dimarts, 29 de setembre de 2009

Josep Carner

Sense entrar en la conversa, com si diguéssim, copio literalment unes notes de Josep Pla referides a Josep Carner i a un sonet que transcric al final.


Sobre Josep Carner -Josep Pla-

Amb motiu d'haver fet vuitanta anys, Josep Carner rebé, en el seu domicili de Brussel·les, uns quants amics catalans i els donà aquest vers que em fa arribar una bona amiga.

Aquest sonet terrible de Josep Carner s'hauria de donar a llegir a tothom amb la intenció que tothom el medités. Però potser hauria valgut més que aquest sonet no s'hagués hagut d'escriure mai, fent per manera que les persones que formaven part de les classes dirigents en el període anterior a aquest període haguessin tingut una mica de cura de les persones amb les quals es jugaven els diners –per dir-ho amb la vulgaritat natural del país. Carner fou un home personalment fabulós. He escrit un «Homenot» sobre Josep Carner. Aquest home, totalment desconegut en aquest país per les generacions joves, ha estat objecte d'un retrat literari escrit per mi, perquè jo l'he conegut molt bé en el moment que iniciava la seva plenitud humana, o sigui dialèctica. Ha estat un cas de capacitat d'expressió i de domini de la llengua literalment prodigiós. Deia el que volia. Quan parlava amb la gent deia el que volia i se l'emportava com una fulla alleugerida pel vent. No els recitava pas les seves poesies –que no crec que haguessin comprès– ni utilitzava el llenguatge de la seva Malvestat d'Oriana, que era el llenguatge clos dels poetes provençals, que, per desgràcia, els poetes d'ací imitaren. Parlava de tot indistintament, sobretot de política i sempre utilitzant les fonts del periodisme anglès, que llegia àvidament. Per ell tot era igual: Anglaterra, França, Catalunya, Espanya, Itàlia, Provença. Feia un aiguabarreig que, de vegades, semblava dominat per la inconsciència. Per ell tot era intercanviable i indiferent. Si alguna vegada hagués parlat amb els pagesos, amb els botiguers, amb els petits fabricants de l'època, amb les classes bàsiques del país, aquestes persones haurien quedat sense respir. El seu món era el dels esnobs, els singulars, els calets més o menys sorprenents –menys que més. Era un refinat, unretòric prodigiós, un impacte facilíssim de la fraseologia liberal, ultraliberal de l'època. Aspirava a ésser tingut per un anglès –i ja cònsol d'Espanya, encara més. No crec que, d'aquest país, en sabés res de res –fora, és clar, del que havia llegit, de literatura sobretot, i el que li havien contat els seus amics. Així i tot, i sobretot pel fet d'ésser un gran barceloní i un bohemi de coll planxat i ben vestit, arribà molt amunt en aquest país. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, director d'una col·lecció literària, inspirador notori d'un diari, personatge important de la minoria noucentista. Fou considerat sempre un gran artista, i el punt de bohèmia que tenia l'ajudà considerablement en aquest sentit. A més, era catòlic, molt amic dels jesuïtes, apreciadíssim de moltes famílies de dreta litberal, lagunes de les quals havien fet la darrera guerra carlina, com la del seu íntim Bofill i Mates. Però aquesta situació no li donà mai una gran obertura en aquest país, perquè, del poble-poble, no en tingué mai cap coneixement. Havent topat, malgrat la immensa generositat de Cambó, amb la Lliga, es tornà un ressentit. Entrà en la carrera consular i aquesta fou, potser, la seva relativa salvació –i dic relativa perquè no deixà mai d'ésser un bohemi. Dins aquesta carrera fou considerat extremament bé. Jo el vaig veure fent de cònsol a Gènova i a Le Havre amb un beneplàcit extraordinari dels seus superiors: les ambaixades de Roma i de París. Fou a Madrid que Carner tingué el gran èxit que a Barcelona –fora d'una minoria petitíssima– tothom li discutí. Els articles que publicà a El Sol tingueren un èxit fabulós. N'he sentit fer grans elogis a Ortega, Unamuno, Pérez de Ayala, Díaz Canedo, sense parlar d'Aznar, que era el director del paper. Entrà a formar part de la «masa encefálica de la nación». Cregueren que havia sorgit un escriptor castellà de gran categoria. Del que havia fet a Barcelona, no en tenien ni idea. Vinguda la guerra, fou tingut en gran estima. L'ambaixador Ossorio y Gallardo, a Brussel·les i a París, el considerà el seu braç dret. Fou un home important, ben vestit, de pes. No sé pas quin criteri tingué de la guerra civil. No el vaig veure mai. Quan vingué l'ensorrada, es demostrà que Carner havia estat el de sempre. Hiperbòlic i frívol. I al capdavall hagué d'escriure el sonet. No s'haurà pogut pas queixar de falta de temes.

El poeta i escriptor Josep Carner –considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia– no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d'explicar. Si es vol judicar l'home a través de la poesia que ha escrit, s'hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior. Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l'hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit –activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava –és un home devorat per la ironia–, d'un ambivalent, d'un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva –potser només comparable a la de Bofill i Mates– que portava la ironia al roig viu. Sovint –però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país– era sarcàstic. Només potser respectava els capellans –alguns capellans, s'entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat –era d'una família que probablement havia estat pietista. Tinc la impressió que estima més el pare Casanovas S.J. que els grans personatges del país en aquest moment: Gaudí, Turró, Ruyra, Cambó, Maragall, etcètera. Prat de la Riba l'estimava com un director de diari estima les persones que contribueixen a emplenar-lo, perquè entre Prat i Carner els gustos eren molt diferents.

En els seus primers anys de Barcelona, la pobresa de Josep Carner fou certa però molt ben dissimulada. Durant aquests anys la qualitat del seu tracte fou tan fascinadora, la seva conversa fou tan inhabitual i divertida, fou un home tan valent i, per tant, tan arriscat, que Carner es convertí fàcilment en un comensal admiradíssim de moltes cases que freqüentà en aquells anys. Per sortir de la pobresa, i per donar una campanada contra la gasiveria del país, entrà –ja tard– en la carrera consular, i potser aquesta entrada li hauria resolt el problema econòmic si no s'hagués casat. Es casà amb una senyora Edwards, d'una família de Xile dedicada a la diplomàcia. La senyora era molt lluny, però el viatge fou magnífic. A Carner, li agradà sempre l'infantilisme del viatge. Ja casat, no tingué mai cap cèntim perquè el seu pressupost, com a vice-cònsol primer i com a cònsol després, no arribà mai a tancar-se d'una manera equilibrada. La pobresa, daurada, de Carner arribà a crear-li un hàbit –una mena de convicció fortíssima que els diners no eren una cosa decisiva en la seva vida, sinó simplement aleatòria i esporàdica però indefectiblement assegurada. Arribà a creure que els diners no tenien gens d'importància. No he conegut ningú que tingués una generositat menys meditada, que hi apliqués menys la comptabilitat. Estava segur que a fi de mes –abans de fi de mes– no en tindria cap. Aparentment no crec que demostrés mai cap maldecap. També crec que aquest dèficit permanent li produí moments desagradables. Els diners dels altres li produïren un visible ressentiment, però no crec que s'hi engavanyés massa. Ara: sobre el problema de saber que Carner fou el reflex precís de la seva poesia, em sembla que hi hauria molt a dir.

Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i de l'esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada