La Fageda d'en Jordà.avi

Abans que s'acabi l'any Maragall, aquesta meravella que ens fa veure la fageda d'en Jordà sense veure-la, tot i que ara, preparada per al turisme, no és ben bé la fageda d'en Jordà.

Contes de Camí Ral. 1

La barca d’en Baldiri

En Baldiri sempre havia pensat que calia una bona manera per travessar el riu i anar a Barcelona. Totes li semblaven lentes o massa complicades. I va creure que una barca, com havia vist a Miravet una vegada que hi havia anat en una visita a l’oncle Josep, podria ser una solució més fàcil i, sobretot, adequada als seus interessos. Fàcil, ràpida, i el més interesant: un bon negoci!

Però n’havia de comprar una i no totes anaven bé. Per al Llobregat, la barca havia de tenir una carena ben plana, d’acord amb la fondària del riu, ben diferent de les de la costa. Allà se les havien d’haver amb les onades i els mals oratges, i la profunditat de les aigües no els representava cap problema. I com que havia de transportar persones havia de ser prou gran. Tantes a cada viatge, tants diners que cobraria d’un sol esforç.

El riu per Sant Boi no passava massa cabalós i només li caldria un ajudant per fer moure el giny que posaria uns metres més amunt de l’altre costat per tal d’assegurar una bona arribada al punt exacte, i, tot seguint la corda i amb quatre cops de perxa, la feina quedaria feta en un moment.

Finalment, comprà una barca en desús que havia trobat en un poble de l’Ebre, més amunt de Miravet, se la va fer arreglar per un vell fuster, i contractà un transport fins a Sant Boi.

La cosa no va ser fàcil. Hi havia gastat una colla de diners, però ja tenia la barca nova, flamant, acabada de pintar i lligada a la vora del Llobregat, just davant del camí que baixava de la carretera.

La Guàrdia Urbana de Cornellà el va detenir. Vàren cridar els Mossos, ja que en tractar-se d’un afer d’aigües jurisdiccionals se’ls presentava per definició un problema de jurisdiccions. Però un cop fets els primers interrogatoris, els dubtes se’ls varen aclarir i el van ingressar al Sanatori Psiquiàtric: no hi havia família pròxima i tenien por que, sense una declaració d’incompetència acabés de gastar-se tots els diners que havia guanyat en la loteria de Nadal.

I la barca, com que en Baldiri era de Sant Boi, va quedar detinguda a l’Ajuntament a l’espera d’un dictamen municipal per saber si era aprofitable per al llac del Parc de Marianao. Dubtaven si preservar-ne el nom: “La reina del Llobregat”.

En Baldiri, des de la finestra de la cel.la, mirava la muntanya de Sant Ramon i ja dibuixava a la paret els primers esboços del que hauria de ser un magnífic funicular...

La poesia i el moment polític

Els poetes, de vegades, no pas sempre, han tingut la visió de saber quina era la seva feina en cada moment de la seva vida. Joan Brossa en va ser un.

PEL FET... (Joan Brossa)

Pel fet de trobar-se Carles Riba
a Londres, i davant la impossibilitat
que Josep Maria de Sagarra es traslladés
a Huelva, la representació de la poesia catalana
va quedar reduïda a Luys Santa Marina,
Fernando Gutiérrez, Santos Torroella
i Rafael Manzano.

Desembre de 1956.

El retaule de Sant Baldiri

Lluís Dalmau va ésser un pintor gòtic -que alguns autors ja situen en el Renaixement- molt important. Va introduir la pintura a l'oli a Catalunya i va treballar al servei d'Alfons el Magnànim. Se'n coneixen, acreditades, dues obres: El Retaule de la Verge dels Consellers (1443-1445), encarregat pel Consell de Cent i dipositat al MNAC, i el Retaule de Sant Baldiri, de la Parròquia de Sant Boi de Llobregat (1448), del que només se'n conserva la part central encara que n'hi ha localitzades dues possibles altres parts en col.leccions privades. Aquest darrer retaule, magnífic, es pot veure a la sagristia de l'església per cortesia del rector. Lamentem la taca blava de l'esquerra amb l'escut constitucional de Sant Boi, que, amb tota seguretat, en tenim proves documentals, no hi era quan en Lluís Dalmau va pintar el retaule.

Carta a una Poetessa

La poesia de Carles Riba pot tenir molts embolcalls. Però potser cap de tan barroc com aquest. Malgrat tot, ens agrada.

Gabriel Ferrater 1970

També hi eren Rosa Leveroni, Agustí Bartra, Josep Carner, J.V. Foix... Però no tindrem accés a imatges de tots, segurament. És una llàstima. Tenim, això sí, so de tot el Festival.

Pere Quart 1970

La grandària del Price, dedicada a la poesia, ja era un fet extraordinari. Però veure Pere Quart recitar les Corrandes d'Exili, era un fet d'un caràcter emocional i polític inoblidable.

Espriu 1970

El 25 d'abril de 1970, al Gran Price de Barcelona, tingué lloc el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. Els nostres més grans poetes hi recitaren, en un ambient de llibertat vigilada, la seva obra. Foren unes hores inoblidables. Potser en posarem algun altre fragment. Ara, la majoria, són morts, com Franco.