Josep Maria Llompart - Camí Florit
Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).
dijous, 26 de febrer del 2009
dijous, 19 de febrer del 2009
Apunts a la llibreta
La música antiga
Ahir vàrem anar a veure Le Concert des Nations (Jordi Savall) en una original manera de sentir música vinculada al teatre de Shakespeare: Enric Majó en recitava fragments entre melodia i melodia.
És imprescindible, fins i tot amb una formació tan bona com aquesta, sentir crítiques d'entesos i de musicòlegs de cafè. Però no m'esperava, en un ambient musical, crítiques als excessos de l'Enric Majó. Sembla que havia sobreactuat (llegint versos) i que ho havia fet prou malament. Segurament s'equivocaven. La sobreactuació d'en Majó era natural en Shakespeare i diria que fins i tot adequada als instruments que tocaven al seu costat. Una recitació més "moderna", menys amanerada, hauria estat el mateix que substituïr el violone per un contrabaix, les trompetes antigues per unes amb pistons, o les flautes travesseres de fusta per unes de metall. Dalt de l'escenari, Purcell i Shakespeare eren vius. A baix, ens costava molt sortir del segle XXI.
Ahir vàrem anar a veure Le Concert des Nations (Jordi Savall) en una original manera de sentir música vinculada al teatre de Shakespeare: Enric Majó en recitava fragments entre melodia i melodia.
És imprescindible, fins i tot amb una formació tan bona com aquesta, sentir crítiques d'entesos i de musicòlegs de cafè. Però no m'esperava, en un ambient musical, crítiques als excessos de l'Enric Majó. Sembla que havia sobreactuat (llegint versos) i que ho havia fet prou malament. Segurament s'equivocaven. La sobreactuació d'en Majó era natural en Shakespeare i diria que fins i tot adequada als instruments que tocaven al seu costat. Una recitació més "moderna", menys amanerada, hauria estat el mateix que substituïr el violone per un contrabaix, les trompetes antigues per unes amb pistons, o les flautes travesseres de fusta per unes de metall. Dalt de l'escenari, Purcell i Shakespeare eren vius. A baix, ens costava molt sortir del segle XXI.
dijous, 12 de febrer del 2009
Dijous poema
Carles Salvador - Baladre
Flor roja, de sang,
que creix al barranc
i al meu pit.
Tu ets com l'amor
irat pel dolor
de l'oblit.
Verí i ets bonica.
Un poc xica.
Per xò t'he collit
i et porte en el flanc
del meu pit,
ací on raja sang
d'amor i d'oblit.
Flor roja, de sang,
que creix al barranc
i al meu pit.
Tu ets com l'amor
irat pel dolor
de l'oblit.
Verí i ets bonica.
Un poc xica.
Per xò t'he collit
i et porte en el flanc
del meu pit,
ací on raja sang
d'amor i d'oblit.
diumenge, 8 de febrer del 2009
La veritat en un setrill (lletra c)
El cosí de Bilbao
En Jordi Parlonet era un jove de trenta anys que tota la vida havia estat catalanista i una mica més. Era administratiu en una fàbrica de teixits i, fill de treballadors, sempre havia rebut bones indicacions pel que fa a la seva condició de classe. Podem dir, doncs, i també, que era treballador, i una mica més.
Malgrat tot, una certa malfiança, una incomoditat constant a l’hora de trobar on situar-se, li havia impedit de decidir-se per una militància explícita, tot i que ja tenia una edat per haver-ho pogut fer. I oportunitats n’havia tingut unes quantes, i de coneguts que militaven també en tenia uns quants.
Però Franco encara no havia mort i el carrer bullia, com se sol dir (entre nosaltres, i en veu baixa, era un bolliment senzill, breu, d’estar per casa, que no es notava massa, de foc de carbó. Però els historiadors del present sempre en fan el gra de massa i ara, en una una distància de regust tanguista, sembla realment que tothom estava a peu de trinxera i que la majoria silenciosa esperava darrera de cada porta).
Dèiem que Franco no havia mort, però la veritat és que no acabava de morir-se. Encara que això no era notícia perquè el bandarra era realment indestructible.
En Jordi, gràcies a uns viatges afortunats, a moltes converses i a uns quants sopars, tenia una colla de bons amics en terra basca. I mai no hauria pogut sospitar com això podia arribar a fer canviar la seva vida.
Una tarda de setembre, va sonar el telèfon. Era un dels amics de Bilbao que li demanava si podia acollir a casa un “cosí” seu (l’amic no tenia cosins, ni família coneguda, en Jordi ho sabia), durant uns dies. Tot i la tramuntana que se li va girar damunt, li va dir que sí. Ell sabia el que la demanda representava, però va dir que sí.
El cosí se li va presentar a casa directament. Sense avisar més, al cap de tres dies, i va trucar a la porta:
- Soy el primo!
- Pues muy bien! (respongué en Jordi amb veu circumstancialment segura).
El va fer passar i li va servir una mica de sopar i una cervesa. El cosí era parlador: preguntava sobre Barcelona (no hi havia estat mai) i sobre els partits polítics, els sindicats…finalment li va confessar, per decència, deia ell, que era un militant d’ETA i que era a Barcelona en un acte de servei que ja li explicaria.
Era la tardor i en Jordi suava per fora i per dins. Mai no s’hauria imaginat que la vida el carregués amb una penitència tan grossa! A ell, que no havia mort mai ni una mosca! Encara que, això sí, tampoc podia dir que se’n penedia: quina gent tan valenta! Però no sabia si ho resistiria…
No va dormir en tota la nit. Quan es va llevar, el cosí no hi era. Se n’havia anat. Què passaria? I si l’agafaven? I si duia damunt la seva adreça? A l’hora de dinar es va presentar a casa. Li va ensenyar unes manilles que s’havia comprat al Corte Inglés:
- No m’han volgut vendre cap pistola (traducció simultània, a
partir d’ara)
- I com has tingut la barra d’intentar-ho?
- Ja hi estic acostumat, ja ho veus!
En Jordi no es creia el que veia, però començava a comprendre quina mena de persona tenia al davant.
Després de dinar, el cosí, que mai no li havia dit com es deia, li va explicar la situació: Ell pertanyia a un escamot d’ETA que volien fer-ne una de molt grossa, que tampoc no li va explicar; a en Jordi ja li pujava la mosca al nas de tanta poca explicació. I el que ell necessitava d’en Jordi, no res, era una llista dels presos polítics catalans. Però només tenia quaranta vuit hores perquè havia de marxar a Madrid. Això era tot i no res.
En Jordi, que no havia militat mai en cap partit polític li va dir que no coneixia ningú en especial, que si de cas li presentaria el mossèn de la parròquia, que hi anava molta gent, i que faria alguna trucada… I entre algunes trucades i un parell de visites, el primo es va fer fonedís definitivament.
Tres o quatre mesos després, tot sopant en un petit restaurant de Barcelona, veia de sobte, entre altres, la cara del “primo” a tota pantalla del televisor. No va poder esbrinar, de cap manera, pel soroll, de què anava la cosa, però de seguida se li va pujar la mosca al nas. En arribar a casa i posar la tele, el pitjor, el més dur, el que feia temps que sospitava, se li va confirmar de cop: l’havien detingut per la mort del Capitan General.
Anà a veure el mossèn, que li va dir que no recordava res en un exercici espiritual modèlic de pèrdua de la dignitat. I podem dir el mateix dels digníssims contactes d’esquerres que havia fet: tothom havia perdut la memòria. I va passar una bona colla d’anys fent un bot cada cop que trucaven a la porta, dormint sense dormir i preguntant-se cada dia com era possible que sense haver fet res podia tenir tanta mala consciència per una cosa que, en el fons, li havia causat tanta alegria. Quasi tanta com la mort del Dictador.
En Jordi Parlonet era un jove de trenta anys que tota la vida havia estat catalanista i una mica més. Era administratiu en una fàbrica de teixits i, fill de treballadors, sempre havia rebut bones indicacions pel que fa a la seva condició de classe. Podem dir, doncs, i també, que era treballador, i una mica més.
Malgrat tot, una certa malfiança, una incomoditat constant a l’hora de trobar on situar-se, li havia impedit de decidir-se per una militància explícita, tot i que ja tenia una edat per haver-ho pogut fer. I oportunitats n’havia tingut unes quantes, i de coneguts que militaven també en tenia uns quants.
Però Franco encara no havia mort i el carrer bullia, com se sol dir (entre nosaltres, i en veu baixa, era un bolliment senzill, breu, d’estar per casa, que no es notava massa, de foc de carbó. Però els historiadors del present sempre en fan el gra de massa i ara, en una una distància de regust tanguista, sembla realment que tothom estava a peu de trinxera i que la majoria silenciosa esperava darrera de cada porta).
Dèiem que Franco no havia mort, però la veritat és que no acabava de morir-se. Encara que això no era notícia perquè el bandarra era realment indestructible.
En Jordi, gràcies a uns viatges afortunats, a moltes converses i a uns quants sopars, tenia una colla de bons amics en terra basca. I mai no hauria pogut sospitar com això podia arribar a fer canviar la seva vida.
Una tarda de setembre, va sonar el telèfon. Era un dels amics de Bilbao que li demanava si podia acollir a casa un “cosí” seu (l’amic no tenia cosins, ni família coneguda, en Jordi ho sabia), durant uns dies. Tot i la tramuntana que se li va girar damunt, li va dir que sí. Ell sabia el que la demanda representava, però va dir que sí.
El cosí se li va presentar a casa directament. Sense avisar més, al cap de tres dies, i va trucar a la porta:
- Soy el primo!
- Pues muy bien! (respongué en Jordi amb veu circumstancialment segura).
El va fer passar i li va servir una mica de sopar i una cervesa. El cosí era parlador: preguntava sobre Barcelona (no hi havia estat mai) i sobre els partits polítics, els sindicats…finalment li va confessar, per decència, deia ell, que era un militant d’ETA i que era a Barcelona en un acte de servei que ja li explicaria.
Era la tardor i en Jordi suava per fora i per dins. Mai no s’hauria imaginat que la vida el carregués amb una penitència tan grossa! A ell, que no havia mort mai ni una mosca! Encara que, això sí, tampoc podia dir que se’n penedia: quina gent tan valenta! Però no sabia si ho resistiria…
No va dormir en tota la nit. Quan es va llevar, el cosí no hi era. Se n’havia anat. Què passaria? I si l’agafaven? I si duia damunt la seva adreça? A l’hora de dinar es va presentar a casa. Li va ensenyar unes manilles que s’havia comprat al Corte Inglés:
- No m’han volgut vendre cap pistola (traducció simultània, a
partir d’ara)
- I com has tingut la barra d’intentar-ho?
- Ja hi estic acostumat, ja ho veus!
En Jordi no es creia el que veia, però començava a comprendre quina mena de persona tenia al davant.
Després de dinar, el cosí, que mai no li havia dit com es deia, li va explicar la situació: Ell pertanyia a un escamot d’ETA que volien fer-ne una de molt grossa, que tampoc no li va explicar; a en Jordi ja li pujava la mosca al nas de tanta poca explicació. I el que ell necessitava d’en Jordi, no res, era una llista dels presos polítics catalans. Però només tenia quaranta vuit hores perquè havia de marxar a Madrid. Això era tot i no res.
En Jordi, que no havia militat mai en cap partit polític li va dir que no coneixia ningú en especial, que si de cas li presentaria el mossèn de la parròquia, que hi anava molta gent, i que faria alguna trucada… I entre algunes trucades i un parell de visites, el primo es va fer fonedís definitivament.
Tres o quatre mesos després, tot sopant en un petit restaurant de Barcelona, veia de sobte, entre altres, la cara del “primo” a tota pantalla del televisor. No va poder esbrinar, de cap manera, pel soroll, de què anava la cosa, però de seguida se li va pujar la mosca al nas. En arribar a casa i posar la tele, el pitjor, el més dur, el que feia temps que sospitava, se li va confirmar de cop: l’havien detingut per la mort del Capitan General.
Anà a veure el mossèn, que li va dir que no recordava res en un exercici espiritual modèlic de pèrdua de la dignitat. I podem dir el mateix dels digníssims contactes d’esquerres que havia fet: tothom havia perdut la memòria. I va passar una bona colla d’anys fent un bot cada cop que trucaven a la porta, dormint sense dormir i preguntant-se cada dia com era possible que sense haver fet res podia tenir tanta mala consciència per una cosa que, en el fons, li havia causat tanta alegria. Quasi tanta com la mort del Dictador.
dijous, 5 de febrer del 2009
Dijous poema
Joan Brossa – Un home reparteix...
La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.
Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.
Un home reparteix fulls clandestins.
El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.
Un home reparteix fulls clandestins.
Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.
Un home reparteix fulls clandestins.
Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins.
Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.
Un home reparteix fulls clandestins.
L'església, malgrat no tenir torre
sobresurt dels edificis del carrer.
Un home reparteix fulls clandestins.
Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.
Un home reparteix fulls clandestins.
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.
La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.
Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.
Un home reparteix fulls clandestins.
El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.
Un home reparteix fulls clandestins.
Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.
Un home reparteix fulls clandestins.
Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins.
Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.
Un home reparteix fulls clandestins.
L'església, malgrat no tenir torre
sobresurt dels edificis del carrer.
Un home reparteix fulls clandestins.
Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.
Un home reparteix fulls clandestins.
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.
dijous, 29 de gener del 2009
Dijous poema
Josep Carner – La Sopa
Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc-.
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.
Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.
Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-ne es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d'or.
Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.
A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als infants.
Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc-.
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.
Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.
Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-ne es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d'or.
Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.
A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als infants.
dijous, 22 de gener del 2009
Apunts a la llibreta
Joseph Pujol
En Joseph Pujol, occità marsellès i fill de catalans, tenia una habilitat que el va distingir en una època (a cavall entre els segles dinou i vint) que es prenia l'escatologia d'una manera molt més natural i assossegada que els avançats ciutadans del segle vint-i-u.
De ben petit s'adonà que podia controlar els seus esfínters molt més enllà dels usos habituals i que els seus pets, modulats i emesos amb força i decisió, entonaven exquisites melodies.
La cosa començà com una broma entre parents i amics del petit aprenent de flequer, als que obsequiava amb la interpretació d'"Au clair de la lune" i altres tonades populars. Però el noi, en un exemple de l'autoaprenentatge, assolí ben aviat uns nivells de virtuosisme que tothom envejava. La notícia s'anà escampant i començà a exhibir el seu art a les festes locals de la contrada fins que el 1892, als trenta-cinc anys, debutava al Moulin Rouge com a "Le Pétomane". Amb aquest nom recorregué França, bona part d'Europa i fins i tot va arribar a actuar a Madrid i a Barcelona.
La seguretat amb què tocava la Marsellesa i la seva natural capacitat per afinar, li aconseguiren, per unanimitat, el reconeixement de la categoria de veritable músic.
Desaparegué de la vida pública en esclatar la Segona Guerra Mundial. No farem una broma fàcil amb aquesta coincidència.
Però no podem estar-nos de remarcar el que indicàvem en començar l'apunt: l'ús voluntari del pet, als nostres dies, es limita a un estúpid deixar-lo anar que només fa riure els còmplices de la bretolada.
Un brindis pel retorn del pet musical!
En Joseph Pujol, occità marsellès i fill de catalans, tenia una habilitat que el va distingir en una època (a cavall entre els segles dinou i vint) que es prenia l'escatologia d'una manera molt més natural i assossegada que els avançats ciutadans del segle vint-i-u.
De ben petit s'adonà que podia controlar els seus esfínters molt més enllà dels usos habituals i que els seus pets, modulats i emesos amb força i decisió, entonaven exquisites melodies.
La cosa començà com una broma entre parents i amics del petit aprenent de flequer, als que obsequiava amb la interpretació d'"Au clair de la lune" i altres tonades populars. Però el noi, en un exemple de l'autoaprenentatge, assolí ben aviat uns nivells de virtuosisme que tothom envejava. La notícia s'anà escampant i començà a exhibir el seu art a les festes locals de la contrada fins que el 1892, als trenta-cinc anys, debutava al Moulin Rouge com a "Le Pétomane". Amb aquest nom recorregué França, bona part d'Europa i fins i tot va arribar a actuar a Madrid i a Barcelona.
La seguretat amb què tocava la Marsellesa i la seva natural capacitat per afinar, li aconseguiren, per unanimitat, el reconeixement de la categoria de veritable músic.
Desaparegué de la vida pública en esclatar la Segona Guerra Mundial. No farem una broma fàcil amb aquesta coincidència.
Però no podem estar-nos de remarcar el que indicàvem en començar l'apunt: l'ús voluntari del pet, als nostres dies, es limita a un estúpid deixar-lo anar que només fa riure els còmplices de la bretolada.
Un brindis pel retorn del pet musical!
Dijous poema
Gabriel Ferrater - El distret
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
dijous, 15 de gener del 2009
Dijous poema
Clementina Arderiu - Malalta
Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.
Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.
Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.
Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.
dijous, 8 de gener del 2009
Dijous poema
Salvador Dalí - Poema de les cosetes
A Sebastià Gasch, amb tota l’alegria anti-artística
A Sebastià Gasch, amb tota l’alegria anti-artística
Hi ha una coseta petita posada alta en un indret.
Estic content, estic content, estic content, estic content.
Les agulles de cosir es claven en els niquelets dolços i tendres.
La meva amiga té la mà de suro i plena de puntes de París.
Una sina de la meva amiga és una calma garota,
La meva amiga té la mà de suro i plena de puntes de París.
Una sina de la meva amiga és una calma garota,
l’altra un vesper bellugadís.
La meva amiga té un genoll de fum.
Els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos,
La meva amiga té un genoll de fum.
Els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos,
els petits encisos, els petits encisos,els petits encisos,
els petits encisos, els petits encisos...
ELS PETITS ENCISOS PUNXEN.
L’ull de la perdiu és vermell.
Cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes,
cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes...
HI HA COSETES, QUIETES COM UN PA.
dimarts, 6 de gener del 2009
La veritat en un setrill (lletra b)
El rei negre
En José era argentí. “Porteño” com deia ell, nascut a Buenos Aires. També era negre, fill d’africans, però de criança genuïnament local, ballador de tangos, d’accent inconfusible i de caràcter i maneres més inconfusibles encara. El nom, curt, senzill, potser delatava el seu orígen: els blancs que ell coneixia tenien noms més eufònics i reveladors: Aleksander, Berkeley, Cuadragésimo, Anempodisto, i d’altres que els podien semblar de més o menys importància.
Però al contrari d’alguns dels seus conciutadans, mai no va necessitar de la persecució política per tenir motius per emigrar: un negre que balla tangos no era gaire ben vist i la feina de bastaix no li arribava ni per anar tirant. La Madre Pàtria doncs, va ser l’objectiu principal. I Barcelona el destí definitiu.
Ben aviat va veure que la seva negritud, afegida a la seva pobresa, formaven una parella que li tancava, com a l’Argentina, les portes grans per on entrar a una terra on havia pensat que hi faria les amèriques. I havia trobat, a més, una mena d’indígenes que, com els mapuches, insistien a parlar una altra llengua amb la que no hi havia comptat.
Com que era un home jove i fort, acostumat al treball dur, ben aviat va trobar feina al moll descarregant vi de Xile i carn argentina. I amb la seva facilitat per relacionar-se va aconseguir bons contactes amb la Guàrdia Civil, que li permeteren un accés fàcil a determinades mercaderies que el van ajudar a anar tirant a la seva habitació de la Pensió Carmeta.
Sociable i parlador com era i no tenint gaire ganes de fer vida amb els seus compatriotes, va apuntar-se a l’Associació de Veïns del seu barri, on, en les hores lliures, aprenia àrab i mirava de conèixer gent nova.
I resulta que aquell any –coses de la participació- a l’Associació de Veïns li va tocar d’aportar el Rei Negre a la Cavalcada de Reis. A la Junta Directiva es va discutir la possibilitat de proposar una persona d’un color diferent del blanc que no fos el negre, ja que al barri n’hi havia de tots els colors. I, a més, segurament això li faria gràcia al Regidor de Cooperació Multiètnica. Però de seguida la proposta va ser desestimada per les queixes de les mares que asseguraven que això no agradaria gens les criatures, que encara no entenien tot allò de la fusió de cultures. I com de negres de veritat no se’n tenen a mà a cada moment, totes les mirades convergiren en la figura d’en José, que sense voler-ho ni demanar-ho, va convertir-se en monarca, ell que procedia d’una República de tota la vida.
Tothom el felicitava: que si el rei negre és el que més s’estimen els nens, que si és el que va al darrera i tothom se l’espera amb més ganes, que si té la carrossa més bonica...
Però els problemes van començar ben aviat. Ell era tot un homenot, i el vestit de rei era per a un rei normal, de l’Orient, no per a un atleta de metre noranta! La camisa no li cordava, les sabates no li anaven, la corona tampoc. Així doncs, després d’alguns intents de recerca fallida, la camisa l’havia de dur descordada, havia d’anar amb vambes i la corona, com que era de roba, doncs cosida i enganxada al cabell.
El dia de la Cavalcada no va trigar gaire a arrufar el nas. El responsable li va dir, d’entrada, que no havia de preocupar-se de res, que duia una escorta reforçada amb policies vestits de paisà. No ho va entendre gaire, però amb el bri de bona fe que li quedava ho va relacionar amb la protecció necessària davant la multitud.
Ben aviat ho va entendre del tot. No havien passat ni cinc minuts de recorregut quan varen començar els primers crits:
- negro, tira caramelos!
I una mica més endavant:
- cabró, cabró, no ens portis carbó!
Va començar a empal.lidir per dins quan rebia els primers retorns de caramels, amb tota la força, i molt ben adreçats.
- tira caramels, tio merda!
Era incomptable el nombre de persones adultes amb paraigües capgirats esperant rebre caramels dels reis. Els nens, a segona fila, per dessota, introbables. Els insults augmentaven i empitjoraven. I en José s’esmerçava vanament a llençar caramels tant fort, tant de pressa i tant lluny com podia...
De cop, una pila prima i llargueta, de les que es posen als conillets de color de rosa per fer-los tocar el timbal, va sortir de la negror i va fer diana al bell mig de l’ull dret del José. El dolor va ser indescriptible, però la situació, amb milers de criatures al carrer tot mirant-se’l embadalides li va fer aguantar fins al final. Una inflor enorme se li escampava per la cara, i l’ull se li havia posat com una albergínia.
No va pujar al balcó de l’Ajuntament amb la resta d’autoritats i se’l van endur en una ambulància cap a l’Hospital. De primeres, va haver-hi una certa esperança de recuperació, però al final, va perdre l’ull.
Ja no va tornar a les classes d’àrab i l’Associació de Veïns li va fer arribar una placa que deia: “Al Rey Negro, que ha donat un ull por la causa”
Amb els diners que li van donar de l’assegurança -ja se sap, si perds un dit, tant, si perds tota la mà, tant, si perds un ull, tant, si perds els dos, un altre tant...-va decidir tornar a l’Argentina, amb el seu ull de vidre tapat. Però aviat se’ls va gastar perquè, com tothom sap, a l’Argentina, amb tot allò del “corralito” no es podien posar els diners al Banc i, com que els tenia a casa, eren de mal administrar. Però no tot era mala sort. Va poder recuperar la feina al Port de Buenos Aires, però ara, després de la seva aventura d’ultramar, tothom el coneixia i, fins i tot, li tenien un cert respecte. Ara li dèien “el Pirata Negro”.
En José era argentí. “Porteño” com deia ell, nascut a Buenos Aires. També era negre, fill d’africans, però de criança genuïnament local, ballador de tangos, d’accent inconfusible i de caràcter i maneres més inconfusibles encara. El nom, curt, senzill, potser delatava el seu orígen: els blancs que ell coneixia tenien noms més eufònics i reveladors: Aleksander, Berkeley, Cuadragésimo, Anempodisto, i d’altres que els podien semblar de més o menys importància.
Però al contrari d’alguns dels seus conciutadans, mai no va necessitar de la persecució política per tenir motius per emigrar: un negre que balla tangos no era gaire ben vist i la feina de bastaix no li arribava ni per anar tirant. La Madre Pàtria doncs, va ser l’objectiu principal. I Barcelona el destí definitiu.
Ben aviat va veure que la seva negritud, afegida a la seva pobresa, formaven una parella que li tancava, com a l’Argentina, les portes grans per on entrar a una terra on havia pensat que hi faria les amèriques. I havia trobat, a més, una mena d’indígenes que, com els mapuches, insistien a parlar una altra llengua amb la que no hi havia comptat.
Com que era un home jove i fort, acostumat al treball dur, ben aviat va trobar feina al moll descarregant vi de Xile i carn argentina. I amb la seva facilitat per relacionar-se va aconseguir bons contactes amb la Guàrdia Civil, que li permeteren un accés fàcil a determinades mercaderies que el van ajudar a anar tirant a la seva habitació de la Pensió Carmeta.
Sociable i parlador com era i no tenint gaire ganes de fer vida amb els seus compatriotes, va apuntar-se a l’Associació de Veïns del seu barri, on, en les hores lliures, aprenia àrab i mirava de conèixer gent nova.
I resulta que aquell any –coses de la participació- a l’Associació de Veïns li va tocar d’aportar el Rei Negre a la Cavalcada de Reis. A la Junta Directiva es va discutir la possibilitat de proposar una persona d’un color diferent del blanc que no fos el negre, ja que al barri n’hi havia de tots els colors. I, a més, segurament això li faria gràcia al Regidor de Cooperació Multiètnica. Però de seguida la proposta va ser desestimada per les queixes de les mares que asseguraven que això no agradaria gens les criatures, que encara no entenien tot allò de la fusió de cultures. I com de negres de veritat no se’n tenen a mà a cada moment, totes les mirades convergiren en la figura d’en José, que sense voler-ho ni demanar-ho, va convertir-se en monarca, ell que procedia d’una República de tota la vida.
