Josep Carner

Sense entrar en la conversa, com si diguéssim, copio literalment unes notes de Josep Pla referides a Josep Carner i a un sonet que transcric al final.


Sobre Josep Carner -Josep Pla-

Amb motiu d'haver fet vuitanta anys, Josep Carner rebé, en el seu domicili de Brussel·les, uns quants amics catalans i els donà aquest vers que em fa arribar una bona amiga.

Aquest sonet terrible de Josep Carner s'hauria de donar a llegir a tothom amb la intenció que tothom el medités. Però potser hauria valgut més que aquest sonet no s'hagués hagut d'escriure mai, fent per manera que les persones que formaven part de les classes dirigents en el període anterior a aquest període haguessin tingut una mica de cura de les persones amb les quals es jugaven els diners –per dir-ho amb la vulgaritat natural del país. Carner fou un home personalment fabulós. He escrit un «Homenot» sobre Josep Carner. Aquest home, totalment desconegut en aquest país per les generacions joves, ha estat objecte d'un retrat literari escrit per mi, perquè jo l'he conegut molt bé en el moment que iniciava la seva plenitud humana, o sigui dialèctica. Ha estat un cas de capacitat d'expressió i de domini de la llengua literalment prodigiós. Deia el que volia. Quan parlava amb la gent deia el que volia i se l'emportava com una fulla alleugerida pel vent. No els recitava pas les seves poesies –que no crec que haguessin comprès– ni utilitzava el llenguatge de la seva Malvestat d'Oriana, que era el llenguatge clos dels poetes provençals, que, per desgràcia, els poetes d'ací imitaren. Parlava de tot indistintament, sobretot de política i sempre utilitzant les fonts del periodisme anglès, que llegia àvidament. Per ell tot era igual: Anglaterra, França, Catalunya, Espanya, Itàlia, Provença. Feia un aiguabarreig que, de vegades, semblava dominat per la inconsciència. Per ell tot era intercanviable i indiferent. Si alguna vegada hagués parlat amb els pagesos, amb els botiguers, amb els petits fabricants de l'època, amb les classes bàsiques del país, aquestes persones haurien quedat sense respir. El seu món era el dels esnobs, els singulars, els calets més o menys sorprenents –menys que més. Era un refinat, unretòric prodigiós, un impacte facilíssim de la fraseologia liberal, ultraliberal de l'època. Aspirava a ésser tingut per un anglès –i ja cònsol d'Espanya, encara més. No crec que, d'aquest país, en sabés res de res –fora, és clar, del que havia llegit, de literatura sobretot, i el que li havien contat els seus amics. Així i tot, i sobretot pel fet d'ésser un gran barceloní i un bohemi de coll planxat i ben vestit, arribà molt amunt en aquest país. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, director d'una col·lecció literària, inspirador notori d'un diari, personatge important de la minoria noucentista. Fou considerat sempre un gran artista, i el punt de bohèmia que tenia l'ajudà considerablement en aquest sentit. A més, era catòlic, molt amic dels jesuïtes, apreciadíssim de moltes famílies de dreta litberal, lagunes de les quals havien fet la darrera guerra carlina, com la del seu íntim Bofill i Mates. Però aquesta situació no li donà mai una gran obertura en aquest país, perquè, del poble-poble, no en tingué mai cap coneixement. Havent topat, malgrat la immensa generositat de Cambó, amb la Lliga, es tornà un ressentit. Entrà en la carrera consular i aquesta fou, potser, la seva relativa salvació –i dic relativa perquè no deixà mai d'ésser un bohemi. Dins aquesta carrera fou considerat extremament bé. Jo el vaig veure fent de cònsol a Gènova i a Le Havre amb un beneplàcit extraordinari dels seus superiors: les ambaixades de Roma i de París. Fou a Madrid que Carner tingué el gran èxit que a Barcelona –fora d'una minoria petitíssima– tothom li discutí. Els articles que publicà a El Sol tingueren un èxit fabulós. N'he sentit fer grans elogis a Ortega, Unamuno, Pérez de Ayala, Díaz Canedo, sense parlar d'Aznar, que era el director del paper. Entrà a formar part de la «masa encefálica de la nación». Cregueren que havia sorgit un escriptor castellà de gran categoria. Del que havia fet a Barcelona, no en tenien ni idea. Vinguda la guerra, fou tingut en gran estima. L'ambaixador Ossorio y Gallardo, a Brussel·les i a París, el considerà el seu braç dret. Fou un home important, ben vestit, de pes. No sé pas quin criteri tingué de la guerra civil. No el vaig veure mai. Quan vingué l'ensorrada, es demostrà que Carner havia estat el de sempre. Hiperbòlic i frívol. I al capdavall hagué d'escriure el sonet. No s'haurà pogut pas queixar de falta de temes.

El poeta i escriptor Josep Carner –considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia– no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d'explicar. Si es vol judicar l'home a través de la poesia que ha escrit, s'hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior. Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l'hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit –activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava –és un home devorat per la ironia–, d'un ambivalent, d'un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva –potser només comparable a la de Bofill i Mates– que portava la ironia al roig viu. Sovint –però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país– era sarcàstic. Només potser respectava els capellans –alguns capellans, s'entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat –era d'una família que probablement havia estat pietista. Tinc la impressió que estima més el pare Casanovas S.J. que els grans personatges del país en aquest moment: Gaudí, Turró, Ruyra, Cambó, Maragall, etcètera. Prat de la Riba l'estimava com un director de diari estima les persones que contribueixen a emplenar-lo, perquè entre Prat i Carner els gustos eren molt diferents.

En els seus primers anys de Barcelona, la pobresa de Josep Carner fou certa però molt ben dissimulada. Durant aquests anys la qualitat del seu tracte fou tan fascinadora, la seva conversa fou tan inhabitual i divertida, fou un home tan valent i, per tant, tan arriscat, que Carner es convertí fàcilment en un comensal admiradíssim de moltes cases que freqüentà en aquells anys. Per sortir de la pobresa, i per donar una campanada contra la gasiveria del país, entrà –ja tard– en la carrera consular, i potser aquesta entrada li hauria resolt el problema econòmic si no s'hagués casat. Es casà amb una senyora Edwards, d'una família de Xile dedicada a la diplomàcia. La senyora era molt lluny, però el viatge fou magnífic. A Carner, li agradà sempre l'infantilisme del viatge. Ja casat, no tingué mai cap cèntim perquè el seu pressupost, com a vice-cònsol primer i com a cònsol després, no arribà mai a tancar-se d'una manera equilibrada. La pobresa, daurada, de Carner arribà a crear-li un hàbit –una mena de convicció fortíssima que els diners no eren una cosa decisiva en la seva vida, sinó simplement aleatòria i esporàdica però indefectiblement assegurada. Arribà a creure que els diners no tenien gens d'importància. No he conegut ningú que tingués una generositat menys meditada, que hi apliqués menys la comptabilitat. Estava segur que a fi de mes –abans de fi de mes– no en tindria cap. Aparentment no crec que demostrés mai cap maldecap. També crec que aquest dèficit permanent li produí moments desagradables. Els diners dels altres li produïren un visible ressentiment, però no crec que s'hi engavanyés massa. Ara: sobre el problema de saber que Carner fou el reflex precís de la seva poesia, em sembla que hi hauria molt a dir.

Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i de l'esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.

Avui poema

Vladimir Maiakovski, poeta extraordinari, llegia els seus poemes en grans estadis davant de multituds. A la mort de Lenin, va escriure un poema que es va publicar a la premsa de l'endemà. El va completar més endavant i es va publicar com un llibre. És potser una de les més grans cançons d'amor per una persona dedicada a l'acció política. Més endavant, en els anys 30, tot i haver-se mantingut fidel a les seves conviccions, Maiakovski va suïcidar-se d'un tret al cap després d'alguns incidents amb les autoritats. Transcric un petit fragment del poema.


Vladimir Maiakovski - Poema a Lenin

JO VAIG CONÈIXER UN OBRER.
Era analfabet,
però havia sentit parlar Lenin.
I, sobtadament, ho comprengué tot.

Jo vaig sentir explicar-ho a un camperol siberià:
arrabassarem fusell en mà
un poblet a l’enemic,
i repartirem les terres.

Encara que no havien llegit ni escoltat Lenin,
aquests homes eren leninistes.

Vaig veure unes muntanyes
on no hi creixia ni un sol arbust.
Només els núvols havien caigut de cara sobre les roques.
I l’únic muntanyenc que hi havia en cent quilòmetres
lluïa una ensenya de Lenin clavada als seus parracs.

Diran: això són ximpleries.
Les seyoretes també es posen agulles per coqueteria.
Però allò no era una agulla. El cor d’ell allà bategant,
sobreixint d’amor a Ilitx, cremà la camisa i encengué l’ensenya.

Avui poema

Aquestes calors insuportables ens menen a altres calors de jovenesa on passejavem pels camps i pels boscos de Sant Boi. Llavors, tot era una mica més nostre que ara i, fins i tot, hi havia libèl.lules...

Maria Antònia Salvà - Libèl.lula

Flor viva de l’aire,
libèl.lula atzur,
volares rondaire,
per sobre del mur.

Tota esgarrifança,
tota il.lusió,
son blau d’esperança
llançant a baldó,

la meravellera
s’emmeravellà;
més tu, l’encisera,
fugies enllà.

Avui poema

Mercè Rodoreda - Tarda


Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.

Picasso is painting

L'escriptura genial i única de Picasso amb els pinzells...

Dijous poema

La mort d'un escriptor sempre es motiu de dol sentit, sobretot si es tracta d'un dels nostres literats més importants. Però cal posar sempre un contrapunt a l'embaf de l'adulació fàcil a la que tothom s'apunta. El gran Pere Quart va dedicar a Baltasar Porcel un petit poema amb motiu de la seva amistat amb el rei d'Espanya.

Pere Quart - Tu Porcellus eris (1978)

Egregi Baltasar Porcel,
amb les mans ja toques el cel!
Davant un rei de dret diví
de gust se't va escapar el pipí!

Dijous poema

Avui posem una sextina. Segons els estudiosos, la sextina va ser inventada per Arnaut Daniel, trobador occità del segle XII, molt admirat pel Dant i per Petrarca. És una estructura poètica que «impausa que los sieis vers de chada coblada s’achaban per sieis rimas dispausadas alternativament segon la combinason 6-1-5-2-4-3. La setesma e darniera coblada, compausada de nonmàs tres vers, deu comportar los sieis mots clau dau poema.»

Joan Brossa - Sextina del poeta barbabrut i la seva companya

Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge;
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m’omple de pena.

Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge.
on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.

Si l’has besat perquè es talli les ungles,
t’escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m’acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
Quan es treu el jersei mai no se’l penja
i només qui s’esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l’ombra fins diumenge.

Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d’un arbrat que creix tot d’ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d’un budell l’altre tot penja.

Amb en Joan, però, la vida penja
d’un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d’una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.

No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.

Dijous poema

Mossèn Cinto escrigué una meravella que es diu Canigó. En presentem els vuit darrers versos.

Jacint Verdaguer

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Ànimes (4)

Gos llebrer

No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…

Dijous poema

Agustí, avui el teu record és encara una presència constant que dibuixa llàgrimes en la nostra retina. He triat per a tu aquests versos...

Màrius Torres - Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

Dijous poema

Joan Brossa – El Saltamartí

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

La veritat en un setrill (lletra f)

Batiste Cordet

Batiste Cordet, fill de Casa Cordet de Petrer, a la Vall del Vinalopó, va néixer l’hivern de 1887. I la seva mare, que ja havia parit sis germans més, va morir en el part cansada d’esforçar-se a fer-lo venir al món i de no acabar d’entendre perquè portava la vida que portava. Batiste va ser el Petrerenc 3814 i el seu pare, content, ja pensava en el jornal que s’estalviaria a l’hora de veremar i de collir olives. Tot plegat comptes mal fets, ja que Batistet, quan va tenir l’edat, va decidir anar-se’n a una fàbrica de sabates on el treball no depenia del mal temps i a l’hivern podia traginar sota cobert. Però era un home inquiet, i ben aviat va començar a trobar petits poble i sabates, i va començar a rodar per la comarca tastant feines i feinetes a la recerca de l’impossible: molts diners i poc esforç.

Quan anà al servei militar va aprofitar l’ocasió, i s’apuntà a la Guàrdia Civil tot pensant en un futur més d’acord amb les seves ambicions.

El món de la caserna li recordava l’autoritat paterna, però sense pallisses (amb una mica de sort les repartia ell), i els germans i les germanes quedaven substituits per una petita tropa disposada a l’obediència. Tenia casa, roba i menjar, i, a més, cobrava un sou per poca feina. No podia demanar més.
Ben aviat ascendí en l’escalafó i el traslladaren a un poble de Catalunya, massa petit per al seu gust, però pensà que arribarien temps millors i decidí que aprofitaria per casar-se. Allà, doncs, hi conegué una noieta feble de sentits i fàcil d’enlluernar amb l’uniforme i s’hi casà al cap de tres mesos.
El traslladaren a Girona. Allà tingué la sort de viure els incidents més greus de la proclamació de la República i els anys posteriors sense haver-se de comprometre massa, fins que l’entrada dels Nacionals a Barcelona li permeté de demanar el trasllat voluntari a la Presó Model, on ascendí ràpidament a Tinent. Havia aprofitat molt bé l’ocasió. Tenia molta gent per manar i milers de presos, la pitjor escòria que hauria pogut imaginar-se, a l’abast de la mà.
I el més important de tot. Cada dia, cinc dies a la setmana, ell, personalment, comanava l’escamot d’afusellament que, al Camp de la Bota, lliurava Espanya de quinze o vint indesitjables…
Després, tot dinant, cada dia, tots els dies, li repetia a la seva dona, amb aquell accent seu inconfusible:

-Un dia afusellaré el teu germà, dona, un dia l’arreplegarem, aquell fill de puta, i jo mateix el portaré al Parapeto i l’ompliré de plom! Per ma mare!

El seu cunyat, fugit des d’acabada la guerra, havia comès el delicte de ser un jove mestre de poble, de ser comunista i de poca cosa més.
La dona, tremolosa, li servia un menjar sense sal on hi havia escopit com a tots els àpats, des de no recordava quan…
Passava el temps i minvaven els afusellaments, amb gran pena per a Batiste. Però la Model seguia plena de presos a qui insultar i a qui abocar la bilis constant, la bilis de sempre, fins que arribà la jubilació.
Vivía bé, molt bé. La paga de tinent i l’accés als avantatges de l’estraperlo li havien posat les coses fàcils. S’havia comprat un pis al davant de la presó i cada dia, el primer que feia, quan pixava, mirant per la finestreta del vàter, era recordar-se dels veïns del davant amb quatre frases enverinades.
I després d’esmorzar, per estirar les cames, passejava fent sempre el mateix camí. Baixava pel carrer d’Entença, voltava la plaça d’Espanya, i tornava cap a casa després d’haver comprat la Vanguàrdia.
Un diumenge de maig, càlid i brillant, però avorrit com tots els altres, quan ja girava per la plaça, amb el semàfor verd, va començar a travessar el carrer. Llavors, un tramvia va sortir del no res. Li va semblar que accelerava sense fer cap avís. Li va semblar que el conductor somreia. Li va semblar que el coneixia. Però si era..!
Quan va tenir lloc l’enterrament d’en Batiste Cordet (caixa segellada, no l’hauria reconegut ni sa mare, si hagués viscut) al pati de la presó va formar la Guàrdia Civil i va disparar les salves corresponents.
Per dins de les galeries, corria la beguda i es cantava el Rascayú.

Dijous poema

Festa al Rebost - Apel.les Mestres

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

Ànimes (3)

Gos okupa

És un gos alegre per obligació. Que viu bé. Però que menja la dieta okupa, com tothom, i que més aviat passa una mica de gana. Lligat amb un cordill (icona del gos okupa), passeja molt amb els seus companys, que no amos. I no el renten mai perquè ningú mai no es renta (les cases okupades no solen tenir aigua corrent). Dorm més de dia que de nit, que a casa hi ha molta vida nocturna! I generalment és de mida gran a molt gran, sinó grandíssima.
Acostuma a ser jove: com que les okupacions venen a ser més aviat curtes, no es pot dir que s’hi faci vell, i quan els desokupen, sovint, ell es queda a dins sol com una andròmina més: el gos okupa és com el capità d’un vaixell que s’enfonsa; és l’últim de marxar. I, de vegades, com que ningú no hi pensa, s’enfonsa amb el vaixell…

Dijous poema

Avui és Sant Jordi. I he volgut que el poema tingui la màxima redundància.

Jordi de Sant Jordi - Just al front port vostra bella semblança

Just al front port vostra bella semblança.
d'això el meu cos nit i jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
i ni per mort no se'n perdrà la forma;
ans quan seré del tot fora del segle,
els qui el cos portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran el vostre signe.

Tal com l'infant quan mira el retaule
i, contemplant la pintura amb imatges
amb son cor net, no hi ha qui le'n separi
-tant és el pler de l'or que l'enrevolta-,
així em pren davant l'amorós cercle
de vostre cos, que de tants bens s'enrama,
que mentre el veig més que a Déu el vull veure:
tant de goig tinc per l'amor que em penetra.

Així em té pres i així m'empresona
l'amor ardent, com si fos dins d'un cofre
tancat amb clau, i tot mon cor fos dintre,
on no pogués moure'm de cap manera;
car tant és gran l'amor que us tinc i ferma
que el meu cor no el destorba l'angoixa,
bella, de vós, ans resta com la torre
i sols us ama a vós, blanca coloma.

Bella sens par de presència noble,
vostre bell cos és més bell que el de totes,
i tan gentil que lluu com pedra fina
amorós, bell, més penetrant que estrella;
d'on quan us veig amb les altres en flota
les depassau, tal com fa el carboncle
que de virtuts les fines pedres passa:
vós la millor, l'astor sobre l'esmerla.

L'amor que us tenc a tot arreu m'estella,
no ha estimat més coralment cap home;
tan fort amor com aquest que el cor m'obre
no fou jamai en cos d'home ni ànima.
Som més torbat que no ho fou Aristòtil
d'amor que crema i els cinc sentits desferma;
com monjo bo que no deixa la cel.la,
tinc prop el cos de vós tant com dits d'ungla.

Oh cos donós, net de frau i delicte!,
preneu de mi pietat, bella dona,
no permeteu que d'amor jo peresca,
ja que vos am més que cap home afirma;
i us suplic a vós el més bell arbre
de tots bons fruits on valors prenen ombra,
que em retingueu en vostra excel.lent cambra,
que vostre sóc i seré tant com visqui.

Dijous poema

Vicent Andrés Estellés

Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.

Divendres poema

Aquesta setmana és Setmana Santa. I hem canviat l'encapçalament de Dijous poema perquè la fortíssima tradició i els records d'una infantesa ennegrida per la religió, ens obliguen, avui, a regalar-vos amb aquest excel.lent poema.

Salvador Espriu - Setmana Santa

[XXV]

Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.

Dijous poema

Enric Casassas


La solitud és un terrabastall,
una cridòria immensa que no calla mai,
un vinga trons i trons i trons, un vendaval.

I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA

La veritat en un setrill (lletra e)

La invasió dels bolets
Als membres de l'equip de "Personatges itinerants", amb tota l'estimació gastronòmica.

