dijous, 22 de gener de 2009

Apunts a la llibreta

Joseph Pujol

En Joseph Pujol, occità marsellès i fill de catalans, tenia una habilitat que el va distingir en una època (a cavall entre els segles dinou i vint) que es prenia l'escatologia d'una manera molt més natural i assossegada que els avançats ciutadans del segle vint-i-u.
De ben petit s'adonà que podia controlar els seus esfínters molt més enllà dels usos habituals i que els seus pets, modulats i emesos amb força i decisió, entonaven exquisites melodies.
La cosa començà com una broma entre parents i amics del petit aprenent de flequer, als que obsequiava amb la interpretació d'"Au clair de la lune" i altres tonades populars. Però el noi, en un exemple de l'autoaprenentatge, assolí ben aviat uns nivells de virtuosisme que tothom envejava. La notícia s'anà escampant i començà a exhibir el seu art a les festes locals de la contrada fins que el 1892, als trenta-cinc anys, debutava al Moulin Rouge com a "Le Pétomane". Amb aquest nom recorregué França, bona part d'Europa i fins i tot va arribar a actuar a Madrid i a Barcelona.
La seguretat amb què tocava la Marsellesa i la seva natural capacitat per afinar, li aconseguiren, per unanimitat, el reconeixement de la categoria de veritable músic.
Desaparegué de la vida pública en esclatar la Segona Guerra Mundial. No farem una broma fàcil amb aquesta coincidència.
Però no podem estar-nos de remarcar el que indicàvem en començar l'apunt: l'ús voluntari del pet, als nostres dies, es limita a un estúpid deixar-lo anar que només fa riure els còmplices de la bretolada.
Un brindis pel retorn del pet musical!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada