Avui posem una sextina. Segons els estudiosos, la sextina va ser inventada per Arnaut Daniel, trobador occità del segle XII, molt admirat pel Dant i per Petrarca. És una estructura poètica que «impausa que los sieis vers de chada coblada s’achaban per sieis rimas dispausadas alternativament segon la combinason 6-1-5-2-4-3. La setesma e darniera coblada, compausada de nonmàs tres vers, deu comportar los sieis mots clau dau poema.»
Joan Brossa - Sextina del poeta barbabrut i la seva companya
Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge;
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m’omple de pena.
Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge.
on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.
Si l’has besat perquè es talli les ungles,
t’escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m’acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
Quan es treu el jersei mai no se’l penja
i només qui s’esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l’ombra fins diumenge.
Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d’un arbrat que creix tot d’ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d’un budell l’altre tot penja.
Amb en Joan, però, la vida penja
d’un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d’una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.
No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.
dijous, 11 de juny del 2009
dijous, 4 de juny del 2009
Dijous poema
Mossèn Cinto escrigué una meravella que es diu Canigó. En presentem els vuit darrers versos.
Jacint Verdaguer
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Jacint Verdaguer
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
dimarts, 26 de maig del 2009
Ànimes (4)
Gos llebrer
No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…
No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…
dijous, 21 de maig del 2009
Dijous poema
Agustí, avui el teu record és encara una presència constant que dibuixa llàgrimes en la nostra retina. He triat per a tu aquests versos...
Màrius Torres - Això és la joia
Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
Això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
Màrius Torres - Això és la joia
Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
Això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
dijous, 14 de maig del 2009
Dijous poema
Joan Brossa – El Saltamartí
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.
El poble.
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.
El poble.
diumenge, 3 de maig del 2009
La veritat en un setrill (lletra f)
Batiste Cordet
Batiste Cordet, fill de Casa Cordet de Petrer, a la Vall del Vinalopó, va néixer l’hivern de 1887. I la seva mare, que ja havia parit sis germans més, va morir en el part cansada d’esforçar-se a fer-lo venir al món i de no acabar d’entendre perquè portava la vida que portava. Batiste va ser el Petrerenc 3814 i el seu pare, content, ja pensava en el jornal que s’estalviaria a l’hora de veremar i de collir olives. Tot plegat comptes mal fets, ja que Batistet, quan va tenir l’edat, va decidir anar-se’n a una fàbrica de sabates on el treball no depenia del mal temps i a l’hivern podia traginar sota cobert. Però era un home inquiet, i ben aviat va començar a trobar petits poble i sabates, i va començar a rodar per la comarca tastant feines i feinetes a la recerca de l’impossible: molts diners i poc esforç.
Quan anà al servei militar va aprofitar l’ocasió, i s’apuntà a la Guàrdia Civil tot pensant en un futur més d’acord amb les seves ambicions.El món de la caserna li recordava l’autoritat paterna, però sense pallisses (amb una mica de sort les repartia ell), i els germans i les germanes quedaven substituits per una petita tropa disposada a l’obediència. Tenia casa, roba i menjar, i, a més, cobrava un sou per poca feina. No podia demanar més.
Ben aviat ascendí en l’escalafó i el traslladaren a un poble de Catalunya, massa petit per al seu gust, però pensà que arribarien temps millors i decidí que aprofitaria per casar-se. Allà, doncs, hi conegué una noieta feble de sentits i fàcil d’enlluernar amb l’uniforme i s’hi casà al cap de tres mesos.
El traslladaren a Girona. Allà tingué la sort de viure els incidents més greus de la proclamació de la República i els anys posteriors sense haver-se de comprometre massa, fins que l’entrada dels Nacionals a Barcelona li permeté de demanar el trasllat voluntari a la Presó Model, on ascendí ràpidament a Tinent. Havia aprofitat molt bé l’ocasió. Tenia molta gent per manar i milers de presos, la pitjor escòria que hauria pogut imaginar-se, a l’abast de la mà.
I el més important de tot. Cada dia, cinc dies a la setmana, ell, personalment, comanava l’escamot d’afusellament que, al Camp de la Bota, lliurava Espanya de quinze o vint indesitjables…
Després, tot dinant, cada dia, tots els dies, li repetia a la seva dona, amb aquell accent seu inconfusible:
Ben aviat ascendí en l’escalafó i el traslladaren a un poble de Catalunya, massa petit per al seu gust, però pensà que arribarien temps millors i decidí que aprofitaria per casar-se. Allà, doncs, hi conegué una noieta feble de sentits i fàcil d’enlluernar amb l’uniforme i s’hi casà al cap de tres mesos.
El traslladaren a Girona. Allà tingué la sort de viure els incidents més greus de la proclamació de la República i els anys posteriors sense haver-se de comprometre massa, fins que l’entrada dels Nacionals a Barcelona li permeté de demanar el trasllat voluntari a la Presó Model, on ascendí ràpidament a Tinent. Havia aprofitat molt bé l’ocasió. Tenia molta gent per manar i milers de presos, la pitjor escòria que hauria pogut imaginar-se, a l’abast de la mà.
I el més important de tot. Cada dia, cinc dies a la setmana, ell, personalment, comanava l’escamot d’afusellament que, al Camp de la Bota, lliurava Espanya de quinze o vint indesitjables…
Després, tot dinant, cada dia, tots els dies, li repetia a la seva dona, amb aquell accent seu inconfusible:
-Un dia afusellaré el teu germà, dona, un dia l’arreplegarem, aquell fill de puta, i jo mateix el portaré al Parapeto i l’ompliré de plom! Per ma mare!
El seu cunyat, fugit des d’acabada la guerra, havia comès el delicte de ser un jove mestre de poble, de ser comunista i de poca cosa més.
La dona, tremolosa, li servia un menjar sense sal on hi havia escopit com a tots els àpats, des de no recordava quan…
Passava el temps i minvaven els afusellaments, amb gran pena per a Batiste. Però la Model seguia plena de presos a qui insultar i a qui abocar la bilis constant, la bilis de sempre, fins que arribà la jubilació.
Vivía bé, molt bé. La paga de tinent i l’accés als avantatges de l’estraperlo li havien posat les coses fàcils. S’havia comprat un pis al davant de la presó i cada dia, el primer que feia, quan pixava, mirant per la finestreta del vàter, era recordar-se dels veïns del davant amb quatre frases enverinades.
I després d’esmorzar, per estirar les cames, passejava fent sempre el mateix camí. Baixava pel carrer d’Entença, voltava la plaça d’Espanya, i tornava cap a casa després d’haver comprat la Vanguàrdia.
Un diumenge de maig, càlid i brillant, però avorrit com tots els altres, quan ja girava per la plaça, amb el semàfor verd, va començar a travessar el carrer. Llavors, un tramvia va sortir del no res. Li va semblar que accelerava sense fer cap avís. Li va semblar que el conductor somreia. Li va semblar que el coneixia. Però si era..!
Quan va tenir lloc l’enterrament d’en Batiste Cordet (caixa segellada, no l’hauria reconegut ni sa mare, si hagués viscut) al pati de la presó va formar la Guàrdia Civil i va disparar les salves corresponents.
Per dins de les galeries, corria la beguda i es cantava el Rascayú.
La dona, tremolosa, li servia un menjar sense sal on hi havia escopit com a tots els àpats, des de no recordava quan…
Passava el temps i minvaven els afusellaments, amb gran pena per a Batiste. Però la Model seguia plena de presos a qui insultar i a qui abocar la bilis constant, la bilis de sempre, fins que arribà la jubilació.
Vivía bé, molt bé. La paga de tinent i l’accés als avantatges de l’estraperlo li havien posat les coses fàcils. S’havia comprat un pis al davant de la presó i cada dia, el primer que feia, quan pixava, mirant per la finestreta del vàter, era recordar-se dels veïns del davant amb quatre frases enverinades.
I després d’esmorzar, per estirar les cames, passejava fent sempre el mateix camí. Baixava pel carrer d’Entença, voltava la plaça d’Espanya, i tornava cap a casa després d’haver comprat la Vanguàrdia.
Un diumenge de maig, càlid i brillant, però avorrit com tots els altres, quan ja girava per la plaça, amb el semàfor verd, va començar a travessar el carrer. Llavors, un tramvia va sortir del no res. Li va semblar que accelerava sense fer cap avís. Li va semblar que el conductor somreia. Li va semblar que el coneixia. Però si era..!
Quan va tenir lloc l’enterrament d’en Batiste Cordet (caixa segellada, no l’hauria reconegut ni sa mare, si hagués viscut) al pati de la presó va formar la Guàrdia Civil i va disparar les salves corresponents.
Per dins de les galeries, corria la beguda i es cantava el Rascayú.
dijous, 30 d’abril del 2009
Dijous poema
Festa al Rebost - Apel.les Mestres
Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.
Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.
dilluns, 27 d’abril del 2009
Ànimes (3)
Gos okupa
És un gos alegre per obligació. Que viu bé. Però que menja la dieta okupa, com tothom, i que més aviat passa una mica de gana. Lligat amb un cordill (icona del gos okupa), passeja molt amb els seus companys, que no amos. I no el renten mai perquè ningú mai no es renta (les cases okupades no solen tenir aigua corrent). Dorm més de dia que de nit, que a casa hi ha molta vida nocturna! I generalment és de mida gran a molt gran, sinó grandíssima.
Acostuma a ser jove: com que les okupacions venen a ser més aviat curtes, no es pot dir que s’hi faci vell, i quan els desokupen, sovint, ell es queda a dins sol com una andròmina més: el gos okupa és com el capità d’un vaixell que s’enfonsa; és l’últim de marxar. I, de vegades, com que ningú no hi pensa, s’enfonsa amb el vaixell…
És un gos alegre per obligació. Que viu bé. Però que menja la dieta okupa, com tothom, i que més aviat passa una mica de gana. Lligat amb un cordill (icona del gos okupa), passeja molt amb els seus companys, que no amos. I no el renten mai perquè ningú mai no es renta (les cases okupades no solen tenir aigua corrent). Dorm més de dia que de nit, que a casa hi ha molta vida nocturna! I generalment és de mida gran a molt gran, sinó grandíssima.
Acostuma a ser jove: com que les okupacions venen a ser més aviat curtes, no es pot dir que s’hi faci vell, i quan els desokupen, sovint, ell es queda a dins sol com una andròmina més: el gos okupa és com el capità d’un vaixell que s’enfonsa; és l’últim de marxar. I, de vegades, com que ningú no hi pensa, s’enfonsa amb el vaixell…
dijous, 23 d’abril del 2009
Dijous poema
Avui és Sant Jordi. I he volgut que el poema tingui la màxima redundància.
Jordi de Sant Jordi - Just al front port vostra bella semblança
Just al front port vostra bella semblança.
d'això el meu cos nit i jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
i ni per mort no se'n perdrà la forma;
ans quan seré del tot fora del segle,
els qui el cos portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran el vostre signe.
Tal com l'infant quan mira el retaule
i, contemplant la pintura amb imatges
amb son cor net, no hi ha qui le'n separi
-tant és el pler de l'or que l'enrevolta-,
així em pren davant l'amorós cercle
de vostre cos, que de tants bens s'enrama,
que mentre el veig més que a Déu el vull veure:
tant de goig tinc per l'amor que em penetra.
Així em té pres i així m'empresona
l'amor ardent, com si fos dins d'un cofre
tancat amb clau, i tot mon cor fos dintre,
on no pogués moure'm de cap manera;
car tant és gran l'amor que us tinc i ferma
que el meu cor no el destorba l'angoixa,
bella, de vós, ans resta com la torre
i sols us ama a vós, blanca coloma.
Bella sens par de presència noble,
vostre bell cos és més bell que el de totes,
i tan gentil que lluu com pedra fina
amorós, bell, més penetrant que estrella;
d'on quan us veig amb les altres en flota
les depassau, tal com fa el carboncle
que de virtuts les fines pedres passa:
vós la millor, l'astor sobre l'esmerla.
L'amor que us tenc a tot arreu m'estella,
no ha estimat més coralment cap home;
tan fort amor com aquest que el cor m'obre
no fou jamai en cos d'home ni ànima.
Som més torbat que no ho fou Aristòtil
d'amor que crema i els cinc sentits desferma;
com monjo bo que no deixa la cel.la,
tinc prop el cos de vós tant com dits d'ungla.
Oh cos donós, net de frau i delicte!,
preneu de mi pietat, bella dona,
no permeteu que d'amor jo peresca,
ja que vos am més que cap home afirma;
i us suplic a vós el més bell arbre
de tots bons fruits on valors prenen ombra,
que em retingueu en vostra excel.lent cambra,
que vostre sóc i seré tant com visqui.
Jordi de Sant Jordi - Just al front port vostra bella semblança
Just al front port vostra bella semblança.
d'això el meu cos nit i jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
i ni per mort no se'n perdrà la forma;
ans quan seré del tot fora del segle,
els qui el cos portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran el vostre signe.
Tal com l'infant quan mira el retaule
i, contemplant la pintura amb imatges
amb son cor net, no hi ha qui le'n separi
-tant és el pler de l'or que l'enrevolta-,
així em pren davant l'amorós cercle
de vostre cos, que de tants bens s'enrama,
que mentre el veig més que a Déu el vull veure:
tant de goig tinc per l'amor que em penetra.
Així em té pres i així m'empresona
l'amor ardent, com si fos dins d'un cofre
tancat amb clau, i tot mon cor fos dintre,
on no pogués moure'm de cap manera;
car tant és gran l'amor que us tinc i ferma
que el meu cor no el destorba l'angoixa,
bella, de vós, ans resta com la torre
i sols us ama a vós, blanca coloma.
Bella sens par de presència noble,
vostre bell cos és més bell que el de totes,
i tan gentil que lluu com pedra fina
amorós, bell, més penetrant que estrella;
d'on quan us veig amb les altres en flota
les depassau, tal com fa el carboncle
que de virtuts les fines pedres passa:
vós la millor, l'astor sobre l'esmerla.
L'amor que us tenc a tot arreu m'estella,
no ha estimat més coralment cap home;
tan fort amor com aquest que el cor m'obre
no fou jamai en cos d'home ni ànima.
Som més torbat que no ho fou Aristòtil
d'amor que crema i els cinc sentits desferma;
com monjo bo que no deixa la cel.la,
tinc prop el cos de vós tant com dits d'ungla.
Oh cos donós, net de frau i delicte!,
preneu de mi pietat, bella dona,
no permeteu que d'amor jo peresca,
ja que vos am més que cap home afirma;
i us suplic a vós el més bell arbre
de tots bons fruits on valors prenen ombra,
que em retingueu en vostra excel.lent cambra,
que vostre sóc i seré tant com visqui.
dijous, 16 d’abril del 2009
Dijous poema
Vicent Andrés Estellés
Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.
Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.
divendres, 10 d’abril del 2009
Divendres poema
Aquesta setmana és Setmana Santa. I hem canviat l'encapçalament de Dijous poema perquè la fortíssima tradició i els records d'una infantesa ennegrida per la religió, ens obliguen, avui, a regalar-vos amb aquest excel.lent poema.
Salvador Espriu - Setmana Santa
[XXV]
Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.
Salvador Espriu - Setmana Santa
[XXV]
Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.
dijous, 2 d’abril del 2009
Dijous poema
Enric Casassas
La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un vendaval.
I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA
La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un vendaval.
I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA
La veritat en un setrill (lletra e)
La invasió dels bolets
Als membres de l'equip de "Personatges itinerants", amb tota l'estimació gastronòmica.
Un dia boirós de primavera, ni massa fred ni massa calorós, la Maria va llevar-se i en un gest d’un automatisme romànticament inútil va obrir la finestra per flairar unes aromes inexistents en l’aire del Llobregat. I no se sap si pel canvi climàtic o per alguna causa encara més greu, “la bomba atòmica!” n’haurien dit els avis, va veure com apareixien uns bolets a la jardinera. La Maria era soltera de naixement, i vivia en un piset cantoner petit i assolellat a Sant Feliu de Llobregat, amb una vista esplèndida del riu i també de Montserrat, els dies de poca broma (poca broma, que parlem de fum).Va esperar uns dies per tal de poder identificar bé els foncs misteriosos (la Maria, de més jove havia anat a buscar bolets amb el seu pare i en tenia una certa coneixença) i va poder comprovar que eren uns magnífics rovellons que anaven creixent amb força i determinació.
Ho va comentar amb la veïna del primer, l’Antònia de tota la vida, que li va confirmar que també tenia els testos plens de bolets, però que no eren rovellons. De seguida, la Maria va baixar al pis de l’Antònia de tota la vida i va comprovar que tenia una magnífica collita de fredolics. Com que la cosa començava a prendre una dimensió digna d’ésser comentada en àmbits més concorreguts, la Maria i l’Antònia de tota la vida vàren baixar a la carnisseria de baix. En Joan de la carnisseria de baix ja comentava amb dues clientes la sorprenent notícia: per tots els racons de la botiga sortien, què dic sortien, brollaven xampinyons i més xampinyons a quin més olorós i més bonic. I no els calia gaire ombra, sinó que omplien armaris, sotataules i parets i fins i tot els frigorífics. I tot ho voltaven amb un desvergonyiment digne d’altres éssers vius. Tant i tant que en Joan de la carnisseria de baix les va convidar a servir-se’n més per poder-se’n lliurar que per una generositat natural que els seus pares li haguessin deixat en herència .
Les sospites de la Maria la vàren fer sortir al carrer. I com a casa seva, com a casa de l’Antònia de tota la vida i com a la carnisseria de baix, el fenòmen es feia notar com quan l’Ajuntament guarneix els carrers per Festa Major: no hi havia jardí, jardinera, rotonda, botiga, o test de finestra més petita que no tingués la visita de rovellons, ous de reig, pets de llop, peus de rata, pinetells, carreretes, surenys o camagrocs…
De primer, l’efecte era bonic, interessant, fins i tot engrescador. Veure bolets comestibles a l’abast de la mà per tot arreu era extraordinari, senzillament la notícia més gran en la història de Sant Feliu. Però ben aviat la situació va començar a resultar preocupant: els bolets començaven a envair carrers, places i voreres i la gent hi caminava amb dificultat. Els cotxes relliscaven i sovintejaven els petits accidents.
La Maria va pujar a casa i va engegar la televisió. Com ja s’imaginava, alguna cosa passava que superava les fronteres del país. I, si a Catalunya teniem la visita dels bolets, a Anglaterra l’herba creixia a alçades de sis i set metres, a Suïssa les vaques no paraven de fer llet, o a Rússia els esturions feien tant de caviar que l’havien d’aprofitar donant-lo als porcs.
Quan les Nacions Unides ja feia unes quantes hores que s’havien reunit d’urgència en un vaixell al mig de l’oceà, ja que Nova York era plena de d’una boira espessa com la mantega que impedia caminar, la Maria va despertar-se.
Per sopar s’havia cruspit un bon plat de vedella de la carnisseria de baix amb uns bolets que havia collit l’Antònia de tota la vida, i havia fet una mala digestió.
Suada i desorientada va anar a la dutxa i va deixar córrer l’aigua freda una bona estona fins que va sentir-se alleujada. Quin malson! Quina part del guisat li hauria fet mal?
Va atansar-se a la finestra i la va empènyer per fer entrar l’aire del matí. Encara amb els braços estirats, els ulls se li van obrir com plats de crema de Sant Josep: la jardinera i tot el finestral eren plens d’una mena de petits bolets, transparents, de color de rosa, que omplien l’aire d’un aroma agradablement familiar…
Als membres de l'equip de "Personatges itinerants", amb tota l'estimació gastronòmica.
Un dia boirós de primavera, ni massa fred ni massa calorós, la Maria va llevar-se i en un gest d’un automatisme romànticament inútil va obrir la finestra per flairar unes aromes inexistents en l’aire del Llobregat. I no se sap si pel canvi climàtic o per alguna causa encara més greu, “la bomba atòmica!” n’haurien dit els avis, va veure com apareixien uns bolets a la jardinera. La Maria era soltera de naixement, i vivia en un piset cantoner petit i assolellat a Sant Feliu de Llobregat, amb una vista esplèndida del riu i també de Montserrat, els dies de poca broma (poca broma, que parlem de fum).Va esperar uns dies per tal de poder identificar bé els foncs misteriosos (la Maria, de més jove havia anat a buscar bolets amb el seu pare i en tenia una certa coneixença) i va poder comprovar que eren uns magnífics rovellons que anaven creixent amb força i determinació.
Ho va comentar amb la veïna del primer, l’Antònia de tota la vida, que li va confirmar que també tenia els testos plens de bolets, però que no eren rovellons. De seguida, la Maria va baixar al pis de l’Antònia de tota la vida i va comprovar que tenia una magnífica collita de fredolics. Com que la cosa començava a prendre una dimensió digna d’ésser comentada en àmbits més concorreguts, la Maria i l’Antònia de tota la vida vàren baixar a la carnisseria de baix. En Joan de la carnisseria de baix ja comentava amb dues clientes la sorprenent notícia: per tots els racons de la botiga sortien, què dic sortien, brollaven xampinyons i més xampinyons a quin més olorós i més bonic. I no els calia gaire ombra, sinó que omplien armaris, sotataules i parets i fins i tot els frigorífics. I tot ho voltaven amb un desvergonyiment digne d’altres éssers vius. Tant i tant que en Joan de la carnisseria de baix les va convidar a servir-se’n més per poder-se’n lliurar que per una generositat natural que els seus pares li haguessin deixat en herència .
Les sospites de la Maria la vàren fer sortir al carrer. I com a casa seva, com a casa de l’Antònia de tota la vida i com a la carnisseria de baix, el fenòmen es feia notar com quan l’Ajuntament guarneix els carrers per Festa Major: no hi havia jardí, jardinera, rotonda, botiga, o test de finestra més petita que no tingués la visita de rovellons, ous de reig, pets de llop, peus de rata, pinetells, carreretes, surenys o camagrocs…
De primer, l’efecte era bonic, interessant, fins i tot engrescador. Veure bolets comestibles a l’abast de la mà per tot arreu era extraordinari, senzillament la notícia més gran en la història de Sant Feliu. Però ben aviat la situació va començar a resultar preocupant: els bolets començaven a envair carrers, places i voreres i la gent hi caminava amb dificultat. Els cotxes relliscaven i sovintejaven els petits accidents.
La Maria va pujar a casa i va engegar la televisió. Com ja s’imaginava, alguna cosa passava que superava les fronteres del país. I, si a Catalunya teniem la visita dels bolets, a Anglaterra l’herba creixia a alçades de sis i set metres, a Suïssa les vaques no paraven de fer llet, o a Rússia els esturions feien tant de caviar que l’havien d’aprofitar donant-lo als porcs.
Quan les Nacions Unides ja feia unes quantes hores que s’havien reunit d’urgència en un vaixell al mig de l’oceà, ja que Nova York era plena de d’una boira espessa com la mantega que impedia caminar, la Maria va despertar-se.
Per sopar s’havia cruspit un bon plat de vedella de la carnisseria de baix amb uns bolets que havia collit l’Antònia de tota la vida, i havia fet una mala digestió.
Suada i desorientada va anar a la dutxa i va deixar córrer l’aigua freda una bona estona fins que va sentir-se alleujada. Quin malson! Quina part del guisat li hauria fet mal?
Va atansar-se a la finestra i la va empènyer per fer entrar l’aire del matí. Encara amb els braços estirats, els ulls se li van obrir com plats de crema de Sant Josep: la jardinera i tot el finestral eren plens d’una mena de petits bolets, transparents, de color de rosa, que omplien l’aire d’un aroma agradablement familiar…
divendres, 27 de març del 2009
Ànimes (2)
Gos vell
Diabètic, amb un fetge inflat com un meló per haver menjat tota la vida com una persona, les persones se’l miren amb pena i pensen en la sort que tindrà quan li arribarà l’hora que li faran l’eutanàsia. Gros com un porc, camina lentament amb la sort d’anar a quatre grapes i no necessitar crosses. Dorm sempre fora perquè se li escapen els pets a tothora i només el deixen entrar a casa de passada per baixar al carrer dos cops al dia. El fred li fa un abric gèlid i dur que se li enganxa als ossos. I morirà un dia tot sol, al balcó, una nit de pluja, perquè la família l’haurà oblidat per anar al cine a veure una pel.lícula de Walt Disney doblada al català.
Diabètic, amb un fetge inflat com un meló per haver menjat tota la vida com una persona, les persones se’l miren amb pena i pensen en la sort que tindrà quan li arribarà l’hora que li faran l’eutanàsia. Gros com un porc, camina lentament amb la sort d’anar a quatre grapes i no necessitar crosses. Dorm sempre fora perquè se li escapen els pets a tothora i només el deixen entrar a casa de passada per baixar al carrer dos cops al dia. El fred li fa un abric gèlid i dur que se li enganxa als ossos. I morirà un dia tot sol, al balcó, una nit de pluja, perquè la família l’haurà oblidat per anar al cine a veure una pel.lícula de Walt Disney doblada al català.
dijous, 26 de març del 2009
Dijous poema
Miquel Bauçà - Tots els costats com un llac
Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil -les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós. Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives. Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa, fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’alfàbega trista”.
Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil -les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós. Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives. Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa, fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’alfàbega trista”.
dijous, 19 de març del 2009
Dijous poema
Avui sóc al País Valencià i aquesta nit cremaran les Falles. Per tant, és de justícia incloure en aquesta petita selecció uns versets de falla del 2009 dedicats a Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, que serà cremat (en efígie) en un acte de purificació molt propi dels valencians.
A un home tant mafiós
Les males llengües comenten
que és un home afortunat,
tot perquè la loteria
deu vegades li ha tocat.
De mirada un tant dubtosa
els té a tots ben controlats
alcaldes i regidors,
jutges i diputats.
Ell maneja tots els fils,
fa sempre el que li ve en gana,
per tothom és conegut
l’Al Capone de La Plana.
A un home tant mafiós
Les males llengües comenten
que és un home afortunat,
tot perquè la loteria
deu vegades li ha tocat.
De mirada un tant dubtosa
els té a tots ben controlats
alcaldes i regidors,
jutges i diputats.
Ell maneja tots els fils,
fa sempre el que li ve en gana,
per tothom és conegut
l’Al Capone de La Plana.
dijous, 12 de març del 2009
Dijous poema
Pere Quart - Musclo
Anà perdent la salut
de tant beure a doble queix.
Fou enterrat en taüt
amb fons d'un arròs amb peix.
Anà perdent la salut
de tant beure a doble queix.
Fou enterrat en taüt
amb fons d'un arròs amb peix.
dijous, 5 de març del 2009
Ànimes (1)
Gos de carro
Sovint és trobat, o regalat. Lligat sempre amb un cordill ni massa llarg ni massa curt que li permet viure entre dues rodes grans com tot el món, camina sense parar seguint les passes d’un gos enorme que no para de cagar. Només espera que aquesta casa on viu, on dorm, on s’aixopluga quan fa mal temps, s’aturi de tant en tant per poder descansar una estona. Un home, a voltes, pensa en ell i li posa aigua i una mica de menjar. I de camí, sempre arreplega alguna cosa d’ací d’allà. Quan serà vell i no podrà seguir el pas, no viurà gaire temps. El gos de carro, sense carro, no va enlloc.
Dijous poema
Josep Maria Bayarri – Ànsia color de safrà
Tens uns ulls de record.
A bones hores, ara,
el sentit de l’esguard se m’esparvera.
Tu sentiràs al centre de la còrnia
una deshumanització de l’iris
i me voràs com sure en la igniscència
precisa.
Recordaràs l’encant de l’auri
quasi terrós. Alhora persistent
vindrà al teu cristal•lí la papallona
i pel finestral bru de tes pupil•les
la meravella de lo que no és.
Tens uns ulls de record.
Adés les hores de la infància
d’arbres i de flors de paper de seda;
després les pomes de la joventut
que tenia sucoses somniacions;
més després l’ànsia de color de safrà
i suculenta de les arquivoltes
del sentiment.
Mira jo me sé estar grunsant-me
en les cordes dels àpexs evocadors
dels teus ulls.
Tens uns ulls de record.
A bones hores, ara,
el sentit de l’esguard se m’esparvera.
Tu sentiràs al centre de la còrnia
una deshumanització de l’iris
i me voràs com sure en la igniscència
precisa.
Recordaràs l’encant de l’auri
quasi terrós. Alhora persistent
vindrà al teu cristal•lí la papallona
i pel finestral bru de tes pupil•les
la meravella de lo que no és.
Tens uns ulls de record.
Adés les hores de la infància
d’arbres i de flors de paper de seda;
després les pomes de la joventut
que tenia sucoses somniacions;
més després l’ànsia de color de safrà
i suculenta de les arquivoltes
del sentiment.
Mira jo me sé estar grunsant-me
en les cordes dels àpexs evocadors
dels teus ulls.
dimecres, 4 de març del 2009
La veritat en un setrill (lletra d)
El cuiner georgià
En Iosif (el seu pare no tenia més imaginació per posar noms), va néixer a Gori, a Geòrgia. Al mateix poble que en Iosif Stalin. I es deia Iosif igual que el seu pare i el seu avi, i que totes les generacions que ell podia recordar.
En Iosif no havia conegut el seu avi: a la seva família es casaven tard i sovint tenien fills quan el cap ja els blanquejava. A casa seva tenien una cantina-restaurant que servia menjars econòmics als treballadors de les fàbriques locals. Hi treballava tot un estol familiar: cosinsmainosapsquants, dues ties, un oncle ferit de guerra, una germana, dos nebots...No sempre tots alhora, però tots en menjaven.
L’avi era una llegenda a Gori: se’l sabia de la mateixa edat que Stalin, i n’havia estat un gran i infatigable seguidor, i sempre explicava que, a l’escola, havien compartit pupitre i, més tard, secrets de sotana al seminari de Tbilissi, la capital. Stalin en va ser expulsat als vint anys per les seves idees revolucionàries i l’avi d’en Iosif per motius molt diferents, més relacionats amb el comerç intern d’embotits i alcohol i amb la seva facilitat per relacionar-se amb les ballarines del teatre local.
L’avi d’en Iosif va fer carrera definitiva d’ençà del terratrèmol que destruí la ciutat de Gori el 1920. L’estraperlo, i les facilitats que li donava la seva relació amb el partit bolxevic a l’hora de la reconstrucció de la ciutat, li varen permetre accedir amb facilitat a poder administrar una mena de restaurant que amb el temps va arribar a ésser l’enveja de tota la ciutat.
Per la història amb l’Stalin i pels fets del terratrèmol, la família d’en Iosif tenien a Gori una fama més que merescuda de filo-stalinistes i de bandarres.
Però no tots els culs seuen sempre en cadires toves. I el final de l’URSS, amb la separació de Geòrgia, va fer davallar la indústria local cap a una crisi espessa com una boira que tancava fàbriques dia si, dia també.
I en Iosif també va haver de deixar el restaurant. La família ho tenia malament. Culinàriament, cru. I en Iosif, que no sabia fer una altra cosa, se’n va anar a la capital a la recerca de feina. Va trobar un lloc de cambrer en un local de molt mala mort i ben aviat va fer el càlcul intel•ligent de casar-se amb una puta russa que va conèixer en hores de treball, convençut que li obriria les portes a feines més acomodades. Va tenir raó mentre la va tenir, i durant uns quants anys l’ofici de la seva dona li va permetre treballar poc i fer-se una caseta a Gori. Però hi ha feines que depenen molt del mercat i la forta competència va treure la dona de circulació molt abans que ell es pensava.
Així doncs, i tot aprofitant (aprofitar, com tothom sap, és el verb preferit d’en Iosif i la seva família) algunes velles amistats de l’Olga, la seva muller, va aconseguir l’encàrrec de dirigir el vagó restaurant d’un dels trens del Transsiberià de Moscou a Vladivostok. 9300 quilòmetres en una setmana sense baixar del tren era un repte ben contradictori: moure’s tant movent-se tan poc. Va contractar una noia siberiana per treballar a la cuina i servir plats i va començar una nova etapa de martingales i enganys. El nou Cap de Restaurant tenia ben comprats el Cap de Tren i la majoria dels caps de vagó amb menjar i participació en els beneficis sobre les trampes que feia, sobretot amb els estrangers, a canvi de silencis i complicitats.
Però un dia va voler ensarronar una colla de cubans. I en Iosif ignorava la relació cubana-russa i com s’articulava. I els cubans, en arribar a Moscou, varen moure fils a ritme de salsa i tothom va ballar de seguida. Els fets van viatjar d’un despatx a l’altre durant uns mesos, fins que al final li van retirar la llicència per treballar al tren.
La parella va tornar a Gori en el pitjor dels moments. Era l’agost del 2008 i la guerra hi havia fet estralls. I la caseta ja no hi era: una bomba russa l’havia fet miques. I la “bona” gent del poble, en un atac d’ira, havia cremat el restaurant amb una part de la família a dins, fent-los culpables (la guerra sempre és injusta) del que estava passant. I per acabar-ho d’adobar, tenir una dona russa no el feia el veí més popular.
No li quedava res, només l’Olga, i tothom la insultava pel carrer. A ella i a ell, fill de la família més odiada del poble, fins i tot després de l’incendi purificador.
No tenia massa sortides, covard com era. Anà a cercar entre les runes un vell kalasnikoff 47, resta del mercat negre d’altres anys, i de poc que es mata entre bigues, teules i maons. Veié que encara funcionava i que estava carregat. Se l’adreçà a la boca i premé el gallet amb força.
Del cap no en quedà res, de tants trets que li etzibava el vell fusell. Estremia l’estampa d’aquell cos assegut a terra, sense cap, amb el fusell entre les cames.
I l’Olga? Ja corria cap als tancs russos. Ningú com ella comprenia la soledat del soldat rus...
En Iosif (el seu pare no tenia més imaginació per posar noms), va néixer a Gori, a Geòrgia. Al mateix poble que en Iosif Stalin. I es deia Iosif igual que el seu pare i el seu avi, i que totes les generacions que ell podia recordar.
En Iosif no havia conegut el seu avi: a la seva família es casaven tard i sovint tenien fills quan el cap ja els blanquejava. A casa seva tenien una cantina-restaurant que servia menjars econòmics als treballadors de les fàbriques locals. Hi treballava tot un estol familiar: cosinsmainosapsquants, dues ties, un oncle ferit de guerra, una germana, dos nebots...No sempre tots alhora, però tots en menjaven.
L’avi era una llegenda a Gori: se’l sabia de la mateixa edat que Stalin, i n’havia estat un gran i infatigable seguidor, i sempre explicava que, a l’escola, havien compartit pupitre i, més tard, secrets de sotana al seminari de Tbilissi, la capital. Stalin en va ser expulsat als vint anys per les seves idees revolucionàries i l’avi d’en Iosif per motius molt diferents, més relacionats amb el comerç intern d’embotits i alcohol i amb la seva facilitat per relacionar-se amb les ballarines del teatre local.
L’avi d’en Iosif va fer carrera definitiva d’ençà del terratrèmol que destruí la ciutat de Gori el 1920. L’estraperlo, i les facilitats que li donava la seva relació amb el partit bolxevic a l’hora de la reconstrucció de la ciutat, li varen permetre accedir amb facilitat a poder administrar una mena de restaurant que amb el temps va arribar a ésser l’enveja de tota la ciutat.
Per la història amb l’Stalin i pels fets del terratrèmol, la família d’en Iosif tenien a Gori una fama més que merescuda de filo-stalinistes i de bandarres.
Però no tots els culs seuen sempre en cadires toves. I el final de l’URSS, amb la separació de Geòrgia, va fer davallar la indústria local cap a una crisi espessa com una boira que tancava fàbriques dia si, dia també.
I en Iosif també va haver de deixar el restaurant. La família ho tenia malament. Culinàriament, cru. I en Iosif, que no sabia fer una altra cosa, se’n va anar a la capital a la recerca de feina. Va trobar un lloc de cambrer en un local de molt mala mort i ben aviat va fer el càlcul intel•ligent de casar-se amb una puta russa que va conèixer en hores de treball, convençut que li obriria les portes a feines més acomodades. Va tenir raó mentre la va tenir, i durant uns quants anys l’ofici de la seva dona li va permetre treballar poc i fer-se una caseta a Gori. Però hi ha feines que depenen molt del mercat i la forta competència va treure la dona de circulació molt abans que ell es pensava.
Així doncs, i tot aprofitant (aprofitar, com tothom sap, és el verb preferit d’en Iosif i la seva família) algunes velles amistats de l’Olga, la seva muller, va aconseguir l’encàrrec de dirigir el vagó restaurant d’un dels trens del Transsiberià de Moscou a Vladivostok. 9300 quilòmetres en una setmana sense baixar del tren era un repte ben contradictori: moure’s tant movent-se tan poc. Va contractar una noia siberiana per treballar a la cuina i servir plats i va començar una nova etapa de martingales i enganys. El nou Cap de Restaurant tenia ben comprats el Cap de Tren i la majoria dels caps de vagó amb menjar i participació en els beneficis sobre les trampes que feia, sobretot amb els estrangers, a canvi de silencis i complicitats.
Però un dia va voler ensarronar una colla de cubans. I en Iosif ignorava la relació cubana-russa i com s’articulava. I els cubans, en arribar a Moscou, varen moure fils a ritme de salsa i tothom va ballar de seguida. Els fets van viatjar d’un despatx a l’altre durant uns mesos, fins que al final li van retirar la llicència per treballar al tren.
La parella va tornar a Gori en el pitjor dels moments. Era l’agost del 2008 i la guerra hi havia fet estralls. I la caseta ja no hi era: una bomba russa l’havia fet miques. I la “bona” gent del poble, en un atac d’ira, havia cremat el restaurant amb una part de la família a dins, fent-los culpables (la guerra sempre és injusta) del que estava passant. I per acabar-ho d’adobar, tenir una dona russa no el feia el veí més popular.
No li quedava res, només l’Olga, i tothom la insultava pel carrer. A ella i a ell, fill de la família més odiada del poble, fins i tot després de l’incendi purificador.
No tenia massa sortides, covard com era. Anà a cercar entre les runes un vell kalasnikoff 47, resta del mercat negre d’altres anys, i de poc que es mata entre bigues, teules i maons. Veié que encara funcionava i que estava carregat. Se l’adreçà a la boca i premé el gallet amb força.
Del cap no en quedà res, de tants trets que li etzibava el vell fusell. Estremia l’estampa d’aquell cos assegut a terra, sense cap, amb el fusell entre les cames.
I l’Olga? Ja corria cap als tancs russos. Ningú com ella comprenia la soledat del soldat rus...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)