Un dia boirós de primavera, ni massa fred ni massa calorós, la Maria va llevar-se i en un gest d’un automatisme romànticament inútil va obrir la finestra per flairar unes aromes inexistents en l’aire del Llobregat. I no se sap si pel canvi climàtic o per alguna causa encara més greu, “la bomba atòmica!” n’haurien dit els avis, va veure com apareixien uns bolets a la jardinera. La Maria era soltera de naixement, i vivia en un piset cantoner petit i assolellat a Sant Feliu de Llobregat, amb una vista esplèndida del riu i també de Montserrat, els dies de poca broma (poca broma, que parlem de fum).Va esperar uns dies per tal de poder identificar bé els foncs misteriosos (la Maria, de més jove havia anat a buscar bolets amb el seu pare i en tenia una certa coneixença) i va poder comprovar que eren uns magnífics rovellons que anaven creixent amb força i determinació.
Ho va comentar amb la veïna del primer, l’Antònia de tota la vida, que li va confirmar que també tenia els testos plens de bolets, però que no eren rovellons. De seguida, la Maria va baixar al pis de l’Antònia de tota la vida i va comprovar que tenia una magnífica collita de fredolics. Com que la cosa començava a prendre una dimensió digna d’ésser comentada en àmbits més concorreguts, la Maria i l’Antònia de tota la vida vàren baixar a la carnisseria de baix. En Joan de la carnisseria de baix ja comentava amb dues clientes la sorprenent notícia: per tots els racons de la botiga sortien, què dic sortien, brollaven xampinyons i més xampinyons a quin més olorós i més bonic. I no els calia gaire ombra, sinó que omplien armaris, sotataules i parets i fins i tot els frigorífics. I tot ho voltaven amb un desvergonyiment digne d’altres éssers vius. Tant i tant que en Joan de la carnisseria de baix les va convidar a servir-se’n més per poder-se’n lliurar que per una generositat natural que els seus pares li haguessin deixat en herència .
Les sospites de la Maria la vàren fer sortir al carrer. I com a casa seva, com a casa de l’Antònia de tota la vida i com a la carnisseria de baix, el fenòmen es feia notar com quan l’Ajuntament guarneix els carrers per Festa Major: no hi havia jardí, jardinera, rotonda, botiga, o test de finestra més petita que no tingués la visita de rovellons, ous de reig, pets de llop, peus de rata, pinetells, carreretes, surenys o camagrocs…
De primer, l’efecte era bonic, interessant, fins i tot engrescador. Veure bolets comestibles a l’abast de la mà per tot arreu era extraordinari, senzillament la notícia més gran en la història de Sant Feliu. Però ben aviat la situació va començar a resultar preocupant: els bolets començaven a envair carrers, places i voreres i la gent hi caminava amb dificultat. Els cotxes relliscaven i sovintejaven els petits accidents.
La Maria va pujar a casa i va engegar la televisió. Com ja s’imaginava, alguna cosa passava que superava les fronteres del país. I, si a Catalunya teniem la visita dels bolets, a Anglaterra l’herba creixia a alçades de sis i set metres, a Suïssa les vaques no paraven de fer llet, o a Rússia els esturions feien tant de caviar que l’havien d’aprofitar donant-lo als porcs.
Quan les Nacions Unides ja feia unes quantes hores que s’havien reunit d’urgència en un vaixell al mig de l’oceà, ja que Nova York era plena de d’una boira espessa com la mantega que impedia caminar, la Maria va despertar-se.
Per sopar s’havia cruspit un bon plat de vedella de la carnisseria de baix amb uns bolets que havia collit l’Antònia de tota la vida, i havia fet una mala digestió.
Suada i desorientada va anar a la dutxa i va deixar córrer l’aigua freda una bona estona fins que va sentir-se alleujada. Quin malson! Quina part del guisat li hauria fet mal?
Va atansar-se a la finestra i la va empènyer per fer entrar l’aire del matí. Encara amb els braços estirats, els ulls se li van obrir com plats de crema de Sant Josep: la jardinera i tot el finestral eren plens d’una mena de petits bolets, transparents, de color de rosa, que omplien l’aire d’un aroma agradablement familiar…

Ànimes (2)

Gos vell

Diabètic, amb un fetge inflat com un meló per haver menjat tota la vida com una persona, les persones se’l miren amb pena i pensen en la sort que tindrà quan li arribarà l’hora que li faran l’eutanàsia. Gros com un porc, camina lentament amb la sort d’anar a quatre grapes i no necessitar crosses. Dorm sempre fora perquè se li escapen els pets a tothora i només el deixen entrar a casa de passada per baixar al carrer dos cops al dia. El fred li fa un abric gèlid i dur que se li enganxa als ossos. I morirà un dia tot sol, al balcó, una nit de pluja, perquè la família l’haurà oblidat per anar al cine a veure una pel.lícula de Walt Disney doblada al català.