diumenge, 8 de febrer de 2009

La veritat en un setrill (lletra c)

El cosí de Bilbao

En Jordi Parlonet era un jove de trenta anys que tota la vida havia estat catalanista i una mica més. Era administratiu en una fàbrica de teixits i, fill de treballadors, sempre havia rebut bones indicacions pel que fa a la seva condició de classe. Podem dir, doncs, i també, que era treballador, i una mica més.
Malgrat tot, una certa malfiança, una incomoditat constant a l’hora de trobar on situar-se, li havia impedit de decidir-se per una militància explícita, tot i que ja tenia una edat per haver-ho pogut fer. I oportunitats n’havia tingut unes quantes, i de coneguts que militaven també en tenia uns quants.
Però Franco encara no havia mort i el carrer bullia, com se sol dir (entre nosaltres, i en veu baixa, era un bolliment senzill, breu, d’estar per casa, que no es notava massa, de foc de carbó. Però els historiadors del present sempre en fan el gra de massa i ara, en una una distància de regust tanguista, sembla realment que tothom estava a peu de trinxera i que la majoria silenciosa esperava darrera de cada porta).
Dèiem que Franco no havia mort, però la veritat és que no acabava de morir-se. Encara que això no era notícia perquè el bandarra era realment indestructible.
En Jordi, gràcies a uns viatges afortunats, a moltes converses i a uns quants sopars, tenia una colla de bons amics en terra basca. I mai no hauria pogut sospitar com això podia arribar a fer canviar la seva vida.
Una tarda de setembre, va sonar el telèfon. Era un dels amics de Bilbao que li demanava si podia acollir a casa un “cosí” seu (l’amic no tenia cosins, ni família coneguda, en Jordi ho sabia), durant uns dies. Tot i la tramuntana que se li va girar damunt, li va dir que sí. Ell sabia el que la demanda representava, però va dir que sí.
El cosí se li va presentar a casa directament. Sense avisar més, al cap de tres dies, i va trucar a la porta:
- Soy el primo!
- Pues muy bien! (respongué en Jordi amb veu circumstancialment segura).
El va fer passar i li va servir una mica de sopar i una cervesa. El cosí era parlador: preguntava sobre Barcelona (no hi havia estat mai) i sobre els partits polítics, els sindicats…finalment li va confessar, per decència, deia ell, que era un militant d’ETA i que era a Barcelona en un acte de servei que ja li explicaria.
Era la tardor i en Jordi suava per fora i per dins. Mai no s’hauria imaginat que la vida el carregués amb una penitència tan grossa! A ell, que no havia mort mai ni una mosca! Encara que, això sí, tampoc podia dir que se’n penedia: quina gent tan valenta! Però no sabia si ho resistiria…
No va dormir en tota la nit. Quan es va llevar, el cosí no hi era. Se n’havia anat. Què passaria? I si l’agafaven? I si duia damunt la seva adreça? A l’hora de dinar es va presentar a casa. Li va ensenyar unes manilles que s’havia comprat al Corte Inglés:
- No m’han volgut vendre cap pistola (traducció simultània, a
partir d’ara)
- I com has tingut la barra d’intentar-ho?
- Ja hi estic acostumat, ja ho veus!
En Jordi no es creia el que veia, però començava a comprendre quina mena de persona tenia al davant.
Després de dinar, el cosí, que mai no li havia dit com es deia, li va explicar la situació: Ell pertanyia a un escamot d’ETA que volien fer-ne una de molt grossa, que tampoc no li va explicar; a en Jordi ja li pujava la mosca al nas de tanta poca explicació. I el que ell necessitava d’en Jordi, no res, era una llista dels presos polítics catalans. Però només tenia quaranta vuit hores perquè havia de marxar a Madrid. Això era tot i no res.
En Jordi, que no havia militat mai en cap partit polític li va dir que no coneixia ningú en especial, que si de cas li presentaria el mossèn de la parròquia, que hi anava molta gent, i que faria alguna trucada… I entre algunes trucades i un parell de visites, el primo es va fer fonedís definitivament.
Tres o quatre mesos després, tot sopant en un petit restaurant de Barcelona, veia de sobte, entre altres, la cara del “primo” a tota pantalla del televisor. No va poder esbrinar, de cap manera, pel soroll, de què anava la cosa, però de seguida se li va pujar la mosca al nas. En arribar a casa i posar la tele, el pitjor, el més dur, el que feia temps que sospitava, se li va confirmar de cop: l’havien detingut per la mort del Capitan General.
Anà a veure el mossèn, que li va dir que no recordava res en un exercici espiritual modèlic de pèrdua de la dignitat. I podem dir el mateix dels digníssims contactes d’esquerres que havia fet: tothom havia perdut la memòria. I va passar una bona colla d’anys fent un bot cada cop que trucaven a la porta, dormint sense dormir i preguntant-se cada dia com era possible que sense haver fet res podia tenir tanta mala consciència per una cosa que, en el fons, li havia causat tanta alegria. Quasi tanta com la mort del Dictador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada