dimarts, 30 de desembre del 2008

Apunts a la llibreta

Col.leccionisme

Avui he llegit una nota de condol a La Vanguàrdia: "Maria Teresa Duran i Bonet, Col.leccionista de miniatures, Vídua de Miquel Valls i Vilarrubia". Així, en aquest ordre. Primer, col.leccionista de miniatures. Després, vídua de. Potser el pobre Miquel era un home més aviat petit i ja el consideren inclòs en la llista de miniatures. Però sobta l'ordinal per la importància donada a la categoria: primer, col.leccionista; després, vídua. Potser ens trobem, en una societat com la nostra, amb un cas extraordinari de progressisme que atorga als difunts un paper secundari, de desapareguts definitius, d'esborrats del mapa, de pols escampada al vent, i el paper de vídua només és nominal, per cobrar la pensió i prou. Però em temo que no: molt probablement l'amic Miquel ja era el número dos en vida (en aquests àmbits) i potser es dedicava, permeteu-me la perversitat, a treure la pols de la col.lecció matriarcal. El meu sentiment a la família de la senyora.

dimecres, 17 de desembre del 2008

La veritat en un setrill (lletra a)

En Llopis, el sardanista
Els diumenges del sardanista, exactament del sardanista barceloní (o metropolità, com en diríen ara), no eren, als anys seixanta, dies com els altres. I no perquè fos festa, sinó perquè hi havia ballades. Sí, ballades, en plural. Per a en Llopis ballar sardanes no era, com a molts altres llocs, un acte social de trobada del veinat per ballar i no gaire més, com havia estat sempre, amb l’intèrval de l’ensulsiada franquista. Per a en Llopis ballar sardanes era un ritual quasi religiós que començava el dia abans amb la preparació de les espardenyes i, en alguns casos, de tot el mobiliari personal: la llibreta on hi duia anotades les tirades de les sardanes, la gorra o el barret, la camisa blanca per al matí, el jersei per a la tarda, de quin color serien els mitjons, el mocador per a la suor, la pesseta per a la recapta ( no sigui cas que després li toqués posar-hi un duro), l’escut amb la senyera...
En Llopis el diumenge es llevava aviat per escoltar a la ràdio el programa de sardanes que, inevitablement, a les vuit del matí, repetia una cantarella que encara avui podem sentir després de més de quaranta anys, però que era, precisament, la que en Llopis volia escoltar. I després d’unes quantes sardanes, que havia puntejat pixant, dutxant-se, assecant-se amb la tovallola, afaitant-se i vestint-se, prenia un cafè amb llet i es disposava a viure la diada dominical.
Sortia al carrer i es trobava amb la colla d’amics per esmorzar en el mateix bar de sempre. La conversa girava al voltant de temes d’actualitat: La Catedral, que si els músics ja són molt vells, que ja podrien contractar una altra cobla, que encara a la Plaça de Sant Jaume hi ha una mica de varietat; sabeu, l’altre dia a l’Aplec de Calella...?
En Llopis no parlava massa de política amb els seus amics perquè tampoc no tenia massa informació que no fos la de la ràdio, o la de la televisió. Ell sentia la seva vinculació amb les quatre barres, amb Catalunya, però no la projectava gaire més enllà d’aquell “visca” mutilat del final de les ballades que igual podria ser “visca Catalunya” que “visca la mare que ens va parir”.
Ell no ho sabia, però ja va notar que aquell dia no era un dia com els altres. Més gent al carrer, més policia, algunes corregudes, però fins que va arribar a l’oasi de la plaça de la Catedral no va adonar-se del tot que era el Primer de Maig.
La ballada va ser excel.lent. No hi havia la Cobla Popular (la de sempre) i la cobla que tocava era molt més jove i afinava més. Fins i tot les espardenyes semblava que li venien més bé.
Havien quedat per dinar en un bar a una raconada del carrer Princesa. Pa amb tomàquet, embotits, pernil, vi en porró, olives…tot un àpat!
En Llopis tenia una amiga que venia de Parets del Vallès només per la ballada de la plaça de Sant Jaume. Deixà el dinar per anar a buscar-la a l’estació, i, un cop junts, com que tenien temps, anaren baixant per la Rambla fins arribar a la plaça.
L’ambient es presentava espectacular com sempre. La plaça vessava d’una multitud ben diversa: excursionistes amb les motxilles, famílies, grups d’amics, agrupaments escoltes, colles “professionals”, noies agrupades vésasaberperquè, monges i capellans progressistes, uns quants estrangers embadalits fent fotografies, la cobla i els organitzadors. El que no hi havia mai, visiblement, eren sindicats, partits polítics, policia, ni, tal com es diu ara, nouvinguts d’altres indrets de l’estat: a tots plegats la sardana els feia prou fàstic o els provocava una indiferència prou gran. Com ara.
En Llopis era com un caragol en la seva salsa. L’únic moment que valia la pena veure’l: actiu, parlador, sociable, d’un lloc a l’altre…com hem dit, en la seva salsa.
Però a la mitja part va passar una cosa que va trasbalsar la vida d’en Llopis per sempre més. Cinc minuts després d’haver callat la cobla, va començar a sentir-se, molt fort, molt clarament, un himne que en Llopis no havia sentit mai.
- És la Internacional! Va dir un home al seu costat.
- I en català! Va respondre un altre.
Tota la plaça va anar callant lentament alçant els caps tot mirant de trobar d’on venien les veus que cantaven.
A continuació de la Internacional varen sonar Els Segadors, que en Llopis ja havia sentit alguna vegada. Tot seguit, ben fort, ben clar, una veu que deia:
- Catalans! avui és el Primer de Maig…
Mentre la veu seguia parlant, i a falta d’altra policia, en Llopis va veure que els Mossos d’Esquadra de la Diputació corrien, d’un costat a l’altre, per la plaça, buscant per on pujar al terrat d’on venien les veus: no trobaven la porta per on pujar.
La veu, enregistrada, va arribar a repetir tres vegades el seu missatge. I quan ja havia tornat a sonar la Internacional i tornaven a sonar els Segadors, va esclatar el soroll sec d’una trencadisssa, senyal que algun mosso havia trobat l’escala pel carrer del darrera, havia pujat, i començava a trencar els altaveus amb l’alteració segura de no haver pogut evitar l’acció terrorista.
Paral.lelament als fets, i just abans de la mort definitiva de l’equip de música, el responsable de la ballada, cagat de por, havia manat a la cobla, abans de temps, que comencés a tocar.
Així doncs, entre sorolls de cops de porra als altaveus i sons de flabiol, es va restablir la normalitat sardanista.
En Llopis estava paralitzat. Ara començava a recordar. Dies abans, un bon amic seu, l’Albert Torrenteres, que no era sardanista, li havia dit que sobretot no faltés a la ballada d’avui, que seria divertida… Ara començava a lligat caps! L’Albert, quina bogeria! I ell, que, d’alguna manera, ho sabia! I ara, què havia de fer? Se li deslligaven les espardenyes de la por que tenia.
No va dormir en tota la nit fins l’endemà que va retrobar l’Albert somrient, exultant, a la feina. No va saber què fer. L’Albert li va dir:
- Què, Llopis, ahir vas sentir bona música, eh?
En Llopis, que ja tenia trenta-cinc anys no ho va poder païr mai. Va vendre les espardenyes a un company (eren noves i no era qüestió de perdre diners), i es va fer soci del Círculo de Lectores.