dilluns, 28 de desembre de 2009

El pas del temps

Quan un any s'acaba, sovint ens ve al record el pas del temps i veiem la rapidesa amb què la memòria pinta amb suavitat de colors pastell coses que vàren ser molt més grises.

Un poema de Joan Margarit sempre és de bon païr després de tants àpats...

Joan Margarit - L'any que va morir

En la fotografia color sèpia
és jove i somrient.Recorda
les noies de pel.lícules de guerra
de la meva infantesa:
vaixells entre la boira, trens de nit
i grans ciutats sota l'alarma aèria.
En la llosa hi ha escrit que va morir
l'hivern de mil nou-cents quaranta-quatre,
als vint anys, quan a mi m'enamorava
des de la xafogosa obscuritat
creuada per un focus, l'heroïna
de nits d'amor d'infant. La dura pedra
té un petit clot amb aigua de la pluja
on beuran els ocells quan, l'abric llarg
i el vent desordenant els cabells grisos,
s'allunyi el narrador.
Té el mateix somni als ulls, a una ciutat,
dins un cinema on ara està tot sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada