dijous, 2 d’abril de 2009

La veritat en un setrill (lletra e)

La invasió dels bolets
Als membres de l'equip de "Personatges itinerants", amb tota l'estimació gastronòmica.

Un dia boirós de primavera, ni massa fred ni massa calorós, la Maria va llevar-se i en un gest d’un automatisme romànticament inútil va obrir la finestra per flairar unes aromes inexistents en l’aire del Llobregat. I no se sap si pel canvi climàtic o per alguna causa encara més greu, “la bomba atòmica!” n’haurien dit els avis, va veure com apareixien uns bolets a la jardinera. La Maria era soltera de naixement, i vivia en un piset cantoner petit i assolellat a Sant Feliu de Llobregat, amb una vista esplèndida del riu i també de Montserrat, els dies de poca broma (poca broma, que parlem de fum).Va esperar uns dies per tal de poder identificar bé els foncs misteriosos (la Maria, de més jove havia anat a buscar bolets amb el seu pare i en tenia una certa coneixença) i va poder comprovar que eren uns magnífics rovellons que anaven creixent amb força i determinació.
Ho va comentar amb la veïna del primer, l’Antònia de tota la vida, que li va confirmar que també tenia els testos plens de bolets, però que no eren rovellons. De seguida, la Maria va baixar al pis de l’Antònia de tota la vida i va comprovar que tenia una magnífica collita de fredolics. Com que la cosa començava a prendre una dimensió digna d’ésser comentada en àmbits més concorreguts, la Maria i l’Antònia de tota la vida vàren baixar a la carnisseria de baix. En Joan de la carnisseria de baix ja comentava amb dues clientes la sorprenent notícia: per tots els racons de la botiga sortien, què dic sortien, brollaven xampinyons i més xampinyons a quin més olorós i més bonic. I no els calia gaire ombra, sinó que omplien armaris, sotataules i parets i fins i tot els frigorífics. I tot ho voltaven amb un desvergonyiment digne d’altres éssers vius. Tant i tant que en Joan de la carnisseria de baix les va convidar a servir-se’n més per poder-se’n lliurar que per una generositat natural que els seus pares li haguessin deixat en herència .
Les sospites de la Maria la vàren fer sortir al carrer. I com a casa seva, com a casa de l’Antònia de tota la vida i com a la carnisseria de baix, el fenòmen es feia notar com quan l’Ajuntament guarneix els carrers per Festa Major: no hi havia jardí, jardinera, rotonda, botiga, o test de finestra més petita que no tingués la visita de rovellons, ous de reig, pets de llop, peus de rata, pinetells, carreretes, surenys o camagrocs…
De primer, l’efecte era bonic, interessant, fins i tot engrescador. Veure bolets comestibles a l’abast de la mà per tot arreu era extraordinari, senzillament la notícia més gran en la història de Sant Feliu. Però ben aviat la situació va començar a resultar preocupant: els bolets començaven a envair carrers, places i voreres i la gent hi caminava amb dificultat. Els cotxes relliscaven i sovintejaven els petits accidents.
La Maria va pujar a casa i va engegar la televisió. Com ja s’imaginava, alguna cosa passava que superava les fronteres del país. I, si a Catalunya teniem la visita dels bolets, a Anglaterra l’herba creixia a alçades de sis i set metres, a Suïssa les vaques no paraven de fer llet, o a Rússia els esturions feien tant de caviar que l’havien d’aprofitar donant-lo als porcs.
Quan les Nacions Unides ja feia unes quantes hores que s’havien reunit d’urgència en un vaixell al mig de l’oceà, ja que Nova York era plena de d’una boira espessa com la mantega que impedia caminar, la Maria va despertar-se.
Per sopar s’havia cruspit un bon plat de vedella de la carnisseria de baix amb uns bolets que havia collit l’Antònia de tota la vida, i havia fet una mala digestió.
Suada i desorientada va anar a la dutxa i va deixar córrer l’aigua freda una bona estona fins que va sentir-se alleujada. Quin malson! Quina part del guisat li hauria fet mal?
Va atansar-se a la finestra i la va empènyer per fer entrar l’aire del matí. Encara amb els braços estirats, els ulls se li van obrir com plats de crema de Sant Josep: la jardinera i tot el finestral eren plens d’una mena de petits bolets, transparents, de color de rosa, que omplien l’aire d’un aroma agradablement familiar…

3 comentaris:

  1. Moltes gràcies per aquests aromes! I atenció amb els bolets verinosos, només collim i cuinem els que sapiguem del cert que siguin bons!

    ResponElimina
  2. A CORNUDELLA la pàtria(NO,PA-TRIA) petita de'n Tibau, hi havia un senyor, un home que li deiem el BOLET, Era petitó com el Patufet, o més.I no era ni verenós ni comestible.Ja!!/ Us agraeixo a tots els bons ratets que m'heu fet passar amb els Relats... Sou una colla de gent fantàstica.
    Una abraçada a tots i de nou Gràcies. Anton.

    ResponElimina
  3. Gràcies per dedicar-nos aquest escrit.

    Molt divertit, com es gira al final, quan tot semblava un somni arriben els nostres bolets de color rosa transparent... ja els coneixem aquests!

    Una abraçada, Vicenç

    ResponElimina