Tothom el felicitava: que si el rei negre és el que més s’estimen els nens, que si és el que va al darrera i tothom se l’espera amb més ganes, que si té la carrossa més bonica...
Però els problemes van començar ben aviat. Ell era tot un homenot, i el vestit de rei era per a un rei normal, de l’Orient, no per a un atleta de metre noranta! La camisa no li cordava, les sabates no li anaven, la corona tampoc. Així doncs, després d’alguns intents de recerca fallida, la camisa l’havia de dur descordada, havia d’anar amb vambes i la corona, com que era de roba, doncs cosida i enganxada al cabell.
El dia de la Cavalcada no va trigar gaire a arrufar el nas. El responsable li va dir, d’entrada, que no havia de preocupar-se de res, que duia una escorta reforçada amb policies vestits de paisà. No ho va entendre gaire, però amb el bri de bona fe que li quedava ho va relacionar amb la protecció necessària davant la multitud.
Ben aviat ho va entendre del tot. No havien passat ni cinc minuts de recorregut quan varen començar els primers crits:
- negro, tira caramelos!
I una mica més endavant:
- cabró, cabró, no ens portis carbó!
Va començar a empal.lidir per dins quan rebia els primers retorns de caramels, amb tota la força, i molt ben adreçats.
- tira caramels, tio merda!
Era incomptable el nombre de persones adultes amb paraigües capgirats esperant rebre caramels dels reis. Els nens, a segona fila, per dessota, introbables. Els insults augmentaven i empitjoraven. I en José s’esmerçava vanament a llençar caramels tant fort, tant de pressa i tant lluny com podia...
De cop, una pila prima i llargueta, de les que es posen als conillets de color de rosa per fer-los tocar el timbal, va sortir de la negror i va fer diana al bell mig de l’ull dret del José. El dolor va ser indescriptible, però la situació, amb milers de criatures al carrer tot mirant-se’l embadalides li va fer aguantar fins al final. Una inflor enorme se li escampava per la cara, i l’ull se li havia posat com una albergínia.
No va pujar al balcó de l’Ajuntament amb la resta d’autoritats i se’l van endur en una ambulància cap a l’Hospital. De primeres, va haver-hi una certa esperança de recuperació, però al final, va perdre l’ull.
Ja no va tornar a les classes d’àrab i l’Associació de Veïns li va fer arribar una placa que deia: “Al Rey Negro, que ha donat un ull por la causa”
Amb els diners que li van donar de l’assegurança -ja se sap, si perds un dit, tant, si perds tota la mà, tant, si perds un ull, tant, si perds els dos, un altre tant...-va decidir tornar a l’Argentina, amb el seu ull de vidre tapat. Però aviat se’ls va gastar perquè, com tothom sap, a l’Argentina, amb tot allò del “corralito” no es podien posar els diners al Banc i, com que els tenia a casa, eren de mal administrar. Però no tot era mala sort. Va poder recuperar la feina al Port de Buenos Aires, però ara, després de la seva aventura d’ultramar, tothom el coneixia i, fins i tot, li tenien un cert respecte. Ara li dèien “el Pirata Negro”.
dijous, 1 de gener del 2009
Dijous poema
Màrius Torres - Cançó a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
dimarts, 30 de desembre del 2008
Apunts a la llibreta
Col.leccionisme
Avui he llegit una nota de condol a La Vanguàrdia: "Maria Teresa Duran i Bonet, Col.leccionista de miniatures, Vídua de Miquel Valls i Vilarrubia". Així, en aquest ordre. Primer, col.leccionista de miniatures. Després, vídua de. Potser el pobre Miquel era un home més aviat petit i ja el consideren inclòs en la llista de miniatures. Però sobta l'ordinal per la importància donada a la categoria: primer, col.leccionista; després, vídua. Potser ens trobem, en una societat com la nostra, amb un cas extraordinari de progressisme que atorga als difunts un paper secundari, de desapareguts definitius, d'esborrats del mapa, de pols escampada al vent, i el paper de vídua només és nominal, per cobrar la pensió i prou. Però em temo que no: molt probablement l'amic Miquel ja era el número dos en vida (en aquests àmbits) i potser es dedicava, permeteu-me la perversitat, a treure la pols de la col.lecció matriarcal. El meu sentiment a la família de la senyora.
dimecres, 17 de desembre del 2008
La veritat en un setrill (lletra a)
En Llopis, el sardanista
Els diumenges del sardanista, exactament del sardanista barceloní (o metropolità, com en diríen ara), no eren, als anys seixanta, dies com els altres. I no perquè fos festa, sinó perquè hi havia ballades. Sí, ballades, en plural. Per a en Llopis ballar sardanes no era, com a molts altres llocs, un acte social de trobada del veinat per ballar i no gaire més, com havia estat sempre, amb l’intèrval de l’ensulsiada franquista. Per a en Llopis ballar sardanes era un ritual quasi religiós que començava el dia abans amb la preparació de les espardenyes i, en alguns casos, de tot el mobiliari personal: la llibreta on hi duia anotades les tirades de les sardanes, la gorra o el barret, la camisa blanca per al matí, el jersei per a la tarda, de quin color serien els mitjons, el mocador per a la suor, la pesseta per a la recapta ( no sigui cas que després li toqués posar-hi un duro), l’escut amb la senyera...
