dijous, 28 d’octubre de 2010

La Fageda d'en Jordà.avi

Abans que s'acabi l'any Maragall, aquesta meravella que ens fa veure la fageda d'en Jordà sense veure-la, tot i que ara, preparada per al turisme, no és ben bé la fageda d'en Jordà.

diumenge, 23 de maig de 2010

Contes de Camí Ral. 1




La barca d’en Baldiri

En Baldiri sempre havia pensat que calia una bona manera per travessar el riu i anar a Barcelona. Totes li semblaven lentes o massa complicades. I va creure que una barca, com havia vist a Miravet una vegada que hi havia anat en una visita a l’oncle Josep, podria ser una solució més fàcil i, sobretot, adequada als seus interessos. Fàcil, ràpida, i el més interesant: un bon negoci!


Però n’havia de comprar una i no totes anaven bé. Per al Llobregat, la barca havia de tenir una carena ben plana, d’acord amb la fondària del riu, ben diferent de les de la costa. Allà se les havien d’haver amb les onades i els mals oratges, i la profunditat de les aigües no els representava cap problema. I com que havia de transportar persones havia de ser prou gran. Tantes a cada viatge, tants diners que cobraria d’un sol esforç.


El riu per Sant Boi no passava massa cabalós i només li caldria un ajudant per fer moure el giny que posaria uns metres més amunt de l’altre costat per tal d’assegurar una bona arribada al punt exacte, i, tot seguint la corda i amb quatre cops de perxa, la feina quedaria feta en un moment.


Finalment, comprà una barca en desús que havia trobat en un poble de l’Ebre, més amunt de Miravet, se la va fer arreglar per un vell fuster, i contractà un transport fins a Sant Boi.

La cosa no va ser fàcil. Hi havia gastat una colla de diners, però ja tenia la barca nova, flamant, acabada de pintar i lligada a la vora del Llobregat, just davant del camí que baixava de la carretera.


La Guàrdia Urbana de Cornellà el va detenir. Vàren cridar els Mossos, ja que en tractar-se d’un afer d’aigües jurisdiccionals se’ls presentava per definició un problema de jurisdiccions. Però un cop fets els primers interrogatoris, els dubtes se’ls varen aclarir i el van ingressar al Sanatori Psiquiàtric: no hi havia família pròxima i tenien por que, sense una declaració d’incompetència acabés de gastar-se tots els diners que havia guanyat en la loteria de Nadal.


I la barca, com que en Baldiri era de Sant Boi, va quedar detinguda a l’Ajuntament a l’espera d’un dictamen municipal per saber si era aprofitable per al llac del Parc de Marianao. Dubtaven si preservar-ne el nom: “La reina del Llobregat”.


En Baldiri, des de la finestra de la cel.la, mirava la muntanya de Sant Ramon i ja dibuixava a la paret els primers esboços del que hauria de ser un magnífic funicular...

dijous, 13 de maig de 2010

La poesia i el moment polític

Els poetes, de vegades, no pas sempre, han tingut la visió de saber quina era la seva feina en cada moment de la seva vida. Joan Brossa en va ser un.

PEL FET... (Joan Brossa)

Pel fet de trobar-se Carles Riba
a Londres, i davant la impossibilitat
que Josep Maria de Sagarra es traslladés
a Huelva, la representació de la poesia catalana
va quedar reduïda a Luys Santa Marina,
Fernando Gutiérrez, Santos Torroella
i Rafael Manzano.

Desembre de 1956.

diumenge, 7 de febrer de 2010

El retaule de Sant Baldiri


Lluís Dalmau va ésser un pintor gòtic -que alguns autors ja situen en el Renaixement- molt important. Va introduir la pintura a l'oli a Catalunya i va treballar al servei d'Alfons el Magnànim. Se'n coneixen, acreditades, dues obres: El Retaule de la Verge dels Consellers (1443-1445), encarregat pel Consell de Cent i dipositat al MNAC, i el Retaule de Sant Baldiri, de la Parròquia de Sant Boi de Llobregat (1448), del que només se'n conserva la part central encara que n'hi ha localitzades dues possibles altres parts en col.leccions privades. Aquest darrer retaule, magnífic, es pot veure a la sagristia de l'església per cortesia del rector. Lamentem la taca blava de l'esquerra amb l'escut constitucional de Sant Boi, que, amb tota seguretat, en tenim proves documentals, no hi era quan en Lluís Dalmau va pintar el retaule.

dimarts, 12 de gener de 2010

Carta a una Poetessa

La poesia de Carles Riba pot tenir molts embolcalls. Però potser cap de tan barroc com aquest. Malgrat tot, ens agrada.

dijous, 7 de gener de 2010

Gabriel Ferrater 1970

També hi eren Rosa Leveroni, Agustí Bartra, Josep Carner, J.V. Foix... Però no tindrem accés a imatges de tots, segurament. És una llàstima. Tenim, això sí, so de tot el Festival.

dimecres, 6 de gener de 2010

Pere Quart 1970

La grandària del Price, dedicada a la poesia, ja era un fet extraordinari. Però veure Pere Quart recitar les Corrandes d'Exili, era un fet d'un caràcter emocional i polític inoblidable.

dimarts, 5 de gener de 2010

Espriu 1970

El 25 d'abril de 1970, al Gran Price de Barcelona, tingué lloc el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. Els nostres més grans poetes hi recitaren, en un ambient de llibertat vigilada, la seva obra. Foren unes hores inoblidables. Potser en posarem algun altre fragment. Ara, la majoria, són morts, com Franco.

dilluns, 28 de desembre de 2009

El pas del temps

Quan un any s'acaba, sovint ens ve al record el pas del temps i veiem la rapidesa amb què la memòria pinta amb suavitat de colors pastell coses que vàren ser molt més grises.

Un poema de Joan Margarit sempre és de bon païr després de tants àpats...

Joan Margarit - L'any que va morir

En la fotografia color sèpia
és jove i somrient.Recorda
les noies de pel.lícules de guerra
de la meva infantesa:
vaixells entre la boira, trens de nit
i grans ciutats sota l'alarma aèria.
En la llosa hi ha escrit que va morir
l'hivern de mil nou-cents quaranta-quatre,
als vint anys, quan a mi m'enamorava
des de la xafogosa obscuritat
creuada per un focus, l'heroïna
de nits d'amor d'infant. La dura pedra
té un petit clot amb aigua de la pluja
on beuran els ocells quan, l'abric llarg
i el vent desordenant els cabells grisos,
s'allunyi el narrador.
Té el mateix somni als ulls, a una ciutat,
dins un cinema on ara està tot sol.

divendres, 11 de desembre de 2009

50 anys d'excursionisme


L'Antonieta Vendrell, amb el suport del Centre Excursionista de Sant Boi, ha publicat un llibre magnífic -50 anys d'excursionisme a Sant Boi- que recull tanta vida en les seves pàgines que cada cop que l'obres hi trobes un record viu i nou com si el temps no hagués passat.
Gràcies, Antonieta! No sempre trobem a l'abast de la mà un tros de la nostra biografia col.lectiva tan ben treballat.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Avui, poema

Avui és Sant Nicolau!

Al Nord d'Europa sant Nicolau té una reputació de donador de regals, perquè es diu que oferia presents als xiquets pobres; el seu paper correspon, doncs, al dels Reis d'Orient d'altres contrades: de sant Nicolau, Sint Niklaus en neerlandès, deriva el Santa Claus nordamericà. Molt venerat encara avui als països del centre d’Europa per motius diversos, al Principat i al País Valencià sant Nicolau és considerat encara en alguns llocs el patró de la mainada, dels xics i xiquets de les escoles i també dels escolans (avui els de Montserrat elegeixen el seu bisbetó).

Hom creu que avui comença el viatge que portarà al barbut personatge des del nord del continent, portant regals a les cases que l’esperen. El dia 6 de desembre és la data en què tradicionalment comencen les festes de Nadal, tal i com reflecteix la dita: "Sant Nicolau obre les festes de Nadal amb clau".

El dia de Sant Nicolau es fan els captiris o captes realitzades pels infants, anomenats popularment "nicolauets", “nicolaus” o “micolaus”. Els nens recorren el poble casa per casa i botiga per botiga, sovint disfressats i amb un d'ells vestit de bisbe, cantant tot tipus de cançons tradicionals. La comitiva recull tot el que la gent els dóna i amb tots els queviures (dolços, begudes, fruites, fruits secs) i els diners que arrepleguen, fan un bon berenar. A Sant Boi, fa una colla d'anys, jo mateix encara recordo haver-ho fet.

Una de les moltes cançons que es cantaven:

Virolet Sant Pere,
Virolet Sant Pau,
la caputxa us queia,
la caputxa us cau.
Caritat senyora,
caritat si us plau,
que venim de Roma
i portem corona
de Sant Nicolau.

divendres, 27 de novembre de 2009

Avui, poema

Passats de data, posem el poema que Joan Brossa va dedicar el 20 de novembre a una de les persones més odiades si no la que més, d'aquest país.


Joan Brossa - FINAL!

-Havíes d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

divendres, 30 d’octubre de 2009

Avui, poema

Ramon Savall, poeta i Conseller en Cap de Barcelona del 1405 al 1408, escrivia aquests versos, espantat de com anaven les coses. Els transcric, convençut que donaran una visió més transversal, històricament parlant, de com van en aquests moments.


Ramon Savall

1 De mal saber, ab verinos coratge
2 e rabavats, dur, inich ez anterch
3 son huy les gents, que no vey, tant no serch,
4 que·l baix a l’alt vulla dar aventatja,
5 tant es l’ergull e l’enveja que s’an
6 que no s’inch veu cominal pauch ne gran,
7 per que vem tuyt capval a mal viatje.

8 Pensar no puix que·ls homens de peratge
9 haguessen rey, si fos a lur voler;
10 ço qui·lls fig mes e·ls fa lo cor doler
11 es temps de pau, com no han sou ne gatge.
12 Los ciutadans fan stament reyall,
13 en lur vestir meten guany e caball:
14 en breu fondran e muderan penatge.

15 Dels mercaders es cosa fort salvatge
16 qui·lls veu anar cavalcant a tropells,
17 rient, cantant, folrats de bellas pells,
18 per que sovent n’ich tornen ab guiatge.
19 Dels menestrals, mal dir e ben mengar
20 es lur deport e no molt trebellar.
21 Aytal se fa de cascu son missatge.

22 Pagessos veig que·s lansan a carnatga
23 per ben venjar, menant bandositats;
24 pentinats van, ab los collars brodats;
25 e no us penseu dubten de fer ultratge
26 per punt d’onor a qui·s vulla que fos.
27 De ffeyna fer los es fort enujos,
28 per que mant jorn han pa sens compenatge.

29 De neguns homs, lurs obres ne lenguatge
30 no s’enten huy, ten falçat han llur cor.
31 Malvestat viu e la bondat hich mor;
32 pau no s’ich te, ne fe ne homenatge.
33 Los grans princeps e los magors prellats
34 del dret cami son del tot desviats
35 per punt d’onor: qui·s voll n’aja damnatge!

36 Dona del mon, qui fes lo pariatge
37 de Deu e hom per qui fom reperats,
38 pregats per nos, qui som descaminats,
39 lo vostre Fill, qui ’n vos feu son hostatge.

40 Mete·s cascu la ma en son coratge
41 e veja si d’ayçets mal es tocats,
42 e, si u veu clar, lu[n]y se de tals barats.
43 Prenets mos dits per peres e formatge

Avui les gents són de mal humor amb verinós cor i amb voluntat dura, inica i obstinada, fins a tal punt que no veig que cerquin sinó que el baix vulgui avantatjar l'alt: tan grans són l'orgull i l'enveja que es tenen, que ací hom no veu gent normal, petita o gran, ja que els veiem tots cap per avall per mal camí.
No puc pensar que els homes de la noblesa tinguessin rei, si això depengués d'ells; allò que més els fereix i els fa doldre el cor és temps de pau, quan no tenen ni sou ni gatges. Els ciutadans presumeixen d'estament reial, invertint en llurs vestits guanys i capital, i en breu es deixataran i canviaran de plomatge.
És cosa molt repel.lent veure els mercaders anar cavalcant en colles, rient, cantant, folrats de belles pells, i que sovint tornin ací amb escorta. És plaer dels menestrals la maldiença i menjar bé, i no treballar molt; tots es fan servidors d'ells mateixos.
Veig pagesos que es lliuren a matances per prendre bona venjança, lluitant en banderies; van pentinats i amb els collars brodats. I no penseu que temin ultratjar qui fos per punt d'honor. Els enutja molt fer feina, perquè molts dies tenen el pa sense companatge. Avui no s'entenen les obres ni el llenguatge dels homes, tan fals és llur cor. Viu la malvestat i la bondat hi mor; no s'hi mantenen pau, ni fe, ni homenatge. Els grans prínceps i els majors prelats són del tot desviats del camí dret per punt d'honor, sigui qui sigui qui en rebi el dany.
Senyora del món que féreu la unió de Déu i home, pel qual fórem reparats: pregueu per nosaltres, que anem desencaminats, el vostre Fill, que, en vós féu el seu allotjament.
Que cadascú es posi la mà al cor i vegi si és tocat d'aquests mals, i si ho veu clarament que s'allunyi de tals malifetes: prengueu les meves paraules per peres i formatge.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Museu Torres Garcia - Montevideo - Uruguai

Després d'haver parlat de la proporció àurea, l'exemplifiquem amb Torres Garcia, l'uruguaià més català que conec.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Proporció àurea

Encara que calgui un ànec per explicar-ho és molt interessant arribar a comprendre el secret bàsic d'aquesta proporció, tan estimada pels artistes. Alguns dels que conec, molt.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Avui poema

Aquests dies només tenim fets desgraciats al cap.
Arnau d'Erill, entre el 1412 i el 1418 va escriure un sirventès força violent adreçat a un nebot que havia violat una monja filla seva. El fragment és aplicable.


Arnau d’Erill – Sirventès (fragment)


O tu traydor, ¿com pots anar per plaças
ne per ciutats, mesclat ab bones gents?
Tot lo món sap tos greus deffalliments;
cert, tu mereixs c’om te coron d’alaças.
Non has gosat deffendre ton leig crim:
tu est Mordret e semblant de Cahim,
ple de viltats ez exorch de tots béns:
si fossen bons, mort t’agren tos parents.


Oh tu, traïdor!, ¿Com pots anar per places ni per ciutats mesclat amb bones gents? Tothom sap les teves grans culpes; tu mereixes, certament, que hom et coroni de safrà.
No has gosat justificar el teu lleig crim. Tu ets Mordred i semblant a Caïm, ple de viltats i eixorc de tots béns: si fossin bons, els teus parents t’haurien mort.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Josep Carner

Sense entrar en la conversa, com si diguéssim, copio literalment unes notes de Josep Pla referides a Josep Carner i a un sonet que transcric al final.


Sobre Josep Carner -Josep Pla-

Amb motiu d'haver fet vuitanta anys, Josep Carner rebé, en el seu domicili de Brussel·les, uns quants amics catalans i els donà aquest vers que em fa arribar una bona amiga.

Aquest sonet terrible de Josep Carner s'hauria de donar a llegir a tothom amb la intenció que tothom el medités. Però potser hauria valgut més que aquest sonet no s'hagués hagut d'escriure mai, fent per manera que les persones que formaven part de les classes dirigents en el període anterior a aquest període haguessin tingut una mica de cura de les persones amb les quals es jugaven els diners –per dir-ho amb la vulgaritat natural del país. Carner fou un home personalment fabulós. He escrit un «Homenot» sobre Josep Carner. Aquest home, totalment desconegut en aquest país per les generacions joves, ha estat objecte d'un retrat literari escrit per mi, perquè jo l'he conegut molt bé en el moment que iniciava la seva plenitud humana, o sigui dialèctica. Ha estat un cas de capacitat d'expressió i de domini de la llengua literalment prodigiós. Deia el que volia. Quan parlava amb la gent deia el que volia i se l'emportava com una fulla alleugerida pel vent. No els recitava pas les seves poesies –que no crec que haguessin comprès– ni utilitzava el llenguatge de la seva Malvestat d'Oriana, que era el llenguatge clos dels poetes provençals, que, per desgràcia, els poetes d'ací imitaren. Parlava de tot indistintament, sobretot de política i sempre utilitzant les fonts del periodisme anglès, que llegia àvidament. Per ell tot era igual: Anglaterra, França, Catalunya, Espanya, Itàlia, Provença. Feia un aiguabarreig que, de vegades, semblava dominat per la inconsciència. Per ell tot era intercanviable i indiferent. Si alguna vegada hagués parlat amb els pagesos, amb els botiguers, amb els petits fabricants de l'època, amb les classes bàsiques del país, aquestes persones haurien quedat sense respir. El seu món era el dels esnobs, els singulars, els calets més o menys sorprenents –menys que més. Era un refinat, unretòric prodigiós, un impacte facilíssim de la fraseologia liberal, ultraliberal de l'època. Aspirava a ésser tingut per un anglès –i ja cònsol d'Espanya, encara més. No crec que, d'aquest país, en sabés res de res –fora, és clar, del que havia llegit, de literatura sobretot, i el que li havien contat els seus amics. Així i tot, i sobretot pel fet d'ésser un gran barceloní i un bohemi de coll planxat i ben vestit, arribà molt amunt en aquest país. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, director d'una col·lecció literària, inspirador notori d'un diari, personatge important de la minoria noucentista. Fou considerat sempre un gran artista, i el punt de bohèmia que tenia l'ajudà considerablement en aquest sentit. A més, era catòlic, molt amic dels jesuïtes, apreciadíssim de moltes famílies de dreta litberal, lagunes de les quals havien fet la darrera guerra carlina, com la del seu íntim Bofill i Mates. Però aquesta situació no li donà mai una gran obertura en aquest país, perquè, del poble-poble, no en tingué mai cap coneixement. Havent topat, malgrat la immensa generositat de Cambó, amb la Lliga, es tornà un ressentit. Entrà en la carrera consular i aquesta fou, potser, la seva relativa salvació –i dic relativa perquè no deixà mai d'ésser un bohemi. Dins aquesta carrera fou considerat extremament bé. Jo el vaig veure fent de cònsol a Gènova i a Le Havre amb un beneplàcit extraordinari dels seus superiors: les ambaixades de Roma i de París. Fou a Madrid que Carner tingué el gran èxit que a Barcelona –fora d'una minoria petitíssima– tothom li discutí. Els articles que publicà a El Sol tingueren un èxit fabulós. N'he sentit fer grans elogis a Ortega, Unamuno, Pérez de Ayala, Díaz Canedo, sense parlar d'Aznar, que era el director del paper. Entrà a formar part de la «masa encefálica de la nación». Cregueren que havia sorgit un escriptor castellà de gran categoria. Del que havia fet a Barcelona, no en tenien ni idea. Vinguda la guerra, fou tingut en gran estima. L'ambaixador Ossorio y Gallardo, a Brussel·les i a París, el considerà el seu braç dret. Fou un home important, ben vestit, de pes. No sé pas quin criteri tingué de la guerra civil. No el vaig veure mai. Quan vingué l'ensorrada, es demostrà que Carner havia estat el de sempre. Hiperbòlic i frívol. I al capdavall hagué d'escriure el sonet. No s'haurà pogut pas queixar de falta de temes.

El poeta i escriptor Josep Carner –considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia– no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d'explicar. Si es vol judicar l'home a través de la poesia que ha escrit, s'hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior. Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l'hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit –activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava –és un home devorat per la ironia–, d'un ambivalent, d'un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva –potser només comparable a la de Bofill i Mates– que portava la ironia al roig viu. Sovint –però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país– era sarcàstic. Només potser respectava els capellans –alguns capellans, s'entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat –era d'una família que probablement havia estat pietista. Tinc la impressió que estima més el pare Casanovas S.J. que els grans personatges del país en aquest moment: Gaudí, Turró, Ruyra, Cambó, Maragall, etcètera. Prat de la Riba l'estimava com un director de diari estima les persones que contribueixen a emplenar-lo, perquè entre Prat i Carner els gustos eren molt diferents.

En els seus primers anys de Barcelona, la pobresa de Josep Carner fou certa però molt ben dissimulada. Durant aquests anys la qualitat del seu tracte fou tan fascinadora, la seva conversa fou tan inhabitual i divertida, fou un home tan valent i, per tant, tan arriscat, que Carner es convertí fàcilment en un comensal admiradíssim de moltes cases que freqüentà en aquells anys. Per sortir de la pobresa, i per donar una campanada contra la gasiveria del país, entrà –ja tard– en la carrera consular, i potser aquesta entrada li hauria resolt el problema econòmic si no s'hagués casat. Es casà amb una senyora Edwards, d'una família de Xile dedicada a la diplomàcia. La senyora era molt lluny, però el viatge fou magnífic. A Carner, li agradà sempre l'infantilisme del viatge. Ja casat, no tingué mai cap cèntim perquè el seu pressupost, com a vice-cònsol primer i com a cònsol després, no arribà mai a tancar-se d'una manera equilibrada. La pobresa, daurada, de Carner arribà a crear-li un hàbit –una mena de convicció fortíssima que els diners no eren una cosa decisiva en la seva vida, sinó simplement aleatòria i esporàdica però indefectiblement assegurada. Arribà a creure que els diners no tenien gens d'importància. No he conegut ningú que tingués una generositat menys meditada, que hi apliqués menys la comptabilitat. Estava segur que a fi de mes –abans de fi de mes– no en tindria cap. Aparentment no crec que demostrés mai cap maldecap. També crec que aquest dèficit permanent li produí moments desagradables. Els diners dels altres li produïren un visible ressentiment, però no crec que s'hi engavanyés massa. Ara: sobre el problema de saber que Carner fou el reflex precís de la seva poesia, em sembla que hi hauria molt a dir.

Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i de l'esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Avui poema

Vladimir Maiakovski, poeta extraordinari, llegia els seus poemes en grans estadis davant de multituds. A la mort de Lenin, va escriure un poema que es va publicar a la premsa de l'endemà. El va completar més endavant i es va publicar com un llibre. És potser una de les més grans cançons d'amor per una persona dedicada a l'acció política. Més endavant, en els anys 30, tot i haver-se mantingut fidel a les seves conviccions, Maiakovski va suïcidar-se d'un tret al cap després d'alguns incidents amb les autoritats. Transcric un petit fragment del poema.


Vladimir Maiakovski - Poema a Lenin

JO VAIG CONÈIXER UN OBRER.
Era analfabet,
però havia sentit parlar Lenin.
I, sobtadament, ho comprengué tot.

Jo vaig sentir explicar-ho a un camperol siberià:
arrabassarem fusell en mà
un poblet a l’enemic,
i repartirem les terres.

Encara que no havien llegit ni escoltat Lenin,
aquests homes eren leninistes.

Vaig veure unes muntanyes
on no hi creixia ni un sol arbust.
Només els núvols havien caigut de cara sobre les roques.
I l’únic muntanyenc que hi havia en cent quilòmetres
lluïa una ensenya de Lenin clavada als seus parracs.

Diran: això són ximpleries.
Les seyoretes també es posen agulles per coqueteria.
Però allò no era una agulla. El cor d’ell allà bategant,
sobreixint d’amor a Ilitx, cremà la camisa i encengué l’ensenya.

dijous, 20 d’agost de 2009

Avui poema

Aquestes calors insuportables ens menen a altres calors de jovenesa on passejavem pels camps i pels boscos de Sant Boi. Llavors, tot era una mica més nostre que ara i, fins i tot, hi havia libèl.lules...

Maria Antònia Salvà - Libèl.lula

Flor viva de l’aire,
libèl.lula atzur,
volares rondaire,
per sobre del mur.

Tota esgarrifança,
tota il.lusió,
son blau d’esperança
llançant a baldó,

la meravellera
s’emmeravellà;
més tu, l’encisera,
fugies enllà.

dijous, 13 d’agost de 2009

Avui poema

Mercè Rodoreda - Tarda


Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.

diumenge, 2 d’agost de 2009

Picasso is painting

L'escriptura genial i única de Picasso amb els pinzells...

dijous, 2 de juliol de 2009

Dijous poema

La mort d'un escriptor sempre es motiu de dol sentit, sobretot si es tracta d'un dels nostres literats més importants. Però cal posar sempre un contrapunt a l'embaf de l'adulació fàcil a la que tothom s'apunta. El gran Pere Quart va dedicar a Baltasar Porcel un petit poema amb motiu de la seva amistat amb el rei d'Espanya.

Pere Quart - Tu Porcellus eris (1978)

Egregi Baltasar Porcel,
amb les mans ja toques el cel!
Davant un rei de dret diví
de gust se't va escapar el pipí!

dijous, 11 de juny de 2009

Dijous poema

Avui posem una sextina. Segons els estudiosos, la sextina va ser inventada per Arnaut Daniel, trobador occità del segle XII, molt admirat pel Dant i per Petrarca. És una estructura poètica que «impausa que los sieis vers de chada coblada s’achaban per sieis rimas dispausadas alternativament segon la combinason 6-1-5-2-4-3. La setesma e darniera coblada, compausada de nonmàs tres vers, deu comportar los sieis mots clau dau poema.»

Joan Brossa - Sextina del poeta barbabrut i la seva companya

Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge;
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m’omple de pena.

Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge.
on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.

Si l’has besat perquè es talli les ungles,
t’escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m’acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
Quan es treu el jersei mai no se’l penja
i només qui s’esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l’ombra fins diumenge.

Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d’un arbrat que creix tot d’ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d’un budell l’altre tot penja.

Amb en Joan, però, la vida penja
d’un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d’una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.

No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.

dijous, 4 de juny de 2009

Dijous poema

Mossèn Cinto escrigué una meravella que es diu Canigó. En presentem els vuit darrers versos.

Jacint Verdaguer

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

dimarts, 26 de maig de 2009

Ànimes (4)

Gos llebrer

No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…

dijous, 21 de maig de 2009

Dijous poema

Agustí, avui el teu record és encara una presència constant que dibuixa llàgrimes en la nostra retina. He triat per a tu aquests versos...

Màrius Torres - Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

Això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

dijous, 14 de maig de 2009

Dijous poema

Joan Brossa – El Saltamartí

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

diumenge, 3 de maig de 2009

La veritat en un setrill (lletra f)

Batiste Cordet

Batiste Cordet, fill de Casa Cordet de Petrer, a la Vall del Vinalopó, va néixer l’hivern de 1887. I la seva mare, que ja havia parit sis germans més, va morir en el part cansada d’esforçar-se a fer-lo venir al món i de no acabar d’entendre perquè portava la vida que portava. Batiste va ser el Petrerenc 3814 i el seu pare, content, ja pensava en el jornal que s’estalviaria a l’hora de veremar i de collir olives. Tot plegat comptes mal fets, ja que Batistet, quan va tenir l’edat, va decidir anar-se’n a una fàbrica de sabates on el treball no depenia del mal temps i a l’hivern podia traginar sota cobert. Però era un home inquiet, i ben aviat va començar a trobar petits poble i sabates, i va començar a rodar per la comarca tastant feines i feinetes a la recerca de l’impossible: molts diners i poc esforç.
Quan anà al servei militar va aprofitar l’ocasió, i s’apuntà a la Guàrdia Civil tot pensant en un futur més d’acord amb les seves ambicions.
El món de la caserna li recordava l’autoritat paterna, però sense pallisses (amb una mica de sort les repartia ell), i els germans i les germanes quedaven substituits per una petita tropa disposada a l’obediència. Tenia casa, roba i menjar, i, a més, cobrava un sou per poca feina. No podia demanar més.
Ben aviat ascendí en l’escalafó i el traslladaren a un poble de Catalunya, massa petit per al seu gust, però pensà que arribarien temps millors i decidí que aprofitaria per casar-se. Allà, doncs, hi conegué una noieta feble de sentits i fàcil d’enlluernar amb l’uniforme i s’hi casà al cap de tres mesos.
El traslladaren a Girona. Allà tingué la sort de viure els incidents més greus de la proclamació de la República i els anys posteriors sense haver-se de comprometre massa, fins que l’entrada dels Nacionals a Barcelona li permeté de demanar el trasllat voluntari a la Presó Model, on ascendí ràpidament a Tinent. Havia aprofitat molt bé l’ocasió. Tenia molta gent per manar i milers de presos, la pitjor escòria que hauria pogut imaginar-se, a l’abast de la mà.
I el més important de tot. Cada dia, cinc dies a la setmana, ell, personalment, comanava l’escamot d’afusellament que, al Camp de la Bota, lliurava Espanya de quinze o vint indesitjables…
Després, tot dinant, cada dia, tots els dies, li repetia a la seva dona, amb aquell accent seu inconfusible:
-Un dia afusellaré el teu germà, dona, un dia l’arreplegarem, aquell fill de puta, i jo mateix el portaré al Parapeto i l’ompliré de plom! Per ma mare!
El seu cunyat, fugit des d’acabada la guerra, havia comès el delicte de ser un jove mestre de poble, de ser comunista i de poca cosa més.
La dona, tremolosa, li servia un menjar sense sal on hi havia escopit com a tots els àpats, des de no recordava quan…
Passava el temps i minvaven els afusellaments, amb gran pena per a Batiste. Però la Model seguia plena de presos a qui insultar i a qui abocar la bilis constant, la bilis de sempre, fins que arribà la jubilació.
Vivía bé, molt bé. La paga de tinent i l’accés als avantatges de l’estraperlo li havien posat les coses fàcils. S’havia comprat un pis al davant de la presó i cada dia, el primer que feia, quan pixava, mirant per la finestreta del vàter, era recordar-se dels veïns del davant amb quatre frases enverinades.
I després d’esmorzar, per estirar les cames, passejava fent sempre el mateix camí. Baixava pel carrer d’Entença, voltava la plaça d’Espanya, i tornava cap a casa després d’haver comprat la Vanguàrdia.
Un diumenge de maig, càlid i brillant, però avorrit com tots els altres, quan ja girava per la plaça, amb el semàfor verd, va començar a travessar el carrer. Llavors, un tramvia va sortir del no res. Li va semblar que accelerava sense fer cap avís. Li va semblar que el conductor somreia. Li va semblar que el coneixia. Però si era..!
Quan va tenir lloc l’enterrament d’en Batiste Cordet (caixa segellada, no l’hauria reconegut ni sa mare, si hagués viscut) al pati de la presó va formar la Guàrdia Civil i va disparar les salves corresponents.
Per dins de les galeries, corria la beguda i es cantava el Rascayú.

dijous, 30 d’abril de 2009

Dijous poema

Festa al Rebost - Apel.les Mestres

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Ànimes (3)

Gos okupa

És un gos alegre per obligació. Que viu bé. Però que menja la dieta okupa, com tothom, i que més aviat passa una mica de gana. Lligat amb un cordill (icona del gos okupa), passeja molt amb els seus companys, que no amos. I no el renten mai perquè ningú mai no es renta (les cases okupades no solen tenir aigua corrent). Dorm més de dia que de nit, que a casa hi ha molta vida nocturna! I generalment és de mida gran a molt gran, sinó grandíssima.
Acostuma a ser jove: com que les okupacions venen a ser més aviat curtes, no es pot dir que s’hi faci vell, i quan els desokupen, sovint, ell es queda a dins sol com una andròmina més: el gos okupa és com el capità d’un vaixell que s’enfonsa; és l’últim de marxar. I, de vegades, com que ningú no hi pensa, s’enfonsa amb el vaixell…