dijous, 26 de març de 2009

Dijous poema

Miquel Bauçà - Tots els costats com un llac

Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil -les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós. Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives. Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa, fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’alfàbega trista”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada