009-08-13T12:19:00.002+02:00

Mercè Rodoreda - Tarda

Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.

Picasso is painting

2009-08-02T11:44:00.001+02:00

L'escriptura genial i única de Picasso amb els pinzells...

Dijous poema

2009-07-02T10:32:00.003+02:00

La mort d'un escriptor sempre es motiu de dol sentit, sobretot si es tracta d'un dels nostres literats més importants. Però cal posar sempre un contrapunt a l'embaf de l'adulació fàcil a la que tothom s'apunta. El gran Pere Quart va dedicar a Baltasar Porcel un petit poema amb motiu de la seva amistat amb el rei d'Espanya.

Pere Quart - Tu Porcellus eris (1978)

Egregi Baltasar Porcel,
amb les mans ja toques el cel!
Davant un rei de dret diví
de gust se't va escapar el pipí!

Dijous poema

2009-06-11T01:39:00.002+02:00

Avui posem una sextina. Segons els estudiosos, la sextina va ser inventada per Arnaut Daniel, trobador occità del segle XII, molt admirat pel Dant i per Petrarca. És una estructura poètica que «impausa que los sieis vers de chada coblada s’achaban per sieis rimas dispausadas alternativament segon la combinason 6-1-5-2-4-3. La setesma e darniera coblada, compausada de nonmàs tres vers, deu comportar los sieis mots clau dau poema.»

Joan Brossa - Sextina del poeta barbabrut i la seva companya

Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge;
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m’omple de pena.

Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge.
on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.

Si l’has besat perquè es talli les ungles,
t’escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m’acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
Quan es treu el jersei mai no se’l penja
i només qui s’esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l’ombra fins diumenge.

Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d’un arbrat que creix tot d’ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d’un budell l’altre tot penja.

Amb en Joan, però, la vida penja
d’un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d’una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.

No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.

Dijous poema

2009-06-04T13:37:00.000+02:00

Mossèn Cinto escrigué una meravella que es diu Canigó. En presentem els vuit darrers versos.

Jacint Verdaguer

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Ànimes (4)

2009-05-26T18:40:00.001+02:00

Gos llebrer

No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…

Dijous poema

2009-05-21T00:17:00.003+02:00

Agustí, avui el teu record és encara una presència constant que dibuixa llàgrimes en la nostra retina. He triat per a tu aquests versos...

Màrius Torres - Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

Dijous poema

2009-05-14T10:26:00.000+02:00

Joan Brossa – El Saltamartí

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

La veritat en un setrill (lletra f)

2009-05-03T12:35:00.004+02:00

Batiste Cordet

Batiste Cordet, fill de Casa Cordet de Petrer, a la Vall del Vinalopó, va néixer l’hivern de 1887. I la seva mare, que ja havia parit sis germans més, va morir en el part cansada d’esforçar-se a fer-lo venir al món i de no acabar d’entendre perquè portava la vida que portava. Batiste va ser el Petrerenc 3814 i el seu pare, content, ja pensava en el jornal que s’estalviaria a l’hora de veremar i de collir olives. Tot plegat comptes mal fets, ja que Batistet, quan va tenir l’edat, va decidir anar-se’n a una fàbrica de sabates on el treball no depenia del mal temps i a l’hivern podia traginar sota cobert. Però era un home inquiet, i ben aviat va començar a trobar petits poble i sabates, i va començar a rodar per la comarca tastant feines i feinetes a la recerca de l’impossible: molts diners i poc esforç.

Quan anà al servei militar va aprofitar l’ocasió, i s’apuntà a la Guàrdia Civil tot pensant en un futur més d’acord amb les seves ambicions.

El món de la caserna li recordava l’autoritat paterna, però sense pallisses (amb una mica de sort les repartia ell), i els germans i les germanes quedaven substituits per una petita tropa disposada a l’obediència. Tenia casa, roba i menjar, i, a més, cobrava un sou per poca feina. No podia demanar més.
Ben aviat ascendí en l’escalafó i el traslladaren a un poble de Catalunya, massa petit per al seu gust, però pensà que arribarien temps millors i decidí que aprofitaria per casar-se. Allà, doncs, hi conegué una noieta feble de sentits i fàcil d’enlluernar amb l’uniforme i s’hi casà al cap de tres mesos.
El traslladaren a Girona. Allà tingué la sort de viure els incidents més greus de la proclamació de la República i els anys posteriors sense haver-se de comprometre massa, fins que l’entrada dels Nacionals a Barcelona li permeté de demanar el trasllat voluntari a la Presó Model, on ascendí ràpidament a Tinent. Havia aprofitat molt bé l’ocasió. Tenia molta gent per manar i milers de presos, la pitjor escòria que hauria pogut imaginar-se, a l’abast de la mà.
I el més important de tot. Cada dia, cinc dies a la setmana, ell, personalment, comanava l’escamot d’afusellament que, al Camp de la Bota, lliurava Espanya de quinze o vint indesitjables…
Després, tot dinant, cada dia, tots els dies, li repetia a la seva dona, amb aquell accent seu inconfusible:

-Un dia afusellaré el teu germà, dona, un dia l’arreplegarem, aquell fill de puta, i jo mateix el portaré al Parapeto i l’ompliré de plom! Per ma mare!

El seu cunyat, fugit des d’acabada la guerra, havia comès el delicte de ser un jove mestre de poble, de ser comunista i de poca cosa més.
La dona, tremolosa, li servia un menjar sense sal on hi havia escopit com a tots els àpats, des de no recordava quan…
Passava el temps i minvaven els afusellaments, amb gran pena per a Batiste. Però la Model seguia plena de presos a qui insultar i a qui abocar la bilis constant, la bilis de sempre, fins que arribà la jubilació.
Vivía bé, molt bé. La paga de tinent i l’accés als avantatges de l’estraperlo li havien posat les coses fàcils. S’havia comprat un pis al davant de la presó i cada dia, el primer que feia, quan pixava, mirant per la finestreta del vàter, era recordar-se dels veïns del davant amb quatre frases enverinades.
I després d’esmorzar, per estirar les cames, passejava fent sempre el mateix camí. Baixava pel carrer d’Entença, voltava la plaça d’Espanya, i tornava cap a casa després d’haver comprat la Vanguàrdia.
Un diumenge de maig, càlid i brillant, però avorrit com tots els altres, quan ja girava per la plaça, amb el semàfor verd, va començar a travessar el carrer. Llavors, un tramvia va sortir del no res. Li va semblar que accelerava sense fer cap avís. Li va semblar que el conductor somreia. Li va semblar que el coneixia. Però si era..!
Quan va tenir lloc l’enterrament d’en Batiste Cordet (caixa segellada, no l’hauria reconegut ni sa mare, si hagués viscut) al pati de la presó va formar la Guàrdia Civil i va disparar les salves corresponents.
Per dins de les galeries, corria la beguda i es cantava el Rascayú.

Dijous poema

2009-04-30T14:26:00.003+02:00

Festa al Rebost - Apel.les Mestres

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

Ànimes (3)

2009-04-27T17:59:00.001+02:00

Gos okupa

És un gos alegre per obligació. Que viu bé. Però que menja la dieta okupa, com tothom, i que més aviat passa una mica de gana. Lligat amb un cordill (icona del gos okupa), passeja molt amb els seus companys, que no amos. I no el renten mai perquè ningú mai no es renta (les cases okupades no solen tenir aigua corrent). Dorm més de dia que de nit, que a casa hi ha molta vida nocturna! I generalment és de mida gran a molt gran, sinó grandíssima.
Acostuma a ser jove: com que les okupacions venen a ser més aviat curtes, no es pot dir que s’hi faci vell, i quan els desokupen, sovint, ell es queda a dins sol com una andròmina més: el gos okupa és com el capità d’un vaixell que s’enfonsa; és l’últim de marxar. I, de vegades, com que ningú no hi pensa, s’enfonsa amb el vaixell…

Dijous poema

2009-04-23T11:35:00.007+02:00

Avui és Sant Jordi. I he volgut que el poema tingui la màxima redundància.

Jordi de Sant Jordi - Just al front port vostra bella semblança

Just al front port vostra bella semblança.
d'això el meu cos nit i jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
i ni per mort no se'n perdrà la forma;
ans quan seré del tot fora del segle,
els qui el cos portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran el vostre signe.

Tal com l'infant quan mira el retaule
i, contemplant la pintura amb imatges
amb son cor net, no hi ha qui le'n separi
-tant és el pler de l'or que l'enrevolta-,
així em pren davant l'amorós cercle
de vostre cos, que de tants bens s'enrama,
que mentre el veig més que a Déu el vull veure:
tant de goig tinc per l'amor que em penetra.

Així em té pres i així m'empresona
l'amor ardent, com si fos dins d'un cofre
tancat amb clau, i tot mon cor fos dintre,
on no pogués moure'm de cap manera;
car tant és gran l'amor que us tinc i ferma
que el meu cor no el destorba l'angoixa,
bella, de vós, ans resta com la torre
i sols us ama a vós, blanca coloma.

Bella sens par de presència noble,
vostre bell cos és més bell que el de totes,
i tan gentil que lluu com pedra fina
amorós, bell, més penetrant que estrella;
d'on quan us veig amb les altres en flota
les depassau, tal com fa el carboncle
que de virtuts les fines pedres passa:
vós la millor, l'astor sobre l'esmerla.

L'amor que us tenc a tot arreu m'estella,
no ha estimat més coralment cap home;
tan fort amor com aquest que el cor m'obre
no fou jamai en cos d'home ni ànima.
Som més torbat que no ho fou Aristòtil
d'amor que crema i els cinc sentits desferma;
com monjo bo que no deixa la cel.la,
tinc prop el cos de vós tant com dits d'ungla.

Oh cos donós, net de frau i delicte!,
preneu de mi pietat, bella dona,
no permeteu que d'amor jo peresca,
ja que vos am més que cap home afirma;
i us suplic a vós el més bell arbre
de tots bons fruits on valors prenen ombra,
que em retingueu en vostra excel.lent cambra,
que vostre sóc i seré tant com visqui.

Dijous poema

2009-04-16T21:10:00.002+02:00

Vicent Andrés Estellés

Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.

Divendres poema

2009-04-10T13:13:00.003+02:00

Aquesta setmana és Setmana Santa. I hem canviat l'encapçalament de Dijous poema perquè la fortíssima tradició i els records d'una infantesa ennegrida per la religió, ens obliguen, avui, a regalar-vos amb aquest excel.lent poema.

Salvador Espriu - Setmana Santa

[XXV]

Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.

Dijous poema

2009-04-02T12:11:00.002+02:00

Enric Casassas

La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un vendaval.

I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA

La veritat en un setrill (lletra e)

2009-04-02T12:05:00.004+02:00

La invasió dels bolets
Als membres de l'equip de "Personatges itinerants", amb tota l'estimació gastronòmica.

Un dia boirós de primavera, ni massa fred ni massa calorós, la Maria va llevar-se i en un gest d’un automatisme romànticament inútil va obrir la finestra per flairar unes aromes inexistents en l’aire del Llobregat. I no se sap si pel canvi climàtic o per alguna causa encara més greu, “la bomba atòmica!” n’haurien dit els avis, va veure com apareixien uns bolets a la jardinera. La Maria era soltera de naixement, i vivia en un piset cantoner petit i assolellat a Sant Feliu de Llobregat, amb una vista esplèndida del riu i també de Montserrat, els dies de poca broma (poca broma, que parlem de fum).Va esperar uns dies per tal de poder identificar bé els foncs misteriosos (la Maria, de més jove havia anat a buscar bolets amb el seu pare i en tenia una certa coneixença) i va poder comprovar que eren uns magnífics rovellons que anaven creixent amb força i determinació.
Ho va comentar amb la veïna del primer, l’Antònia de tota la vida, que li va confirmar que també tenia els testos plens de bolets, però que no eren rovellons. De seguida, la Maria va baixar al pis de l’Antònia de tota la vida i va comprovar que tenia una magnífica collita de fredolics. Com que la cosa començava a prendre una dimensió digna d’ésser comentada en àmbits més concorreguts, la Maria i l’Antònia de tota la vida vàren baixar a la carnisseria de baix. En Joan de la carnisseria de baix ja comentava amb dues clientes la sorprenent notícia: per tots els racons de la botiga sortien, què dic sortien, brollaven xampinyons i més xampinyons a quin més olorós i més bonic. I no els calia gaire ombra, sinó que omplien armaris, sotataules i parets i fins i tot els frigorífics. I tot ho voltaven amb un desvergonyiment digne d’altres éssers vius. Tant i tant que en Joan de la carnisseria de baix les va convidar a servir-se’n més per poder-se’n lliurar que per una generositat natural que els seus pares li haguessin deixat en herència .
Les sospites de la Maria la vàren fer sortir al carrer. I com a casa seva, com a casa de l’Antònia de tota la vida i com a la carnisseria de baix, el fenòmen es feia notar com quan l’Ajuntament guarneix els carrers per Festa Major: no hi havia jardí, jardinera, rotonda, botiga, o test de finestra més petita que no tingués la visita de rovellons, ous de reig, pets de llop, peus de rata, pinetells, carreretes, surenys o camagrocs…
De primer, l’efecte era bonic, interessant, fins i tot engrescador. Veure bolets comestibles a l’abast de la mà per tot arreu era extraordinari, senzillament la notícia més gran en la història de Sant Feliu. Però ben aviat la situació va començar a resultar preocupant: els bolets començaven a envair carrers, places i voreres i la gent hi caminava amb dificultat. Els cotxes relliscaven i sovintejaven els petits accidents.
La Maria va pujar a casa i va engegar la televisió. Com ja s’imaginava, alguna cosa passava que superava les fronteres del país. I, si a Catalunya teniem la visita dels bolets, a Anglaterra l’herba creixia a alçades de sis i set metres, a Suïssa les vaques no paraven de fer llet, o a Rússia els esturions feien tant de caviar que l’havien d’aprofitar donant-lo als porcs.
Quan les Nacions Unides ja feia unes quantes hores que s’havien reunit d’urgència en un vaixell al mig de l’oceà, ja que Nova York era plena de d’una boira espessa com la mantega que impedia caminar, la Maria va despertar-se.
Per sopar s’havia cruspit un bon plat de vedella de la carnisseria de baix amb uns bolets que havia collit l’Antònia de tota la vida, i havia fet una mala digestió.
Suada i desorientada va anar a la dutxa i va deixar córrer l’aigua freda una bona estona fins que va sentir-se alleujada. Quin malson! Quina part del guisat li hauria fet mal?
Va atansar-se a la finestra i la va empènyer per fer entrar l’aire del matí. Encara amb els braços estirats, els ulls se li van obrir com plats de crema de Sant Josep: la jardinera i tot el finestral eren plens d’una mena de petits bolets, transparents, de color de rosa, que omplien l’aire d’un aroma agradablement familiar…

Ànimes (2)

2009-03-27T19:29:00.001+01:00

Gos vell

Diabètic, amb un fetge inflat com un meló per haver menjat tota la vida com una persona, les persones se’l miren amb pena i pensen en la sort que tindrà quan li arribarà l’hora que li faran l’eutanàsia. Gros com un porc, camina lentament amb la sort d’anar a quatre grapes i no necessitar crosses. Dorm sempre fora perquè se li escapen els pets a tothora i només el deixen entrar a casa de passada per baixar al carrer dos cops al dia. El fred li fa un abric gèlid i dur que se li enganxa als ossos. I morirà un dia tot sol, al balcó, una nit de pluja, perquè la família l’haurà oblidat per anar al cine a veure una pel.lícula de Walt Disney doblada al català.

Dijous poema

2009-03-26T10:26:00.002+01:00

Miquel Bauçà - Tots els costats com un llac

Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil -les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós. Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives. Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa, fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’alfàbega trista”.

Dijous poema

2009-03-19T00:36:00.003+01:00

Avui sóc al País Valencià i aquesta nit cremaran les Falles. Per tant, és de justícia incloure en aquesta petita selecció uns versets de falla del 2009 dedicats a Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, que serà cremat (en efígie) en un acte de purificació molt propi dels valencians.

A un home tant mafiós

Les males llengües comenten
que és un home afortunat,
tot perquè la loteria
deu vegades li ha tocat.

De mirada un tant dubtosa
els té a tots ben controlats
alcaldes i regidors,
jutges i diputats.

Ell maneja tots els fils,
fa sempre el que li ve en gana,
per tothom és conegut
l’Al Capone de La Plana.

Dijous poema

2009-03-12T13:07:00.001+01:00

Pere Quart - Musclo

Anà perdent la salut
de tant beure a doble queix.
Fou enterrat en taüt
amb fons d'un arròs amb peix.

Ànimes (1)

2009-03-05T00:29:00.002+01:00

Gos de carro

Sovint és trobat, o regalat. Lligat sempre amb un cordill ni massa llarg ni massa curt que li permet viure entre dues rodes grans com tot el món, camina sense parar seguint les passes d’un gos enorme que no para de cagar. Només espera que aquesta casa on viu, on dorm, on s’aixopluga quan fa mal temps, s’aturi de tant en tant per poder descansar una estona. Un home, a voltes, pensa en ell i li posa aigua i una mica de menjar. I de camí, sempre arreplega alguna cosa d’ací d’allà. Quan serà vell i no podrà seguir el pas, no viurà gaire temps. El gos de carro, sense carro, no va enlloc.

Dijous poema

2009-03-05T00:20:00.002+01:00

Josep Maria Bayarri – Ànsia color de safrà

Tens uns ulls de record.
A bones hores, ara,
el sentit de l’esguard se m’esparvera.
Tu sentiràs al centre de la còrnia
una deshumanització de l’iris
i me voràs com sure en la igniscència
precisa.

Recordaràs l’encant de l’auri
quasi terrós. Alhora persistent
vindrà al teu cristal•lí la papallona
i pel finestral bru de tes pupil•les
la meravella de lo que no és.

Tens uns ulls de record.
Adés les hores de la infància
d’arbres i de flors de paper de seda;
després les pomes de la joventut
que tenia sucoses somniacions;
més després l’ànsia de color de safrà
i suculenta de les arquivoltes
del sentiment.

Mira jo me sé estar grunsant-me
en les cordes dels àpexs evocadors
dels teus ulls.

La veritat en un setrill (lletra d)

2009-03-04T19:56:00.002+01:00

El cuiner georgià

En Iosif (el seu pare no tenia més imaginació per posar noms), va néixer a Gori, a Geòrgia. Al mateix poble que en Iosif Stalin. I es deia Iosif igual que el seu pare i el seu avi, i que totes les generacions que ell podia recordar.
En Iosif no havia conegut el seu avi: a la seva família es casaven tard i sovint tenien fills quan el cap ja els blanquejava. A casa seva tenien una cantina-restaurant que servia menjars econòmics als treballadors de les fàbriques locals. Hi treballava tot un estol familiar: cosinsmainosapsquants, dues ties, un oncle ferit de guerra, una germana, dos nebots...No sempre tots alhora, però tots en menjaven.
L’avi era una llegenda a Gori: se’l sabia de la mateixa edat que Stalin, i n’havia estat un gran i infatigable seguidor, i sempre explicava que, a l’escola, havien compartit pupitre i, més tard, secrets de sotana al seminari de Tbilissi, la capital. Stalin en va ser expulsat als vint anys per les seves idees revolucionàries i l’avi d’en Iosif per motius molt diferents, més relacionats amb el comerç intern d’embotits i alcohol i amb la seva facilitat per relacionar-se amb les ballarines del teatre local.
L’avi d’en Iosif va fer carrera definitiva d’ençà del terratrèmol que destruí la ciutat de Gori el 1920. L’estraperlo, i les facilitats que li donava la seva relació amb el partit bolxevic a l’hora de la reconstrucció de la ciutat, li varen permetre accedir amb facilitat a poder administrar una mena de restaurant que amb el temps va arribar a ésser l’enveja de tota la ciutat.
Per la història amb l’Stalin i pels fets del terratrèmol, la família d’en Iosif tenien a Gori una fama més que merescuda de filo-stalinistes i de bandarres.
Però no tots els culs seuen sempre en cadires toves. I el final de l’URSS, amb la separació de Geòrgia, va fer davallar la indústria local cap a una crisi espessa com una boira que tancava fàbriques dia si, dia també.
I en Iosif també va haver de deixar el restaurant. La família ho tenia malament. Culinàriament, cru. I en Iosif, que no sabia fer una altra cosa, se’n va anar a la capital a la recerca de feina. Va trobar un lloc de cambrer en un local de molt mala mort i ben aviat va fer el càlcul intel•ligent de casar-se amb una puta russa que va conèixer en hores de treball, convençut que li obriria les portes a feines més acomodades. Va tenir raó mentre la va tenir, i durant uns quants anys l’ofici de la seva dona li va permetre treballar poc i fer-se una caseta a Gori. Però hi ha feines que depenen molt del mercat i la forta competència va treure la dona de circulació molt abans que ell es pensava.
Així doncs, i tot aprofitant (aprofitar, com tothom sap, és el verb preferit d’en Iosif i la seva família) algunes velles amistats de l’Olga, la seva muller, va aconseguir l’encàrrec de dirigir el vagó restaurant d’un dels trens del Transsiberià de Moscou a Vladivostok. 9300 quilòmetres en una setmana sense baixar del tren era un repte ben contradictori: moure’s tant movent-se tan poc. Va contractar una noia siberiana per treballar a la cuina i servir plats i va començar una nova etapa de martingales i enganys. El nou Cap de Restaurant tenia ben comprats el Cap de Tren i la majoria dels caps de vagó amb menjar i participació en els beneficis sobre les trampes que feia, sobretot amb els estrangers, a canvi de silencis i complicitats.
Però un dia va voler ensarronar una colla de cubans. I en Iosif ignorava la relació cubana-russa i com s’articulava. I els cubans, en arribar a Moscou, varen moure fils a ritme de salsa i tothom va ballar de seguida. Els fets van viatjar d’un despatx a l’altre durant uns mesos, fins que al final li van retirar la llicència per treballar al tren.
La parella va tornar a Gori en el pitjor dels moments. Era l’agost del 2008 i la guerra hi havia fet estralls. I la caseta ja no hi era: una bomba russa l’havia fet miques. I la “bona” gent del poble, en un atac d’ira, havia cremat el restaurant amb una part de la família a dins, fent-los culpables (la guerra sempre és injusta) del que estava passant. I per acabar-ho d’adobar, tenir una dona russa no el feia el veí més popular.
No li quedava res, només l’Olga, i tothom la insultava pel carrer. A ella i a ell, fill de la família més odiada del poble, fins i tot després de l’incendi purificador.
No tenia massa sortides, covard com era. Anà a cercar entre les runes un vell kalasnikoff 47, resta del mercat negre d’altres anys, i de poc que es mata entre bigues, teules i maons. Veié que encara funcionava i que estava carregat. Se l’adreçà a la boca i premé el gallet amb força.
Del cap no en quedà res, de tants trets que li etzibava el vell fusell. Estremia l’estampa d’aquell cos assegut a terra, sense cap, amb el fusell entre les cames.
I l’Olga? Ja corria cap als tancs russos. Ningú com ella comprenia la soledat del soldat rus...

Dijous poema

2009-02-26T13:01:00.001+01:00

Josep Maria Llompart - Camí Florit

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).

Dijous poema

2009-02-19T14:10:00.001+01:00

Joan Fuster

Hi ha més abril als teus ulls
que en aquestes ribes dolces
de la tarda.

Apunts a la llibreta

2009-02-19T13:48:00.006+01:00

La música antiga

Ahir vàrem anar a veure Le Concert des Nations (Jordi Savall) en una original manera de sentir música vinculada al teatre de Shakespeare: Enric Majó en recitava fragments entre melodia i melodia.
És imprescindible, fins i tot amb una formació tan bona com aquesta, sentir crítiques d'entesos i de musicòlegs de cafè. Però no m'esperava, en un ambient musical, crítiques als excessos de l'Enric Majó. Sembla que havia sobreactuat (llegint versos) i que ho havia fet prou malament. Segurament s'equivocaven. La sobreactuació d'en Majó era natural en Shakespeare i diria que fins i tot adequada als instruments que tocaven al seu costat. Una recitació més "moderna", menys amanerada, hauria estat el mateix que substituïr el violone per un contrabaix, les trompetes antigues per unes amb pistons, o les flautes travesseres de fusta per unes de metall. Dalt de l'escenari, Purcell i Shakespeare eren vius. A baix, ens costava molt sortir del segle XXI.

Dijous poema

2009-02-12T21:37:00.001+01:00

Carles Salvador - Baladre

Flor roja, de sang,
que creix al barranc
i al meu pit.
Tu ets com l'amor
irat pel dolor
de l'oblit.
Verí i ets bonica.
Un poc xica.
Per xò t'he collit
i et porte en el flanc
del meu pit,
ací on raja sang
d'amor i d'oblit.

La veritat en un setrill (lletra c)

2009-02-08T15:06:00.003+01:00

El cosí de Bilbao

En Jordi Parlonet era un jove de trenta anys que tota la vida havia estat catalanista i una mica més. Era administratiu en una fàbrica de teixits i, fill de treballadors, sempre havia rebut bones indicacions pel que fa a la seva condició de classe. Podem dir, doncs, i també, que era treballador, i una mica més.
Malgrat tot, una certa malfiança, una incomoditat constant a l’hora de trobar on situar-se, li havia impedit de decidir-se per una militància explícita, tot i que ja tenia una edat per haver-ho pogut fer. I oportunitats n’havia tingut unes quantes, i de coneguts que militaven també en tenia uns quants.
Però Franco encara no havia mort i el carrer bullia, com se sol dir (entre nosaltres, i en veu baixa, era un bolliment senzill, breu, d’estar per casa, que no es notava massa, de foc de carbó. Però els historiadors del present sempre en fan el gra de massa i ara, en una una distància de regust tanguista, sembla realment que tothom estava a peu de trinxera i que la majoria silenciosa esperava darrera de cada porta).
Dèiem que Franco no havia mort, però la veritat és que no acabava de morir-se. Encara que això no era notícia perquè el bandarra era realment indestructible.
En Jordi, gràcies a uns viatges afortunats, a moltes converses i a uns quants sopars, tenia una colla de bons amics en terra basca. I mai no hauria pogut sospitar com això podia arribar a fer canviar la seva vida.
Una tarda de setembre, va sonar el telèfon. Era un dels amics de Bilbao que li demanava si podia acollir a casa un “cosí” seu (l’amic no tenia cosins, ni família coneguda, en Jordi ho sabia), durant uns dies. Tot i la tramuntana que se li va girar damunt, li va dir que sí. Ell sabia el que la demanda representava, però va dir que sí.
El cosí se li va presentar a casa directament. Sense avisar més, al cap de tres dies, i va trucar a la porta:
- Soy el primo!
- Pues muy bien! (respongué en Jordi amb veu circumstancialment segura).
El va fer passar i li va servir una mica de sopar i una cervesa. El cosí era parlador: preguntava sobre Barcelona (no hi havia estat mai) i sobre els partits polítics, els sindicats…finalment li va confessar, per decència, deia ell, que era un militant d’ETA i que era a Barcelona en un acte de servei que ja li explicaria.
Era la tardor i en Jordi suava per fora i per dins. Mai no s’hauria imaginat que la vida el carregués amb una penitència tan grossa! A ell, que no havia mort mai ni una mosca! Encara que, això sí, tampoc podia dir que se’n penedia: quina gent tan valenta! Però no sabia si ho resistiria…
No va dormir en tota la nit. Quan es va llevar, el cosí no hi era. Se n’havia anat. Què passaria? I si l’agafaven? I si duia damunt la seva adreça? A l’hora de dinar es va presentar a casa. Li va ensenyar unes manilles que s’havia comprat al Corte Inglés:
- No m’han volgut vendre cap pistola (traducció simultània, a
partir d’ara)
- I com has tingut la barra d’intentar-ho?
- Ja hi estic acostumat, ja ho veus!
En Jordi no es creia el que veia, però començava a comprendre quina mena de persona tenia al davant.
Després de dinar, el cosí, que mai no li havia dit com es deia, li va explicar la situació: Ell pertanyia a un escamot d’ETA que volien fer-ne una de molt grossa, que tampoc no li va explicar; a en Jordi ja li pujava la mosca al nas de tanta poca explicació. I el que ell necessitava d’en Jordi, no res, era una llista dels presos polítics catalans. Però només tenia quaranta vuit hores perquè havia de marxar a Madrid. Això era tot i no res.
En Jordi, que no havia militat mai en cap partit polític li va dir que no coneixia ningú en especial, que si de cas li presentaria el mossèn de la parròquia, que hi anava molta gent, i que faria alguna trucada… I entre algunes trucades i un parell de visites, el primo es va fer fonedís definitivament.
Tres o quatre mesos després, tot sopant en un petit restaurant de Barcelona, veia de sobte, entre altres, la cara del “primo” a tota pantalla del televisor. No va poder esbrinar, de cap manera, pel soroll, de què anava la cosa, però de seguida se li va pujar la mosca al nas. En arribar a casa i posar la tele, el pitjor, el més dur, el que feia temps que sospitava, se li va confirmar de cop: l’havien detingut per la mort del Capitan General.
Anà a veure el mossèn, que li va dir que no recordava res en un exercici espiritual modèlic de pèrdua de la dignitat. I podem dir el mateix dels digníssims contactes d’esquerres que havia fet: tothom havia perdut la memòria. I va passar una bona colla d’anys fent un bot cada cop que trucaven a la porta, dormint sense dormir i preguntant-se cada dia com era possible que sense haver fet res podia tenir tanta mala consciència per una cosa que, en el fons, li havia causat tanta alegria. Quasi tanta com la mort del Dictador.

Dijous poema

2009-02-05T11:11:00.002+01:00

Joan Brossa – Un home reparteix...

La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'església, malgrat no tenir torre
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.

Dijous poema

2009-01-29T23:55:00.001+01:00

Josep Carner – La Sopa

Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc-.

La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.

Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.

Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-ne es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d'or.

Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.

A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als infants.

Apunts a la llibreta

2009-01-22T19:50:00.009+01:00

Joseph Pujol

En Joseph Pujol, occità marsellès i fill de catalans, tenia una habilitat que el va distingir en una època (a cavall entre els segles dinou i vint) que es prenia l'escatologia d'una manera molt més natural i assossegada que els avançats ciutadans del segle vint-i-u.
De ben petit s'adonà que podia controlar els seus esfínters molt més enllà dels usos habituals i que els seus pets, modulats i emesos amb força i decisió, entonaven exquisites melodies.
La cosa començà com una broma entre parents i amics del petit aprenent de flequer, als que obsequiava amb la interpretació d'"Au clair de la lune" i altres tonades populars. Però el noi, en un exemple de l'autoaprenentatge, assolí ben aviat uns nivells de virtuosisme que tothom envejava. La notícia s'anà escampant i començà a exhibir el seu art a les festes locals de la contrada fins que el 1892, als trenta-cinc anys, debutava al Moulin Rouge com a "Le Pétomane". Amb aquest nom recorregué França, bona part d'Europa i fins i tot va arribar a actuar a Madrid i a Barcelona.
La seguretat amb què tocava la Marsellesa i la seva natural capacitat per afinar, li aconseguiren, per unanimitat, el reconeixement de la categoria de veritable músic.
Desaparegué de la vida pública en esclatar la Segona Guerra Mundial. No farem una broma fàcil amb aquesta coincidència.
Però no podem estar-nos de remarcar el que indicàvem en començar l'apunt: l'ús voluntari del pet, als nostres dies, es limita a un estúpid deixar-lo anar que només fa riure els còmplices de la bretolada.
Un brindis pel retorn del pet musical!

Dijous poema

2009-01-22T14:03:00.002+01:00

Gabriel Ferrater - El distret

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Dijous poema

2009-01-15T10:43:00.003+01:00

Clementina Arderiu - Malalta

Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.
Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.

Dijous poema

2009-01-08T20:14:00.006+01:00

Salvador Dalí - Poema de les cosetes
A Sebastià Gasch, amb tota l’alegria anti-artística

Hi ha una coseta petita posada alta en un indret.

Estic content, estic content, estic content, estic content.

Les agulles de cosir es claven en els niquelets dolços i tendres.
La meva amiga té la mà de suro i plena de puntes de París.
Una sina de la meva amiga és una calma garota,

l’altra un vesper bellugadís.
La meva amiga té un genoll de fum.
Els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos,

els petits encisos, els petits encisos,els petits encisos,

els petits encisos, els petits encisos...

ELS PETITS ENCISOS PUNXEN.

L’ull de la perdiu és vermell.

Cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes,

cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes...

HI HA COSETES, QUIETES COM UN PA.

La veritat en un setrill (lletra b)

2009-01-06T21:23:00.001+01:00

El rei negre

En José era argentí. “Porteño” com deia ell, nascut a Buenos Aires. També era negre, fill d’africans, però de criança genuïnament local, ballador de tangos, d’accent inconfusible i de caràcter i maneres més inconfusibles encara. El nom, curt, senzill, potser delatava el seu orígen: els blancs que ell coneixia tenien noms més eufònics i reveladors: Aleksander, Berkeley, Cuadragésimo, Anempodisto, i d’altres que els podien semblar de més o menys importància.
Però al contrari d’alguns dels seus conciutadans, mai no va necessitar de la persecució política per tenir motius per emigrar: un negre que balla tangos no era gaire ben vist i la feina de bastaix no li arribava ni per anar tirant. La Madre Pàtria doncs, va ser l’objectiu principal. I Barcelona el destí definitiu.
Ben aviat va veure que la seva negritud, afegida a la seva pobresa, formaven una parella que li tancava, com a l’Argentina, les portes grans per on entrar a una terra on havia pensat que hi faria les amèriques. I havia trobat, a més, una mena d’indígenes que, com els mapuches, insistien a parlar una altra llengua amb la que no hi havia comptat.
Com que era un home jove i fort, acostumat al treball dur, ben aviat va trobar feina al moll descarregant vi de Xile i carn argentina. I amb la seva facilitat per relacionar-se va aconseguir bons contactes amb la Guàrdia Civil, que li permeteren un accés fàcil a determinades mercaderies que el van ajudar a anar tirant a la seva habitació de la Pensió Carmeta.
Sociable i parlador com era i no tenint gaire ganes de fer vida amb els seus compatriotes, va apuntar-se a l’Associació de Veïns del seu barri, on, en les hores lliures, aprenia àrab i mirava de conèixer gent nova.
I resulta que aquell any –coses de la participació- a l’Associació de Veïns li va tocar d’aportar el Rei Negre a la Cavalcada de Reis. A la Junta Directiva es va discutir la possibilitat de proposar una persona d’un color diferent del blanc que no fos el negre, ja que al barri n’hi havia de tots els colors. I, a més, segurament això li faria gràcia al Regidor de Cooperació Multiètnica. Però de seguida la proposta va ser desestimada per les queixes de les mares que asseguraven que això no agradaria gens les criatures, que encara no entenien tot allò de la fusió de cultures. I com de negres de veritat no se’n tenen a mà a cada moment, totes les mirades convergiren en la figura d’en José, que sense voler-ho ni demanar-ho, va convertir-se en monarca, ell que procedia d’una República de tota la vida.
Tothom el felicitava: que si el rei negre és el que més s’estimen els nens, que si és el que va al darrera i tothom se l’espera amb més ganes, que si té la carrossa més bonica...
Però els problemes van començar ben aviat. Ell era tot un homenot, i el vestit de rei era per a un rei normal, de l’Orient, no per a un atleta de metre noranta! La camisa no li cordava, les sabates no li anaven, la corona tampoc. Així doncs, després d’alguns intents de recerca fallida, la camisa l’havia de dur descordada, havia d’anar amb vambes i la corona, com que era de roba, doncs cosida i enganxada al cabell.
El dia de la Cavalcada no va trigar gaire a arrufar el nas. El responsable li va dir, d’entrada, que no havia de preocupar-se de res, que duia una escorta reforçada amb policies vestits de paisà. No ho va entendre gaire, però amb el bri de bona fe que li quedava ho va relacionar amb la protecció necessària davant la multitud.
Ben aviat ho va entendre del tot. No havien passat ni cinc minuts de recorregut quan varen començar els primers crits:
- negro, tira caramelos!
I una mica més endavant:
- cabró, cabró, no ens portis carbó!
Va començar a empal.lidir per dins quan rebia els primers retorns de caramels, amb tota la força, i molt ben adreçats.
- tira caramels, tio merda!
Era incomptable el nombre de persones adultes amb paraigües capgirats esperant rebre caramels dels reis. Els nens, a segona fila, per dessota, introbables. Els insults augmentaven i empitjoraven. I en José s’esmerçava vanament a llençar caramels tant fort, tant de pressa i tant lluny com podia...
De cop, una pila prima i llargueta, de les que es posen als conillets de color de rosa per fer-los tocar el timbal, va sortir de la negror i va fer diana al bell mig de l’ull dret del José. El dolor va ser indescriptible, però la situació, amb milers de criatures al carrer tot mirant-se’l embadalides li va fer aguantar fins al final. Una inflor enorme se li escampava per la cara, i l’ull se li havia posat com una albergínia.
No va pujar al balcó de l’Ajuntament amb la resta d’autoritats i se’l van endur en una ambulància cap a l’Hospital. De primeres, va haver-hi una certa esperança de recuperació, però al final, va perdre l’ull.
Ja no va tornar a les classes d’àrab i l’Associació de Veïns li va fer arribar una placa que deia: “Al Rey Negro, que ha donat un ull por la causa”
Amb els diners que li van donar de l’assegurança -ja se sap, si perds un dit, tant, si perds tota la mà, tant, si perds un ull, tant, si perds els dos, un altre tant...-va decidir tornar a l’Argentina, amb el seu ull de vidre tapat. Però aviat se’ls va gastar perquè, com tothom sap, a l’Argentina, amb tot allò del “corralito” no es podien posar els diners al Banc i, com que els tenia a casa, eren de mal administrar. Però no tot era mala sort. Va poder recuperar la feina al Port de Buenos Aires, però ara, després de la seva aventura d’ultramar, tothom el coneixia i, fins i tot, li tenien un cert respecte. Ara li dèien “el Pirata Negro”.

Dijous poema

2009-01-01T13:07:00.002+01:00

Màrius Torres - Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

Apunts a la llibreta

2008-12-30T12:13:00.002+01:00

Col.leccionisme

Avui he llegit una nota de condol a La Vanguàrdia: "Maria Teresa Duran i Bonet, Col.leccionista de miniatures, Vídua de Miquel Valls i Vilarrubia". Així, en aquest ordre. Primer, col.leccionista de miniatures. Després, vídua de. Potser el pobre Miquel era un home més aviat petit i ja el consideren inclòs en la llista de miniatures. Però sobta l'ordinal per la importància donada a la categoria: primer, col.leccionista; després, vídua. Potser ens trobem, en una societat com la nostra, amb un cas extraordinari de progressisme que atorga als difunts un paper secundari, de desapareguts definitius, d'esborrats del mapa, de pols escampada al vent, i el paper de vídua només és nominal, per cobrar la pensió i prou. Però em temo que no: molt probablement l'amic Miquel ja era el número dos en vida (en aquests àmbits) i potser es dedicava, permeteu-me la perversitat, a treure la pols de la col.lecció matriarcal. El meu sentiment a la família de la senyora.

La veritat en un setrill (lletra a)

2008-12-17T11:12:00.015+01:00

En Llopis, el sardanista

Els diumenges del sardanista, exactament del sardanista barceloní (o metropolità, com en diríen ara), no eren, als anys seixanta, dies com els altres. I no perquè fos festa, sinó perquè hi havia ballades. Sí, ballades, en plural. Per a en Llopis ballar sardanes no era, com a molts altres llocs, un acte social de trobada del veinat per ballar i no gaire més, com havia estat sempre, amb l’intèrval de l’ensulsiada franquista. Per a en Llopis ballar sardanes era un ritual quasi religiós que començava el dia abans amb la preparació de les espardenyes i, en alguns casos, de tot el mobiliari personal: la llibreta on hi duia anotades les tirades de les sardanes, la gorra o el barret, la camisa blanca per al matí, el jersei per a la tarda, de quin color serien els mitjons, el mocador per a la suor, la pesseta per a la recapta ( no sigui cas que després li toqués posar-hi un duro), l’escut amb la senyera...
En Llopis el diumenge es llevava aviat per escoltar a la ràdio el programa de sardanes que, inevitablement, a les vuit del matí, repetia una cantarella que encara avui podem sentir després de més de quaranta anys, però que era, precisament, la que en Llopis volia escoltar. I després d’unes quantes sardanes, que havia puntejat pixant, dutxant-se, assecant-se amb la tovallola, afaitant-se i vestint-se, prenia un cafè amb llet i es disposava a viure la diada dominical.
Sortia al carrer i es trobava amb la colla d’amics per esmorzar en el mateix bar de sempre. La conversa girava al voltant de temes d’actualitat: La Catedral, que si els músics ja són molt vells, que ja podrien contractar una altra cobla, que encara a la Plaça de Sant Jaume hi ha una mica de varietat; sabeu, l’altre dia a l’Aplec de Calella...?
En Llopis no parlava massa de política amb els seus amics perquè tampoc no tenia massa informació que no fos la de la ràdio, o la de la televisió. Ell sentia la seva vinculació amb les quatre barres, amb Catalunya, però no la projectava gaire més enllà d’aquell “visca” mutilat del final de les ballades que igual podria ser “visca Catalunya” que “visca la mare que ens va parir”.
Ell no ho sabia, però ja va notar que aquell dia no era un dia com els altres. Més gent al carrer, més policia, algunes corregudes, però fins que va arribar a l’oasi de la plaça de la Catedral no va adonar-se del tot que era el Primer de Maig.
La ballada va ser excel.lent. No hi havia la Cobla Popular (la de sempre) i la cobla que tocava era molt més jove i afinava més. Fins i tot les espardenyes semblava que li venien més bé.
Havien quedat per dinar en un bar a una raconada del carrer Princesa. Pa amb tomàquet, embotits, pernil, vi en porró, olives…tot un àpat!
En Llopis tenia una amiga que venia de Parets del Vallès només per la ballada de la plaça de Sant Jaume. Deixà el dinar per anar a buscar-la a l’estació, i, un cop junts, com que tenien temps, anaren baixant per la Rambla fins arribar a la plaça.
L’ambient es presentava espectacular com sempre. La plaça vessava d’una multitud ben diversa: excursionistes amb les motxilles, famílies, grups d’amics, agrupaments escoltes, colles “professionals”, noies agrupades vésasaberperquè, monges i capellans progressistes, uns quants estrangers embadalits fent fotografies, la cobla i els organitzadors. El que no hi havia mai, visiblement, eren sindicats, partits polítics, policia, ni, tal com es diu ara, nouvinguts d’altres indrets de l’estat: a tots plegats la sardana els feia prou fàstic o els provocava una indiferència prou gran. Com ara.
En Llopis era com un caragol en la seva salsa. L’únic moment que valia la pena veure’l: actiu, parlador, sociable, d’un lloc a l’altre…com hem dit, en la seva salsa.
Però a la mitja part va passar una cosa que va trasbalsar la vida d’en Llopis per sempre més. Cinc minuts després d’haver callat la cobla, va començar a sentir-se, molt fort, molt clarament, un himne que en Llopis no havia sentit mai.
- És la Internacional! Va dir un home al seu costat.
- I en català! Va respondre un altre.
Tota la plaça va anar callant lentament alçant els caps tot mirant de trobar d’on venien les veus que cantaven.
A continuació de la Internacional varen sonar Els Segadors, que en Llopis ja havia sentit alguna vegada. Tot seguit, ben fort, ben clar, una veu que deia:
- Catalans! avui és el Primer de Maig…
Mentre la veu seguia parlant, i a falta d’altra policia, en Llopis va veure que els Mossos d’Esquadra de la Diputació corrien, d’un costat a l’altre, per la plaça, buscant per on pujar al terrat d’on venien les veus: no trobaven la porta per on pujar.
La veu, enregistrada, va arribar a repetir tres vegades el seu missatge. I quan ja havia tornat a sonar la Internacional i tornaven a sonar els Segadors, va esclatar el soroll sec d’una trencadisssa, senyal que algun mosso havia trobat l’escala pel carrer del darrera, havia pujat, i començava a trencar els altaveus amb l’alteració segura de no haver pogut evitar l’acció terrorista.
Paral.lelament als fets, i just abans de la mort definitiva de l’equip de música, el responsable de la ballada, cagat de por, havia manat a la cobla, abans de temps, que comencés a tocar.
Així doncs, entre sorolls de cops de porra als altaveus i sons de flabiol, es va restablir la normalitat sardanista.
En Llopis estava paralitzat. Ara començava a recordar. Dies abans, un bon amic seu, l’Albert Torrenteres, que no era sardanista, li havia dit que sobretot no faltés a la ballada d’avui, que seria divertida… Ara començava a lligat caps! L’Albert, quina bogeria! I ell, que, d’alguna manera, ho sabia! I ara, què havia de fer? Se li deslligaven les espardenyes de la por que tenia.
No va dormir en tota la nit fins l’endemà que va retrobar l’Albert somrient, exultant, a la feina. No va saber què fer. L’Albert li va dir:
- Què, Llopis, ahir vas sentir bona música, eh?
En Llopis, que ja tenia trenta-cinc anys no ho va poder païr mai. Va vendre les espardenyes a un company (eren noves i no era qüestió de perdre diners), i es va fer soci del Círculo de Lectores.