dimarts, 26 de maig de 2009

Ànimes (4)

Gos llebrer

No recorda la mare ni els germans. Tota la vida tancat a la presó sense haver comès cap delicte. I sempre, quan l’en treuen, el fan acaçar llebres que sempre se li escapen. Això sí, el renten i el raspallen un cop a la setmana, just quan toca córrer. Però viu avorrit i dorm tot el dia i només el desperten per menjar una mica, el just per anar tirant, i per caminar una estona relligat amb una dotzena de gossos més. Quan els seus companys es fan vells, els alliberen. Ell en té moltes ganes, de fer-se vell. I de poder passejar amb un home, tot sol, lentament, per un carrer sense llebres…

2 comentaris:

  1. El text aquest és teu? M'encanta. Quanta raó.
    I quina delicadesa en parlar-ne. No cal que repeteixi fins a quin punt aquesta temàtica m'arriba a l'ànima.

    ResponElimina
  2. Si no hi posa autor, tots els textos són meus. Jo, de petit vivia a Santa Eulàlia de Provençana i veia, sovint passejar llebrers. Aquest record m'ha fet escriure.

    ResponElimina