dimarts, 6 de gener de 2009

La veritat en un setrill (lletra b)

El rei negre

En José era argentí. “Porteño” com deia ell, nascut a Buenos Aires. També era negre, fill d’africans, però de criança genuïnament local, ballador de tangos, d’accent inconfusible i de caràcter i maneres més inconfusibles encara. El nom, curt, senzill, potser delatava el seu orígen: els blancs que ell coneixia tenien noms més eufònics i reveladors: Aleksander, Berkeley, Cuadragésimo, Anempodisto, i d’altres que els podien semblar de més o menys importància.
Però al contrari d’alguns dels seus conciutadans, mai no va necessitar de la persecució política per tenir motius per emigrar: un negre que balla tangos no era gaire ben vist i la feina de bastaix no li arribava ni per anar tirant. La Madre Pàtria doncs, va ser l’objectiu principal. I Barcelona el destí definitiu.
Ben aviat va veure que la seva negritud, afegida a la seva pobresa, formaven una parella que li tancava, com a l’Argentina, les portes grans per on entrar a una terra on havia pensat que hi faria les amèriques. I havia trobat, a més, una mena d’indígenes que, com els mapuches, insistien a parlar una altra llengua amb la que no hi havia comptat.
Com que era un home jove i fort, acostumat al treball dur, ben aviat va trobar feina al moll descarregant vi de Xile i carn argentina. I amb la seva facilitat per relacionar-se va aconseguir bons contactes amb la Guàrdia Civil, que li permeteren un accés fàcil a determinades mercaderies que el van ajudar a anar tirant a la seva habitació de la Pensió Carmeta.
Sociable i parlador com era i no tenint gaire ganes de fer vida amb els seus compatriotes, va apuntar-se a l’Associació de Veïns del seu barri, on, en les hores lliures, aprenia àrab i mirava de conèixer gent nova.
I resulta que aquell any –coses de la participació- a l’Associació de Veïns li va tocar d’aportar el Rei Negre a la Cavalcada de Reis. A la Junta Directiva es va discutir la possibilitat de proposar una persona d’un color diferent del blanc que no fos el negre, ja que al barri n’hi havia de tots els colors. I, a més, segurament això li faria gràcia al Regidor de Cooperació Multiètnica. Però de seguida la proposta va ser desestimada per les queixes de les mares que asseguraven que això no agradaria gens les criatures, que encara no entenien tot allò de la fusió de cultures. I com de negres de veritat no se’n tenen a mà a cada moment, totes les mirades convergiren en la figura d’en José, que sense voler-ho ni demanar-ho, va convertir-se en monarca, ell que procedia d’una República de tota la vida.
Tothom el felicitava: que si el rei negre és el que més s’estimen els nens, que si és el que va al darrera i tothom se l’espera amb més ganes, que si té la carrossa més bonica...
Però els problemes van començar ben aviat. Ell era tot un homenot, i el vestit de rei era per a un rei normal, de l’Orient, no per a un atleta de metre noranta! La camisa no li cordava, les sabates no li anaven, la corona tampoc. Així doncs, després d’alguns intents de recerca fallida, la camisa l’havia de dur descordada, havia d’anar amb vambes i la corona, com que era de roba, doncs cosida i enganxada al cabell.
El dia de la Cavalcada no va trigar gaire a arrufar el nas. El responsable li va dir, d’entrada, que no havia de preocupar-se de res, que duia una escorta reforçada amb policies vestits de paisà. No ho va entendre gaire, però amb el bri de bona fe que li quedava ho va relacionar amb la protecció necessària davant la multitud.
Ben aviat ho va entendre del tot. No havien passat ni cinc minuts de recorregut quan varen començar els primers crits:
- negro, tira caramelos!
I una mica més endavant:
- cabró, cabró, no ens portis carbó!
Va començar a empal.lidir per dins quan rebia els primers retorns de caramels, amb tota la força, i molt ben adreçats.
- tira caramels, tio merda!
Era incomptable el nombre de persones adultes amb paraigües capgirats esperant rebre caramels dels reis. Els nens, a segona fila, per dessota, introbables. Els insults augmentaven i empitjoraven. I en José s’esmerçava vanament a llençar caramels tant fort, tant de pressa i tant lluny com podia...
De cop, una pila prima i llargueta, de les que es posen als conillets de color de rosa per fer-los tocar el timbal, va sortir de la negror i va fer diana al bell mig de l’ull dret del José. El dolor va ser indescriptible, però la situació, amb milers de criatures al carrer tot mirant-se’l embadalides li va fer aguantar fins al final. Una inflor enorme se li escampava per la cara, i l’ull se li havia posat com una albergínia.
No va pujar al balcó de l’Ajuntament amb la resta d’autoritats i se’l van endur en una ambulància cap a l’Hospital. De primeres, va haver-hi una certa esperança de recuperació, però al final, va perdre l’ull.
Ja no va tornar a les classes d’àrab i l’Associació de Veïns li va fer arribar una placa que deia: “Al Rey Negro, que ha donat un ull por la causa”
Amb els diners que li van donar de l’assegurança -ja se sap, si perds un dit, tant, si perds tota la mà, tant, si perds un ull, tant, si perds els dos, un altre tant...-va decidir tornar a l’Argentina, amb el seu ull de vidre tapat. Però aviat se’ls va gastar perquè, com tothom sap, a l’Argentina, amb tot allò del “corralito” no es podien posar els diners al Banc i, com que els tenia a casa, eren de mal administrar. Però no tot era mala sort. Va poder recuperar la feina al Port de Buenos Aires, però ara, després de la seva aventura d’ultramar, tothom el coneixia i, fins i tot, li tenien un cert respecte. Ara li dèien “el Pirata Negro”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada