La veritat en un setrill (lletra d)

El cuiner georgià

En Iosif (el seu pare no tenia més imaginació per posar noms), va néixer a Gori, a Geòrgia. Al mateix poble que en Iosif Stalin. I es deia Iosif igual que el seu pare i el seu avi, i que totes les generacions que ell podia recordar.
En Iosif no havia conegut el seu avi: a la seva família es casaven tard i sovint tenien fills quan el cap ja els blanquejava. A casa seva tenien una cantina-restaurant que servia menjars econòmics als treballadors de les fàbriques locals. Hi treballava tot un estol familiar: cosinsmainosapsquants, dues ties, un oncle ferit de guerra, una germana, dos nebots...No sempre tots alhora, però tots en menjaven.
L’avi era una llegenda a Gori: se’l sabia de la mateixa edat que Stalin, i n’havia estat un gran i infatigable seguidor, i sempre explicava que, a l’escola, havien compartit pupitre i, més tard, secrets de sotana al seminari de Tbilissi, la capital. Stalin en va ser expulsat als vint anys per les seves idees revolucionàries i l’avi d’en Iosif per motius molt diferents, més relacionats amb el comerç intern d’embotits i alcohol i amb la seva facilitat per relacionar-se amb les ballarines del teatre local.
L’avi d’en Iosif va fer carrera definitiva d’ençà del terratrèmol que destruí la ciutat de Gori el 1920. L’estraperlo, i les facilitats que li donava la seva relació amb el partit bolxevic a l’hora de la reconstrucció de la ciutat, li varen permetre accedir amb facilitat a poder administrar una mena de restaurant que amb el temps va arribar a ésser l’enveja de tota la ciutat.
Per la història amb l’Stalin i pels fets del terratrèmol, la família d’en Iosif tenien a Gori una fama més que merescuda de filo-stalinistes i de bandarres.
Però no tots els culs seuen sempre en cadires toves. I el final de l’URSS, amb la separació de Geòrgia, va fer davallar la indústria local cap a una crisi espessa com una boira que tancava fàbriques dia si, dia també.
I en Iosif també va haver de deixar el restaurant. La família ho tenia malament. Culinàriament, cru. I en Iosif, que no sabia fer una altra cosa, se’n va anar a la capital a la recerca de feina. Va trobar un lloc de cambrer en un local de molt mala mort i ben aviat va fer el càlcul intel•ligent de casar-se amb una puta russa que va conèixer en hores de treball, convençut que li obriria les portes a feines més acomodades. Va tenir raó mentre la va tenir, i durant uns quants anys l’ofici de la seva dona li va permetre treballar poc i fer-se una caseta a Gori. Però hi ha feines que depenen molt del mercat i la forta competència va treure la dona de circulació molt abans que ell es pensava.
Així doncs, i tot aprofitant (aprofitar, com tothom sap, és el verb preferit d’en Iosif i la seva família) algunes velles amistats de l’Olga, la seva muller, va aconseguir l’encàrrec de dirigir el vagó restaurant d’un dels trens del Transsiberià de Moscou a Vladivostok. 9300 quilòmetres en una setmana sense baixar del tren era un repte ben contradictori: moure’s tant movent-se tan poc. Va contractar una noia siberiana per treballar a la cuina i servir plats i va començar una nova etapa de martingales i enganys. El nou Cap de Restaurant tenia ben comprats el Cap de Tren i la majoria dels caps de vagó amb menjar i participació en els beneficis sobre les trampes que feia, sobretot amb els estrangers, a canvi de silencis i complicitats.
Però un dia va voler ensarronar una colla de cubans. I en Iosif ignorava la relació cubana-russa i com s’articulava. I els cubans, en arribar a Moscou, varen moure fils a ritme de salsa i tothom va ballar de seguida. Els fets van viatjar d’un despatx a l’altre durant uns mesos, fins que al final li van retirar la llicència per treballar al tren.
La parella va tornar a Gori en el pitjor dels moments. Era l’agost del 2008 i la guerra hi havia fet estralls. I la caseta ja no hi era: una bomba russa l’havia fet miques. I la “bona” gent del poble, en un atac d’ira, havia cremat el restaurant amb una part de la família a dins, fent-los culpables (la guerra sempre és injusta) del que estava passant. I per acabar-ho d’adobar, tenir una dona russa no el feia el veí més popular.
No li quedava res, només l’Olga, i tothom la insultava pel carrer. A ella i a ell, fill de la família més odiada del poble, fins i tot després de l’incendi purificador.
No tenia massa sortides, covard com era. Anà a cercar entre les runes un vell kalasnikoff 47, resta del mercat negre d’altres anys, i de poc que es mata entre bigues, teules i maons. Veié que encara funcionava i que estava carregat. Se l’adreçà a la boca i premé el gallet amb força.
Del cap no en quedà res, de tants trets que li etzibava el vell fusell. Estremia l’estampa d’aquell cos assegut a terra, sense cap, amb el fusell entre les cames.
I l’Olga? Ja corria cap als tancs russos. Ningú com ella comprenia la soledat del soldat rus...