En Llopis el diumenge es llevava aviat per escoltar a la ràdio el programa de sardanes que, inevitablement, a les vuit del matí, repetia una cantarella que encara avui podem sentir després de més de quaranta anys, però que era, precisament, la que en Llopis volia escoltar. I després d’unes quantes sardanes, que havia puntejat pixant, dutxant-se, assecant-se amb la tovallola, afaitant-se i vestint-se, prenia un cafè amb llet i es disposava a viure la diada dominical.
Sortia al carrer i es trobava amb la colla d’amics per esmorzar en el mateix bar de sempre. La conversa girava al voltant de temes d’actualitat: La Catedral, que si els músics ja són molt vells, que ja podrien contractar una altra cobla, que encara a la Plaça de Sant Jaume hi ha una mica de varietat; sabeu, l’altre dia a l’Aplec de Calella...?
En Llopis no parlava massa de política amb els seus amics perquè tampoc no tenia massa informació que no fos la de la ràdio, o la de la televisió. Ell sentia la seva vinculació amb les quatre barres, amb Catalunya, però no la projectava gaire més enllà d’aquell “visca” mutilat del final de les ballades que igual podria ser “visca Catalunya” que “visca la mare que ens va parir”.
Ell no ho sabia, però ja va notar que aquell dia no era un dia com els altres. Més gent al carrer, més policia, algunes corregudes, però fins que va arribar a l’oasi de la plaça de la Catedral no va adonar-se del tot que era el Primer de Maig.
La ballada va ser excel.lent. No hi havia la Cobla Popular (la de sempre) i la cobla que tocava era molt més jove i afinava més. Fins i tot les espardenyes semblava que li venien més bé.
Havien quedat per dinar en un bar a una raconada del carrer Princesa. Pa amb tomàquet, embotits, pernil, vi en porró, olives…tot un àpat!
En Llopis tenia una amiga que venia de Parets del Vallès només per la ballada de la plaça de Sant Jaume. Deixà el dinar per anar a buscar-la a l’estació, i, un cop junts, com que tenien temps, anaren baixant per la Rambla fins arribar a la plaça.
L’ambient es presentava espectacular com sempre. La plaça vessava d’una multitud ben diversa: excursionistes amb les motxilles, famílies, grups d’amics, agrupaments escoltes, colles “professionals”, noies agrupades vésasaberperquè, monges i capellans progressistes, uns quants estrangers embadalits fent fotografies, la cobla i els organitzadors. El que no hi havia mai, visiblement, eren sindicats, partits polítics, policia, ni, tal com es diu ara, nouvinguts d’altres indrets de l’estat: a tots plegats la sardana els feia prou fàstic o els provocava una indiferència prou gran. Com ara.
En Llopis era com un caragol en la seva salsa. L’únic moment que valia la pena veure’l: actiu, parlador, sociable, d’un lloc a l’altre…com hem dit, en la seva salsa.
Però a la mitja part va passar una cosa que va trasbalsar la vida d’en Llopis per sempre més. Cinc minuts després d’haver callat la cobla, va començar a sentir-se, molt fort, molt clarament, un himne que en Llopis no havia sentit mai.
- És la Internacional! Va dir un home al seu costat.
- I en català! Va respondre un altre.
Tota la plaça va anar callant lentament alçant els caps tot mirant de trobar d’on venien les veus que cantaven.
A continuació de la Internacional varen sonar Els Segadors, que en Llopis ja havia sentit alguna vegada. Tot seguit, ben fort, ben clar, una veu que deia:
- Catalans! avui és el Primer de Maig…
Mentre la veu seguia parlant, i a falta d’altra policia, en Llopis va veure que els Mossos d’Esquadra de la Diputació corrien, d’un costat a l’altre, per la plaça, buscant per on pujar al terrat d’on venien les veus: no trobaven la porta per on pujar.
La veu, enregistrada, va arribar a repetir tres vegades el seu missatge. I quan ja havia tornat a sonar la Internacional i tornaven a sonar els Segadors, va esclatar el soroll sec d’una trencadisssa, senyal que algun mosso havia trobat l’escala pel carrer del darrera, havia pujat, i començava a trencar els altaveus amb l’alteració segura de no haver pogut evitar l’acció terrorista.
Paral.lelament als fets, i just abans de la mort definitiva de l’equip de música, el responsable de la ballada, cagat de por, havia manat a la cobla, abans de temps, que comencés a tocar.
Així doncs, entre sorolls de cops de porra als altaveus i sons de flabiol, es va restablir la normalitat sardanista.
En Llopis estava paralitzat. Ara començava a recordar. Dies abans, un bon amic seu, l’Albert Torrenteres, que no era sardanista, li havia dit que sobretot no faltés a la ballada d’avui, que seria divertida… Ara començava a lligat caps! L’Albert, quina bogeria! I ell, que, d’alguna manera, ho sabia! I ara, què havia de fer? Se li deslligaven les espardenyes de la por que tenia.
No va dormir en tota la nit fins l’endemà que va retrobar l’Albert somrient, exultant, a la feina. No va saber què fer. L’Albert li va dir:
- Què, Llopis, ahir vas sentir bona música, eh?
En Llopis, que ja tenia trenta-cinc anys no ho va poder païr mai. Va vendre les espardenyes a un company (eren noves i no era qüestió de perdre diners), i es va fer soci del Círculo de Lectores.
En Llopis el diumenge es llevava aviat per escoltar a la ràdio el programa de sardanes que, inevitablement, a les vuit del matí, repetia una cantarella que encara avui podem sentir després de més de quaranta anys, però que era, precisament, la que en Llopis volia escoltar. I després d’unes quantes sardanes, que havia puntejat pixant, dutxant-se, assecant-se amb la tovallola, afaitant-se i vestint-se, prenia un cafè amb llet i es disposava a viure la diada dominical.
Sortia al carrer i es trobava amb la colla d’amics per esmorzar en el mateix bar de sempre. La conversa girava al voltant de temes d’actualitat: La Catedral, que si els músics ja són molt vells, que ja podrien contractar una altra cobla, que encara a la Plaça de Sant Jaume hi ha una mica de varietat; sabeu, l’altre dia a l’Aplec de Calella...?
En Llopis no parlava massa de política amb els seus amics perquè tampoc no tenia massa informació que no fos la de la ràdio, o la de la televisió. Ell sentia la seva vinculació amb les quatre barres, amb Catalunya, però no la projectava gaire més enllà d’aquell “visca” mutilat del final de les ballades que igual podria ser “visca Catalunya” que “visca la mare que ens va parir”.
Ell no ho sabia, però ja va notar que aquell dia no era un dia com els altres. Més gent al carrer, més policia, algunes corregudes, però fins que va arribar a l’oasi de la plaça de la Catedral no va adonar-se del tot que era el Primer de Maig.
La ballada va ser excel.lent. No hi havia la Cobla Popular (la de sempre) i la cobla que tocava era molt més jove i afinava més. Fins i tot les espardenyes semblava que li venien més bé.
Havien quedat per dinar en un bar a una raconada del carrer Princesa. Pa amb tomàquet, embotits, pernil, vi en porró, olives…tot un àpat!
En Llopis tenia una amiga que venia de Parets del Vallès només per la ballada de la plaça de Sant Jaume. Deixà el dinar per anar a buscar-la a l’estació, i, un cop junts, com que tenien temps, anaren baixant per la Rambla fins arribar a la plaça.
L’ambient es presentava espectacular com sempre. La plaça vessava d’una multitud ben diversa: excursionistes amb les motxilles, famílies, grups d’amics, agrupaments escoltes, colles “professionals”, noies agrupades vésasaberperquè, monges i capellans progressistes, uns quants estrangers embadalits fent fotografies, la cobla i els organitzadors. El que no hi havia mai, visiblement, eren sindicats, partits polítics, policia, ni, tal com es diu ara, nouvinguts d’altres indrets de l’estat: a tots plegats la sardana els feia prou fàstic o els provocava una indiferència prou gran. Com ara.
En Llopis era com un caragol en la seva salsa. L’únic moment que valia la pena veure’l: actiu, parlador, sociable, d’un lloc a l’altre…com hem dit, en la seva salsa.
Però a la mitja part va passar una cosa que va trasbalsar la vida d’en Llopis per sempre més. Cinc minuts després d’haver callat la cobla, va començar a sentir-se, molt fort, molt clarament, un himne que en Llopis no havia sentit mai.
- És la Internacional! Va dir un home al seu costat.
- I en català! Va respondre un altre.
Tota la plaça va anar callant lentament alçant els caps tot mirant de trobar d’on venien les veus que cantaven.
A continuació de la Internacional varen sonar Els Segadors, que en Llopis ja havia sentit alguna vegada. Tot seguit, ben fort, ben clar, una veu que deia:
- Catalans! avui és el Primer de Maig…
Mentre la veu seguia parlant, i a falta d’altra policia, en Llopis va veure que els Mossos d’Esquadra de la Diputació corrien, d’un costat a l’altre, per la plaça, buscant per on pujar al terrat d’on venien les veus: no trobaven la porta per on pujar.
La veu, enregistrada, va arribar a repetir tres vegades el seu missatge. I quan ja havia tornat a sonar la Internacional i tornaven a sonar els Segadors, va esclatar el soroll sec d’una trencadisssa, senyal que algun mosso havia trobat l’escala pel carrer del darrera, havia pujat, i començava a trencar els altaveus amb l’alteració segura de no haver pogut evitar l’acció terrorista.
Paral.lelament als fets, i just abans de la mort definitiva de l’equip de música, el responsable de la ballada, cagat de por, havia manat a la cobla, abans de temps, que comencés a tocar.
Així doncs, entre sorolls de cops de porra als altaveus i sons de flabiol, es va restablir la normalitat sardanista.
En Llopis estava paralitzat. Ara començava a recordar. Dies abans, un bon amic seu, l’Albert Torrenteres, que no era sardanista, li havia dit que sobretot no faltés a la ballada d’avui, que seria divertida… Ara començava a lligat caps! L’Albert, quina bogeria! I ell, que, d’alguna manera, ho sabia! I ara, què havia de fer? Se li deslligaven les espardenyes de la por que tenia.
No va dormir en tota la nit fins l’endemà que va retrobar l’Albert somrient, exultant, a la feina. No va saber què fer. L’Albert li va dir:
- Què, Llopis, ahir vas sentir bona música, eh?
En Llopis, que ja tenia trenta-cinc anys no ho va poder païr mai. Va vendre les espardenyes a un company (eren noves i no era qüestió de perdre diners), i es va fer soci del Círculo de Lectores.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)